[Plató contra Homer]

25. No, que hom no em vingui amb la ciència, quan cerco l'antagonista natural de l'ideal ascètic, quan pregunto: " ¿On és la voluntat contrària en la qual s'expressa el seu ideal contrari?"! La ciència no es recolza ni de bon tros en ella mateixa per tal d'aconseguir això. Des de qualsevol punt de vista, la ciència necessita un ideal de valor, un poder que creí valors al servei del qual pugui creure en ella mateixa. La ciència com a tal mai no crea valors. La seva relació amb l'ideal ascètic no és de cap manera en ella mateixa una relació antagònica. En les qüestions essencials, més aviat representa fins i tot la força que fa progressar dins la configuració interna d'aquell ideal. La seva contradicció i la seva lluita, examinades d'una forma més acurada, no es refereixen pas al mateix ideal, sinó únicament a les seves obres externes, a Ia seva manera d'expressar-se, al seu joc de màscares, al seu enduriment, a la seva tala, a la seva dogmatització circumstancials. La ciència allibera la vida que hi ha en aquell ideal, mentre nega l'element exotèric que hi ha al seu interior. Ambdues coses, ciència i ideal ascètic, es troben en el mateix terreny -això ja ho he donat entenent-, és a dir, en la mateixa apreciació de la veritat (millor dit: en la mateixa fe en el caràcter inestimable i incriticable de a veritat). Precisament peraixò són dues coses necessàriament aliades de manera que, en el supòsit que hom les combati, mai no es poden combatre ni qüestionar-se si no és únicament a la vegada. Una apreciació del valor de l'ideal ascètic remet també implícitament i inevitablement a una valoració de la ciència: per tal de percebre això, cal que hom obri bé els ulls i pari bé les oïdes en qualsevol època! (L'art, diguem-ho per endavant, ja que alguna vegada tornaré a tractar aquest tema, l'art, en el qual se santifica precisament la mentida i la voluntat d'enganyar té al seu costat la bona consciència, s'ha oposat a l'ideal ascètic d'una manera molt més radical que la ciència: això ho experimentà l'instint de Plató, l'enemic més gran de l'art que ha produït Europa fins ara. Plató contra Homer: heus aquí l'antagonisme autèntic i total. Aquell és el qui "transcendeix" amb la millor voluntat, el qui nega la vida de la forma més absoluta, aquest és el qui la divinitza d'una forma involuntària, la natura àuria. Una disponibilitat de l'artista al servei de l'ideal ascètic és per això la corrupció més autèntica de l'artista que hi pugui haver i dissortadament una de les més normals i corrents: car no hi ha res més corruptible que un artista.) Examinant la qüestió des del punt de vista fisiològic, la ciència es basa també en el mateix terreny que l'ideal ascètic: tant aquí com allí, el pressupòsit és cert empobriment de la vida. Els sentiments es refreden, el ritme vital minora la marxa, la dialèctica ocupa el lloc de l'instint, la serietat s'imprimeix en les cares i en els gestos (la serietat, aquest senyal inequívoc del metabolisme més feixuc, de la vida que lluita i treballa amb més dificultat). Examinem les èpoques d'un poble en el qual l'intel.lectual aparegui, en primer terme: són èpoques de cansament, sovint de crepuscle, de decadència. La força desbordant, la certesa de la vida, la certesa del futur ja no hi són. La preponderància del mandarí mai no significa res de bo, com tampoc no significa res de bo la vinguda de la democràcia, dels tribunals d'arbitratge de la pau en lloc de les guerres, de la igualtat dels drets de les dones, de la religió de la compassió i de tot allò que constitueix un símptoma de la vida que s'ensorra. (La ciència concebuda com a problema. Què significa ciència? Vegeu sobre això eI pròleg del llibre "Naixement de la tragèdia".) No! Aquesta "ciència moderna" -us basta obrir els ulls, si voleu veure-ho!