[Conseqüència: l'educació només és possible per un viratge total de l'ànima]

«Vet aquí que nosaltres» -vaig concretar- «en aquest tema pensem així, si el que hem exposat és vertader: l'educació no és el que proclamen alguns que és, tot sostenint que quan en l'ànima no hi ha saber ells li posen com si posessin vista en uns ulls cecs.»
«És això el que diuen»- concedí.
«Però el raonament d'ara» -vaig apuntar- «indicà que aquesta potència inherent a l'ànima de cadascú, i l'òrgan amb què tothom aprèn, a diferència d'un ull, no és possible girar-lo de les tenebres a la llum sinó és amb tot el cos, igualment ha de ser retreta del que esdevé junt amb tota l'ànima, fins que sigui capaç de convertir-se permanentment a la contemplació de l'ésser, i la part més clara de l'ésser, que diem que és el bé: no fa?»
«Sí.»
«Per tant» -vaig dir- «hi pot haver un art de descobrir la manera com serà més fàcil i eficaç perquè aquest òrgan es giri, un art, dic, no pas d'infondre-li visió, sinó de procurar que s'esmeni la que ja té, però que no s'adreça cap on cal ni mira on hauria de mirar.»
«Semblà així» -va dir.
«Les altres virtuts de l'ànima, que és com acostumem a anomenar-les, probablement es troben en alguna proximitat del cos (perquè en realitat no se li incorporen si abans no li han estat introduïdes per costum i exercicis), però la virtut del coneixement sembla naturalment que sigui afí a la divinitat, perquè mai no perd la seva potència, i, sotmesa a un viratge, esdevé profitosa i útil o bé inútil i perjudicial. És que no t'has adonat d'aquells que diem que són malvats, però savis, com la seva ànima hi veu coherentment, i com contempla agudament allò vers on és adreçada, perquè no està pas malament de la vista, més aviat la fa servir per a la dolenteria, i com més agudament hi veu amb tanta més vilesa fa el mal?»
«Molt que me n'he adonat» -va dir-me.
«I, per tant» -vaig reprendre-, «si ja a la infantesa es fes l'operació i es tallessin aquestes diguem-ne boles de plom congènites a la naturalesa que li surten pels banquets i pels plaers i per les golafreries i tiren cap avall la visió de l'ànima, si allunyada d'aquestes coses es girés cap a la veritat, aquesta mateixa ànima en els mateixos homes la veuria amb la màxima agudesa tal com ara veu allò a què s'adreça.»
«I és natural» -va dir.
«Doncs què? De tot el que hem dit no es desprèn naturalment i necessària que ni els no educats i inexperts en la veritat no es posaran davant de la ciutat com cal, ni tampoc aquells als qui permetem que s'ocupin indefinidament en l'estudi? Uns, perquè no tenen un únic objectiu a la seva vida, de cara al qual ho facin tot, tant el que realitzen particularment per a ells, o en públic, i els altres perquè es neguen a actuar voluntàriament, creguts que ja en vida sojornen a les illes dels benaurats?»
«Dius la veritat» -acceptà.
«Per tant, el nostre deure de fundadors consistirà» -vaig dir- «a forçar les naturaleses més bones a arribar a aquesta noció que ara mateix dèiem que és la màxima, la contemplació del bé, i efectuar aquella ascensió, i quan hagin pujat i s'hi vegin suficientment, que ells no cedeixin a allò à què ara cedeixen»
«A què et refereixes, a veure?»
«Han de quedar-se en aquesta regió» -vaig aclarir-li- «i no avenir-se a tornar a davallar cap a aquells empresonats, ni a participar de les seves penalitats, i tampoc del seus premis, això tant si aquests són més bons o més dolents.»
«Però aleshores» -ell que em va objectar- «els farem injustícia i els forçarem a una vida inferior quan poden menar-ne una de superior.»

---

La República. Llibre VII, 518c-519e. Traducció de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1990.

Termes del text que figuren al glossari de Plató:
veritat, virtut, ànima, art,