[El socratisme, símptoma de la decadència de Grècia]

427. L'aparició dels filòsofs grecs des de Sòcrates és un símptoma de decadència; els instints antihel·lènics prenen la supremacia...
La «sofística» és encara completament hel·lènica (inclosos Anaxàgores, Demòcrit, els grans jònics); però com a formes de transició. La polis perd la seva fe en la peculiaritat de la seva cultura, en el dret de domini sobre qualsevol altra polis... Hom canvia la cultura, és a dir, es canvien «els déus», per la qual cosa es perd la fe en el dret primordial del déus autochthonus. Es mesclen els béns i els mals de diverses procedències; es fan borrosos els límits entre el bé i el mal... Aquest és el sofista.
El filòsof, al contrari, és la reacció; ell vol l'antiga virtut. Veu la raó de la decadència en la ruïna de les institucions; veu la decadència en la ruïna de l'autoritat; vol noves autoritats (viatges a l'estranger, coneixement de les literatures estrangeres, de les religions exòtiques...); vol la polis ideal, quan al concepte de polis li ha passat ja el seu temps (aproximadament com els jueus es mantenen com a poble després d'haver caigut en l'esclavitud). Els filòsofs s'interessen per tots els tirans: volen establir la virtut amb force majeur.
Gradualment, tot tret purament hel·lènic és acusat de responsable de la decadència; i Plató és tan ingrat contra Pericles, Homer, la tragèdia i la retòrica, com els profetes amb David i Saül. La decadència de Grècia és interpretada com una objecció contra els fonaments de la cultura hel·lènica. Error fonamental dels filòsofs. Conclusió: el món grec desapareix. Causes: Homer, el mite, la moralitat antiga, etcètera.
El desenvolupament antihel·lènic de les valoracions filosòfiques: l'ingredient egipci («vida després de la mort» com a judici final); el semític la «dignitat del savi» (el Scheich); els pitagòrics, el culte subterrani, el silenci, el terror del més enllà emprat com a mitjà, la matemàtica; valoració religiosa, una espècie de comerç amb el tot còsmic; el sacerdotal, l'ascètic, el transcendent, la «dialèctica»; penso que ja en Plató es descobreix una horrible i pedantesca subtilesa de concepte. Decadència del bon gust intel·lectual; ja no se sent tot allò que té de lleig i de cridaner qualsevol dialèctica directa.
Juntes van totes dues decadències: moviments i extrems: a) la decadència opulenta, amable i maliciosa, aquella que estima el luxe i l'art; i b) l'ennegriment del pathos moral religiós, l'enduriment estoic, la calúmnia platònica dels sentits, la preparació del terreny per al cristianisme.
429. Els sofistes no són una altra cosa que realistes: formulen els valors i les pràctiques familiars a tothom per elevar-les al rang de valors; tenen la valentia, particular a tots els esperits vigorosos, de reconèixer la seva immoralitat:..
¿Hi ha qui creu potser que aquestes petites ciutats lliures gregues van ser guiades per principis d'humanitat i de justícia? ¿Es pot fer a Tucídides un retret pel discurs que va posar en boca dels ambaixadors atenesos quan van tractar amb els milesis de la destrucció o la submissió?
Parlar de virtut enmig d'aquesta tensió espantosa no era possible sinó a hipòcrites astuts, o bé a solitaris que visquessin a banda, a eremites, fugitius o emigrants fora dels límits de la realitat..., persones totes que van utilitzar la negació per poder viure.
Els sofistes eren grecs; quan Sòcrates i Plató van prendre partit per la justícia eren jueus o no sé què. La tàctica de Grote per a defensar els sofistes és falsa: vol elevar-los al rang de persones honrades i de moralistes; però precisament la seva honradesa va consistir a no fer acudits amb les grans paraules de virtut...
430. La raó profunda que presideix una educació en el sentit de la moral va ser sempre la voluntat de realitzar la certesa d'un instint, de manera que ni les bones intencions ni els bons mitjans van tenir necessitat de penetrar primer, com a tals, la consciència. De la mateixa manera que el soldat fa l'exercici, l'home havia d'aprendre a obrar. Efectivament, semblant inconsciència forma part de tota perfecció: el mateix matemàtic obra inconscientment en les seves combinacions...
