[Què significa el nihilisme?]

Què significa el nihilisme? Significa que es desvaloren els més alts valors. Falta la meta, falta la resposta al «per què?».
El nihilisme radical és el convenciment que l'existència és absolutament insostenible si es refereix als més alts valors que es reconeixen; a més de la conclusió que no tenim el menor dret a suposar un «més enllà» o un «en si» de les coses que sigui «diví», moralment veritable.
Aquesta conclusió és conseqüència de la «voluntat de veritat» inculcada en l'home; és a dir, és conseqüència de la fe en la moral. (llibre I, El nihilisme europeu, §2-3)
El nihilisme representa un estat intermedi patològic (patològica és la tremenda generalització, no deduir cap sentit); ja sigui perquè les forces productives encara no són prou poderoses, o perquè la decadència es demora i encara no ha inventat els seus recursos.
Premissa d'aquesta hipòtesi -no hi ha la veritat; no hi ha l'essència absoluta de les coses, la «cosa en si»-, això també és ni més menys que nihilisme portat a l'extrem. Aquest nihilisme extrem situa el valor de les coses precisament en la circumstància que a aquests valors no ha correspost, i no correspon, cap realitat, sinó que són símptoma de força dels valoradors, simplificació per a la vida, res més. (llibre I, El nihilisme europeu, §13)
La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons el qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora; és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d'haver perdut la fe en aquesta autoritat, es camina per costum en cerca d'una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l'autoritat de la consciència -a mesura que la moral s'emancipa de la teologia, es torna més imperativa- apareix primordialment com a substitut d'una autoritat personal. O l'autoritat de la raó. O l'instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual hom pot abandonar-se. Voldríem eludir la volició, l'aspiració a una meta, el risc inherent a la tasca de fixar-se un mateix una meta; voldríem eludir la responsabilitat (acceptaríem el fatalisme). Finalment, la felicitat i, amb certa dosi d'hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.
Dintre seu es diu l'individu:
1. No cal una meta determinada.
2. No és possible preveure el futur.
Precisament ara que faria falta la voluntat més poderosa, és quan aquesta es troba més dèbil i apocada. Falta absoluta de fe en el poder d'organització de la voluntat per al tot. (llibre I, El nihilisme europeu, §20)
El nihilisme és ambigu: a) nihilisme com a senyal d'augment de poder de l'esperit: el nihilisme actiu. b) nihilisme com a decadència i minva del poder de l'esperit: el nihilisme passiu.
El nihilisme és un estat normal.
Pot ser símptoma de força; el poder de l'esperit pot haver crescut fins a tal punt que li són inadequades les metes tradicionals («conviccions», articles de fe; perquè una fe expressa en general la dictadura de condicions d'existència, la submissió a l'autoritat de les circumstàncies sota les quals un ésser prospera, creix i adquireix poder...). D'altra banda, pot ser símptoma de força insuficient per a fixar-se de forma productiva una meta nova, un perquè nou, una fe nova.
El nihilisme aconsegueix la seva màxima força relativa com a força violenta de destrucció; com a nihilisme actiu.
La seva antítesi és el nihilisme cansat, que ja no ataca, i la modalitat més famosa del qual és el budisme: nihilisme passiu, símptoma de debilitat. La força de l'esperit pot estar cansada, esgotada, així que els objectius i els valors existents són inadequats i hom no hi creu més; de manera que es dissol la síntesi dels valors i els objectius (en què es basa tota cultura forta) i els diversos valors lluiten entre si: desintegració; de manera que tot el que reconforta, cura, aquieta, atordeix, passa a primer pla sota variada disfressa: religiós, moral, polític, estètic, etc.(llibre I, El nihilisme europeu, §22-23)
El nihilista filosòfic està convençut que tot succeir manca de sentit i és fútil, i afirma que no hauria d'haver-hi un ésser sense sentit i fútil. Però d'on ve aquest «no hauria»? D'on es treu aquest «sentit», aquest criteri? El nihilista entén, en el fons, que tal ésser va i inútil no satisfà el filòsof, sinó que l'atordeix i el desespera. Tal consideració està renyida amb la nostra més fina sensibilitat de filòsof; es redueix a la valoració absurda que el caràcter de l'ésser ha de causar plaer al filòsof...
Es comprèn fàcilment que, dins de l'esdevenir, el plaer i el desplaer només poden significar mitjans. Resta llavors preguntar si, després de tot, estaria al nostre abast percebre el «sentit», el «fi»; si la qüestió d'existència o no existència d'un sentit podria ser resolta per l'home. (llibre I, El nihilisme europeu, §36)
Les posicions extremes no són substituïdes per altres de moderades, sinó per altres d'extremes però invertides. Així, la creença en l'amoralitat absoluta de la Naturalesa, en l'absència de fi i sentit és l'efecte psicològicament necessari quan ja no pot mantenir-se la creença en Déu i en un ordre essencialment moral. El nihilisme advé ara, no perquè hagi augmentat l'aversió per l'existència, sinó perquè s'ha arribat a desconfiar de tot «sentit» del mal, i fins i tot de l'existència. S'ha enfonsat una interpretació; però com que se la tenia per la interpretació, sembla com si l'existència manqués de tot sentit, que tot fos en va.
Queda per demostrar que aquest «en va» determina el caràcter del nostre nihilisme actual. La desconfiança que susciten en nosaltres les nostres valoracions tradicionals creix fins a l'extrem de fer-nos sospitar que tots els «valors» són esquers en què la farsa es perllonga, però no s'aproxima en absolut a una solució. La duració, signada per un «en va» sense meta ni fi, és el que més aclapara i esgota, principalment quan un comprèn que és enganyat, però no pot impedir que se l'enganyi.
Concebem aquesta idea en la seva forma més paorosa: l'existència, tal com és, sense sentit ni fi, però repetint-se inexorablement, sense desembocar mai en el no-res: l'etern retorn. Heus aquí la forma extrema del nihilisme: el no-res (el «sense sentit»), eternament. (llibre I, El nihilisme europeu, §55)

---

La voluntat de poder. Llibre I. El nihilisme europeu. §2-55

Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
consciència, força, vida, poder, Nihilisme, Estat, veritat, valors,