- és de moment la millor aliada de l'ideal ascètic i ho és precisament perquè és la més inconscient, la més involuntària, la més secreta, la més subterrània de totes dues coses! Fins ara s'han dedicat al mateix joc els "pobres d'esperit" i els adversaris científics d'aquell ideal (dit de passada, hom ha de guardar-se de pensar que siguin llur contraposició, com per exemple els rics d'esperit. No ho són pas. Jo els he anomenat hèctics de l'esperit). Les famoses victòries d'aquests darrers són, sens dubte, victòries. Però, sobre qui? L'ideal ascètic mai no fou vençut en elles de cap de les maneres, sinó que més aviat s'enfortí, és a dir, es tornà més intocable, més espiritual, més insidiós, de manera que la ciència sempre hagué d'eliminar, d'enderrocar sense compassió una muralla, una obra exterior que s'havia bastit sobre aquella muralla i que havia malmès el seu aspecte. Pensa algú de fet que, per exemple, la decadència de l'astronomia teològica significa una decadència d'aquell ideal ascètic...? És que tal vegada amb això l'home s'ha tornat menys freturós d'una solució transcendent del seu enigma sobre l'existència, de manera que aquesta existència no continuï essent des d'aleshores una cosa tan gratuïta, tan arraconada, tan supèrflua en l'ordre visible de les coses? No avança imparablement des de Copèrnic precisament l'autoempetitiment de l'home, la seva voluntat d'empetitiment? Ai las!, s'ha perdut la fe en la seva dignitat, en la seva singularitat, en el seu caràcter insubstituïble dins l'ordre jeràrquic dels éssers. L'home ha esdevingut una bèstia, una bèstia, sense al.legories, sense imatges i sense reserves, l'home, que en la seva fe anterior era gairebé Déu ("fill de Déu'', "Déu fet home")... Des de Copèrnic, fa l'efecte que l'home es trobi col.locat en un pendís. Roda cap avall cada cop més ràpidament des d'aleshores, allunyant-se del punt central. Cap a on va? Cap al no-res? Cap al "sentiment perforador del seu no-res" ...? Doncs bé, aquest seria precisament el camí recte. Cap a l'ideal antic... ? Qualsevol ciència (i no pas solament l'astronomia, sobre l'efecte humiliant i degradador de la qual féu Kant una curiosa observació: "anorrea la meva importància" ... ), qualsevol ciència, tant la natural com la que no és natural -d'aquesta, manera anomeno l'autocrítica del coneixement-, tendeix actualment a llevar a l'home el respecte que fins ara tenia envers ell mateix, com si no hagués estat res més que una presumpció agosarada. Fins i tot hom podria dir que la ciència té el seu propi urc, la seva forma acerba d'ataràxia estoica, en el fet de mantenir, en ella mateixa aquest automenyspreu de l'home aconseguit amb tant d'esforç com la seva darrera i més seriosa pretensió de respecte (amb raó, de fet, car aquell qui menysprea continua essent un que no menysté l'apreuament"...). Es treballa pròpiament d'aquesta manera contra l'ideal ascètic? Es pensa encara veritablement amb tota serietat (com s'imaginaren durant cert temps els teòlegs) que, per exemple, la victòria de Kant sobre la dogmàtica dels conceptes teològics ("Déu", "ànima", "llibertat'', "immortalitat") enderrocà aquell ideal? Ara no ens importa saber si el mateix Kant tenia tan sols el propòsit de dur a terme en general una cosa d'aquesta mena. La veritat és que, des de Kant, els transcendentalistes de tota mena han tornat a guanyar la partida. Han aconseguit emancipar-se dels teòlegs: quina felicitat! Els ha descobert un camí amagat en el qual des d'ara poden dedicar-se amb els seus propis punys i amb el millor aguait científic als "desigs de llur cor". De la mateixa manera, ¿qui podria des d'ara menysprear els agnòstics pel fet que, com a adoradors d'allò que és desconegut i misteriós en ell mateix, venerin actualment com a Déu el mateix signe d'interrogació? (Xaver Doudan parla en certa ocasió dels ravages que han produït "l'habitude d'admirer l'inintelligible au lieu de rester tout simplement dans l'inconnu ". Ell creu que els antics havien prescindit d'això.) En el supòsit que res de tot allò que l'home "coneix" no satisfaci els seus desigs, sinó que més aviat els contradigui i els esgarrifi, quina capgirada divina significa el fet de poder cercar la culpa d'aquest fenomen no pas en el "desig", sinó en el "coneixement" ...! "Com que no existeix cap coneixement, consegüentment tampoc no existeix cap Déu": quina nova elegantia syllogismi! Quin triomf de l'ideal ascètic!

---

La genealogia de la moral. III, 25

Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
consciència, força, vida, poder, compassió, Estat, veritat, valors,