[La racionalitat de la passió i un sofisme pràctic]

Podem veure la causa de la següent manera en relació amb els fets de la naturalesa humana. Una proposició és universal, l'altra expressa fets particulars, i ens remeten a l'esfera de la percepció; quan una única opinió resulta de les dues anteriors proposicions, l'ànima, en el cas especulatiu, ha d'afirmar la conclusió, mentre que en el cas de les opinions relacionades amb la producció ha d'actuar immediatament (per exemple, si tenim "tot allò dolç ha de ser tastat", i "això és dolç", en el sentit de ser una cosa dolça particular, l'home que pot actuar i res li ho impedeix ha d'actuar immediatament en conseqüència).
Ara bé, quan la proposició universal és present en nosaltres prohibint-nos de tastar-ho, i també hi ha l'opinió que "tot allò que és dolç és agradable", i que "això és dolç" (premissa que ens mou a actuar), i suposant l’apetit fort i present en nosaltres, a partir de la proposició universal evitem l'objecte, però la gana ens porta cap a ell (ja que cadascuna de les nostres parts del cos pot moure); de manera que resulta que un home es comporta de manera incontinent sota la influència (en un sentit) d'una regla i una opinió acceptada referida a l’apetit, que no és contraria absolutament a la regla correcta sinó només aquí accidentalment i segons la força de l’apetit. També es dedueix que aquesta és la raó per la qual els animals inferiors no són acràtics, perquè no tenen judicis universals, sinó només imaginació i memòria de particulars.

---

Ètica a Nicòmac, llibre VII, capítol 3, §6

Termes del text que figuren al glossari de Aristòtil: