[El bé suprem és la felicitat]

Però retornem a la qüestió que ens ocupava al començament, ja que tot coneixement i tota decisió lliure miren cap a algun bé. Quina és la finalitat que atorguem a la política i , doncs, quin és el bé suprem de les nostres activitats?
Almenys, pel que fa al seu nom, hi ha consens general: aquest bé és la felicitat. I això tant ho sosté la majoria de la població com els més il·lustrats, que creuen que viure bé i obrar bé són sinònims de vida feliç. Però pel que fa a la naturalesa mateixa de la felicitat, no hi ha ni intel·ligència ni unanimitat, ni entre els savis ni entre la majoria de la població.
Uns creuen que és un bé evident i visible, com per exemple el plaer, la riquesa, els honors; per a altres és distinta la resposta a aquesta qüestió; i sovint la resposta varia en el mateix individu. Per exemple, quan està malalt dóna les seves preferències a la salut, si és pobre a les riqueses. Els qui tenen consciència de la seva ignorància escolten amb admiració els qui parlen bé sobre les seves pretensions; alguns, ben al contrari, creuen que, per damunt de tots aquests béns, n'hi ha un altre que existeix per ell mateix i que és la causa de tots els altres.
Examinar detalladament totes les opinions és una feina en aparença inútil, i n'hi ha prou amb estudiar les més esteses i les que semblen tenir un fonament més raonable.
No hem d'oblidar la diferència que hi ha entre els raonaments que parlen de principis i els que tendeixen a establir principis. El mateix Plató se sentí preocupat en aquest punt i amb raó, i buscava la manera de precisar si el camí que calia seguir anava cap als principis o més aviat arrencava d'ells; igual que un pot preguntar-se si els corredors a l'estadi han de fer la cursa prenent com a sortida la recta on hi ha els organitzadors dels jocs i acabar a l'altre extrem de l'estadi o a l'inrevés. El que sí que és segur és que s'ha de partir del que és conegut; ara bé, el que ens és conegut, ens és conegut de dues maneres: en relació a nosaltres i d'una manera absoluta. Probablement, en el cas que ens ocupa, cal partir del que ens és conegut a nosaltres. Així, doncs, ens cal posseir ja una bona formació moral si volem sentir parlar profitosament del que és honest, del que és just, En una paraula: de política. Ara bé, en aquesta matèria, el principi és un fet; si aquest se'ns mostrés amb suficient evidència, no tindríem cap necessitat del perquè. Un home que es trobés en aquest cas posseiria ja els principis o, almenys, seria capaç d'adquirir-los fàcilment; però qui no tingui cap d'aquestes avantatges ha d'atendre a les paraules d'Hesíode:
té una absoluta superioritat el qui ho coneix tot per si mateix, i també és discret el qui sap escoltar els bons consells; però no saber res per si mateix i no esculpir en el propi cor les paraules d'altri, és ser un home absolutament inútil.

---

Ètica a Nicòmac, llibre I, capítol 2, §1

Termes del text que figuren al glossari de Aristòtil:
felicitat, política,