[La creació del món metafísic]

No estem en condicions d'afirmar i de negar al mateix temps una sola i mateixa cosa: això és un principi d'experiència subjectiva; no s'hi expressa una "necessitat", sinó només una impossibilitat.
Si, segons Aristòtil, el principium contradictionis és el més cert de tots els principis, si és l'últim, aquell que es troba en el cim i al qual remunten totes les demostracions, si el principi de tots els altres axiomes resideix en ell: caldria considerar encara més severament quantes afirmacions ja pressuposa. O bé, s'afirma amb ell alguna cosa que concerneix la realitat, l'ésser, com si, per altra banda, ja en tinguéssim coneixement; és a dir, que no se li poden donar atributs contraris. O bé la proposició significa que no se li han de donar atributs contraris. Llavors la lògica seria un imperatiu, no pas per al coneixement de la veritat, sinó per fixar i arranjar un món que hem de dir vertader.
En resum, la qüestió continua estant oberta: els axiomes lògics són adequats a la realitat, o bé són mesures i mitjans per crear, per al nostre ús, les coses reals, el concepte de "realitat" ?... Ara bé, per poder afirmar la primera cosa, caldria, com ho he indicat, conèixer ja l'ésser; cosa que no és en absolut el cas. El principi no conté doncs un criteri de veritat, sinó un imperatiu respecte a què ha de passar com a vertader.
Admetent que aquest A idèntic a ell mateix, tal com ho admet tot principi de lògica (i també la matemàtica), no existeix, admetent que aquest A sigui ja una aparença, caldria concloure'n que la lògica no tindria per condició més que un món-aparença. En realitat, creiem en aquest principi, sota la impressió d'un empirisme infinit que sembla confirmar-ho sense parar. L' "ens" és la vertadera base d'A; la nostra fe en les coses és la condició primera per a la fe en la lògica. L'A de la lògica és com l'àtom d'una reconstitució de la "cosa" ... No comprenent això i fent de la lògica un criteri de l'ésser verdader, estem considerant ja com a realitats totes aquestes hipòstasis: substància, atribut, objecte, subjecte, acció, etcètera: és a dir concebent un món metafísic, un "món-veritat" però aquest és una repetició del món de les aparences....
Les accions primitives del pensament, l'afirmació i la negació, considerar alguna cosa com a vertadera, considerar alguna cosa com a falsa, en tant que no pressuposen només un costum, sinó un dret a considerar la veritat i a negar, ja són dominades per la creença que el coneixement existeix per a nosaltres, que el judici pot veritablement tocar la veritat: en resum, la lògica no dubta que pot enunciar alguna cosa sobre allò que és verdader en si mateix (és a dir, que a allò que és verdader en si mateix no se li poden donar atributs contraris).
Aquí regna el groller prejudici sensualista que vol que les sensacions ens ensenyin veritats sobre les coses, - ens ensenya que no podem dir al mateix temps, del mateix objecte, que és dur i que és tou. (La demostració instintiva " jo no puc tenir al mateix temps dues sensacions contràries" - és grollera i totalment falsa.)
La prohibició de contradir-se en els conceptes parteix de la creença que estem en condicions de formar conceptes, que un concepte no designa només l'essència de les coses, sinó, a més, que la conté... De fet la lògica (com la geometria i l'aritmètica) s'aplica tan sols a uns éssers figurats que nosaltres hem creat. La lògica és la temptativa de comprendre el món verdader segons un esquema de l'ésser fixat per nosaltres mateixos, més exactament: de posar-nos en condicions de formular i de determinar el món verdader...

---

La voluntat de poder. Llibre III, §272

Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
poder, Instint, fals, veritat,