[Els sil·logismes pràctics]

Hi ha una facultat que es diu destresa; i això consisteix en ser capaç de fer les coses que tendeixen a l’objectiu que ens hem fixat, i aconseguir-lo. Ara bé, si l’objectiu és noble, la destresa és lloable, però si l’objectiu és dolent, la destresa és mera astúcia; per això, dels destres tant diem que són prudents com astuts. La saviesa pràctica no és pas la facultat de ser destre, però no existeix sense aquesta facultat. I aquest ull de l'ànima no adquireix el seu estat ple sense l'ajuda de la virtut, com ja s'ha dit i és evident; perquè els sil·logismes que tracten dels actes que cal fer impliquen un punt de partida, o premissa inicial, que fa: "Si el fi, és a dir, el bé millor, és de tal i tal naturalesa...", sigui quin sigui aquest fi (agafem el que més ens plagui com a exemple); tanmateix aquest fi només és evident a l’home de bé; perquè la maldat ens foravia i fa que ens enganyem pel que fa als punts de partida de l'acció. Per tant, és evident que és impossible ser prudent sense ser bo.

---

Ètica a Nicòmac, llibre VI, capítol 10, §5

Termes del text que figuren al glossari de Aristòtil:
virtut,