Què significa, doncs, la reacció de Sòcrates, que recomanava la dialèctica com un camí per a la virtut i que es divertia a veure que la moral no podia justificar-se d'una manera lògica?... Però això és precisament el que constitueix la seva bona qualitat; sense ella no val res...
Situar la demostració per davant com a condició del valor personal en la virtut és simplement la dissolució dels instints grecs. Ells mateixos són tipus en descomposició, tots aquests grans virtuosos, tots aquests grans fabricants de paraules.
En la pràctica això significa que els judicis morals han perdut el caràcter condicionat d'on van sortir i que els donava un sol sentit; se'ls ha desarrelat del seu sòl grec polític per desnaturalitzar-los sota l'aparença de la sublimació. Les grans concepcions «bo», «just», es troben ara separades de les primeres condicions de què formen part; sota la forma d'«idees», que s'han fet lliures, són objectes de la dialèctica. Darrere d'elles s'oculta una veritat; hom les considera com a entitats o com a signes d'entitats; hom inventa un món en què es troben com a casa seva, un món de què procedeixen.
En resum: l'escàndol ha assolit el seu súmmum en Plató. De llavors ençà calia inventar també l'home abstracte i complet: l'home bo, just, savi, el dialèctic; en una paraula, l'espantall de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut «demostrada» per raons. Aquest és per excel·lència «l'individu» perfectament absurd, el més alt grau de la contranaturalesa...
En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat d'home: l'home «bo», l'home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument d'una profunda perversió en la història dels valors.
Sòcrates
431. Aquest canvi del gust en favor de la dialèctica és un gran signe d'interrogació; que va succeir realment? Sòcrates, el que ho va realitzar, va arribar a vèncer un gust principesc, el gust del noble: el poble va vèncer per mitjà de la dialèctica. Abans de Sòcrates la bona societat rebutjava la dialèctica; es creia que ens feia vulnerables; es prevenia la joventut contra ella. Per què aquest aparell de raonaments? Contra els altres hom té l'autoritat. Hom mana tal cosa i prou. Entre nos, inter pares, hi ha la tradició, fins i tot sense l'autoritat; i, en últim terme, es «comprenen». No hi havia lloc per a la dialèctica. També hi havia desconfiança cap aquella facilitat per trobar arguments. Les coses honestes no tenen la seva raó tan a mà. És una cosa indecent mostrar els cinc dits de la mà. Tot allò que es pot demostrar té poc valor. Hom desconfia de la dialèctica, i l'instint de tots els oradors, de tots els partits, sap que és poc persuasiva. Res és més fàcil de destruir que un efecte dialèctic. La dialèctica només pot ser un arma de defensa. Cal estar en un compromís, s'ha de veure esclafat el propi dret; abans no cal fer-ne ús. Els jueus eren per això mateix dialèctics; el rabosot ho és; Sòcrates ho va ser.
Amb la dialèctica es té a mà un instrument despietat. Hom pot tiranitzar-hi. Qui perd queda indefens. Es deixa a la pròpia víctima la demostració que no és un idiota. S'exaspera la gent romanent freds com la raó vencedora; es despotencialitza la intel·ligència dels adversaris. La ironia del dialèctic és una forma de la venjança popular: els oprimits tenen la seva ferocitat en la freda punta d'acer del sil·logisme.
Per a Plató, com a home d'excessiva sensibilitat i fantasia, l'encant del concepte va ser tan gran que va divinitzar i va reverenciar involuntàriament el concepte com a forma ideal. L'embriaguesa dialèctica, com a consciència d'adquirir a través d'ella un senyoriu sobre un mateix, com a instrument de la voluntat de poder.
