[La sociabilitat de l'ésser humà i la naturalesa de la societat política]

La ciutat és la comunitat perfecta, procedent de diversos llogarets, ja que posseeix, per dir-ho clarament, la conclusió de l'autosuficiència total i perquè té l'origen en la urgència de viure, però subsisteix per viure bé. Per tant, tota ciutat existeix per naturalesa, de la mateixa manera que les comunitats originàries. Ella és la finalitat d'aquelles, i la finalitat és naturalesa. Allò que cada ésser és, després de complir-se el seu desenvolupament, això diem que és la seva naturalesa; així d'un home, d'un cavall o d'una casa: A més, la causa final i la perfecció és el millor. I l'autosuficiència és la perfecció, i òptima.
Per tant, és clar que la ciutat és una de les coses naturals i que l'home és, per naturalesa, un animal cívic. I l'enemic de la societat ciutadana és, per naturalesa i no per casualitat, o bé un ésser inferior o més que un home. Com aquell a qui recrimina Homer: «sense pàtria, sense llei, sense llar». Al mateix temps, un individu semblant és, per naturalesa, un apassionat de la guerra, com una peça solta en un joc de dames.
La raó que l'home sigui un ésser social, mes que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara. La naturalesa, en efecte, com dèiem, no fa res en va. Només l'home, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. (Ja que la seva naturalesa abasta fins a tenir sensació del dolor i del plaer i indicar-se aquestes sensacions els uns als altres.) En canvi, la paraula existeix per a manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com allò just i allò injust. I això és propi dels humans en oposició als altres animals: posseir, de manera exclusiva, el sentit del bé i el mal, el just i l'injust, i les altres apreciacions. La participació comunitària, en aquestes, funda la casa familiar i la ciutat.
És a dir, per naturalesa, la ciutat és anterior a la casa i a cadascun de nosaltres, ja que el conjunt és necessàriament anterior a la part. Perquè si es destrueix el conjunt ja no hi haurà ni peu ni mà, llevat que tingui un nom equívoc, com es pot anomenar mà una mà de pedra; en tot cas, seria com una mà sense vida. Totes les coses es defineixen per la seva activitat i la seva capacitat funcional, de manera que quan aquestes deixen d'existir no es pot dir que siguin les mateixes coses, sinó homònimes. Així, és clar que la ciutat és per naturalesa i és anterior a cadascú. Perquè si cada individu, per separat, no és autosuficient, s'acordarà, com les altres parts, en funció del seu conjunt. I aquell que no pot viure en societat, o no necessita res per a la seva pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó com una bèstia o un Déu.
En tots existeix, per naturalesa, l'impuls cap a aquesta comunitat; però el primer a establir-la va ser el causant dels majors beneficis. Perquè així com l'home perfecte és el millor dels animals, així també, apartat de la llei i de la justícia, és el pitjor de tots.

---

Política, I, 1, 1252b26-53a33

Termes del text que figuren al glossari de Aristòtil:
autosuficient, justícia,