connexió a Aruba [la saviesa pràctica condició necessària de la virtut]

Hi ha qui diu que totes les virtuts són formes de saviesa pràctica, en aquest punt Sòcrates, en un sentit, estava en el bon camí mentre en un altre anava errat; a pensar que totes les virtuts eren formes de saviesa pràctica, estava equivocat, però a dir que implicaven saviesa pràctica, tenia raó. Això es confirma pel fet que, fins i tot ara, tots els homes, quan defineixen la virtut, després de dir que és una disposició del caràcter i fixar el seu objecte, afegeixen "d'acord amb la regla recta"; ara bé, la regla recta és la que s’acorda amb la saviesa pràctica o prudència. Tots els homes, per tant, semblen d'alguna manera entreveure que aquest tipus de disposició o hàbit és la virtut, és a dir, la que està d'acord amb la saviesa pràctica. Però hem d'anar una mica més lluny. Perquè no és només l’hàbit d'acord amb la regla recta, sinó l’hàbit que implica la presència de la regla recta, això és la virtut; i la saviesa pràctica és una regla recta sobre aquests assumptes. Sòcrates, per tant, pensava que les virtuts eren regles o principis racionals (perquè pensava que eren, totes elles, formes de coneixement científic), mentre que nosaltres pensem que no hi ha virtut sense un principi racional.
És clar, per tant, del que s'ha dit, que no és possible ser bo en el sentit estricte sense saviesa pràctica, ni savi en l’actuació pràctica sense virtut ètica. Però d'aquesta manera també podem refutar l'argument dialèctic pel qual es podria afirmar que les virtuts existeixen separades entre si; el mateix home, es podria dir, no està igualment equipat per la naturalesa en totes les virtuts, de manera que n’haurà adquirit una quan encara no n’hagi adquirit una altra. Això és possible en relació amb les virtuts naturals, però no en relació amb aquelles respecte les quals un home és anomenat absolutament bo, perquè amb la presència d’aquesta qualitat, la saviesa pràctica, se li donaran totes les virtuts. I és clar que, encara que no tingués cap valor pràctic, l’hauríem necessitat, perquè és la virtut d’una de les parts de l’ànima; també és clar que l'elecció no serà recta sense saviesa pràctica ni sense virtut; car la virtut determina el fi i la prudència ens porta a realitzar les accions que ens porten al fi.


Ètica a Nicòmac, llibre VI, capítol 11, §2

Termes del text que figuren al glossari de Aristòtil:
virtut, caràcter,