437. Els veritables filòsofs, entre els grecs, són els que van precedir Sòcrates; amb Sòcrates hi ha alguna cosa que es transforma. Són personatges distingits que es col·loquen a banda del poble i dels costums, que han viatjat molt, seriosos fins a l'austeritat, amb la mirada lenta, instruïts en els assumptes d'Estat i en la diplomàcia. Ells anticipen per damunt dels savis totes les grans concepcions de les coses: ells mateixos representen aquestes grans concepcions; ells mateixos es fan sistema. Res dóna una més alta idea de l'esperit grec que aquesta fecunditat sobtada en tipus, aquesta integralitat involuntària en la sèrie de les grans possibilitats de l'ideal filosòfic. Jo no veig més que una gran figura entre els que segueixen després; figura tardanament i necessàriament l'última: el nihilista Pirró; el seu instint va dirigit contra tot allò que, en l'interval, aconsegueix supremacia, els socràtics, Plató (Pirró torna, per damunt de Protàgores, a Demòcrit...)
La «sàvia» fatiga: Pirró. Vida humil entre els humils, res d'orgull. Viure de la manera vulgar; venerar i creure totes les coses que els altres creuen. Guardar-se de la ciència i de l'intel·lecte, de tot allò que infatua. Ser, senzillament, d'una paciència indescriptible, ser indiferent i dolç. Un budista de la Grècia, crescut entre el tumult de les escoles, tardà, fatigat; la protesta del cansament contra la gelosia dels dialèctics; la incredulitat que inspira a les ànimes fatigades la importància de totes les coses. Ha vist Alexandre, ha vist els penitents indis. Sobre tals homes, tardans i refinats, qualsevol cosa que és baixa, tot allò que és pobre, tot allò que és idiota, exerceix seducció, narcotitza, distén (Pascal). D'altra banda, viuen i senten amb la gent, a l'uníson de la gent; tenen un xic d'afecte per a tothom, tenen necessitat de calor, aquests homes fatigats... Superar la contradicció; res de lluita; no desitjar les distincions honorífiques; negar els instints grecs (Pirró vivia amb la seva germana, que era llevadora). Disfressar la saviesa per no cridar l'atenció, cobrir-la amb un mantell de pobresa i de parracs: anar al mercat a vendre porcs de l'Índia... La dolçor, la caritat, la indiferència; menysprear les virtuts que necessiten «mostrar-se»; col·locar-se a un nivell uniforme, fins i tot en la virtut; última victòria sobre si mateix, última indiferència.
Pirró és semblant a Epicur: l'un i l'altre representen dues formes de la decadència grega. Estan emparentats pel seu odi a la dialèctica i a totes les virtuts histriòniques; ambdues coses reunides les anomenaven llavors filosofia. Expressament estimaven poc tot el que estimaven els filòsofs; triaven per a designar-ho els noms més vulgars i més menyspreats; representaven un estat en què hom no se sent ni malalt, ni sa, ni mort, ni viu. Epicur és més ingenu, més idíl·lic, més reconegut; Pirró més experimentat, més baix, més nihilista... La seva vida va ser una protesta contra la gran doctrina de la identitat entre felicitat, virtut i coneixement. La vida veritable no es veu accelerada per la ciència; la saviesa no ens fa «savis»... La vida veritable no vol la felicitat, es desinteressa de la felicitat...
438. La lluita contra «l'antiga fe», tal com la va emprendre Epicur, era, en un sentit rigorós, la lluita contra el cristianisme preexistent, la lluita contra el món antic ja enfosquit, contaminat per la moral, penetrat del sentiment de falta, vell i malalt. No és la «corrupció dels costums» de l'antiguitat, sinó precisament el seu moralisme allò que crea les condicions sota les quals el cristianisme pot fer-se amo de l'antiguitat. El fanatisme moral -en resum, Plató- va destruir el fanatisme transmutant-ne el valor i abocant verí en la innocència. Finalment, hauríem de comprendre que la realitat que amb això es va destruir era una cosa superior, comparada amb la realitat que va dominar després. El cristianisme va sortir de la corrupció psicològica, va desenvolupar arrels en un sòl corromput.

---

La voluntat de poder, § 427- 438

Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
consciència, error, vida, poder, reacció, Estat, Instint, fals, veritat, valors, Voluntat de poder,