connexió a Aruba
[El sacerdot ascètic i el ramat malalt]
Si s'ha comprès en tota la seva profunditat --i jo exigeixo que precisament aquí es copsi profundament, es comprengui amb fondària-- fins a quin punt la tasca dels que estan sans no pot consistir, de cap manera, a cuidar malalts, a curar malalts, s'haurà comprès també amb això una necessitat més, -- la necessitat que hi hagi metges i infermers que estiguin ells mateixos malalts, i des d'ara ja tenim i aferrem amb ambdues mans el sentit del sacerdot ascètic. A aquest hem de considerar-lo com el predestinat salvador, pastor i defensor del ramat malalt: només així comprenem la seva enorme missió històrica. El domini sobre els qui pateixen és el seu regne, a aquest domini li condueix el seu instint, en ell té el seu art més propi, la seva mestria, la seva espècie de felicitat. Ell mateix ha d'estar malalt, ha d'estar emparentat d'arrel amb els malalts i tarats per entendre'ls, -- per entendre's amb ells; però també ha de ser fort, ser més senyor d'ell mateix que dels altres, és a dir, mantenir intacta la seva voluntat de poder, per tenir la confiança i la por dels malalts, per poder ser per a ells sosteniment, resistència, suport, exigència, assot, tirà, déu. Ha de defensar el seu ramat. Contra qui? Contra els que estan sans, no hi ha cap dubte, i també contra l'enveja respecte dels que estan sans; ha de ser el natural antagonista i menyspreador de tota salut i potencialitat rudes, tempestuoses, desenfrenades, dures, violentes, pròpies d'animals rapaços. El sacerdot és la primera forma de l'animal més delicat, a qui li resulta més fàcil menysprear que odiar. No podrà evitar de fer la guerra als animals rapaços, una guerra més d'astúcia (d'«esperit») que de violència, com és obvi, -- per a això tindrà necessitat, de vegades, de forjar en el seu interior gairebé un tipus nou d'animal rapaç o, almenys, de fer veure que ho és, -- una nova bèstia terrorífica en la qual l'ós polar, el tigre elàstic, fred, expectant i, en no menor mesura, la guineu semblen associats en una unitat tan atraient com terrorífica. Suposant que el forci la necessitat, el sacerdot apareixerà enmig de les altres espècies d'animals rapaços com a sumament seriós, respectable, intel·ligent, fred, superior pels seus enganys, com a herald i portaveu de potestats més misterioses, decidit a sembrar en aquest terreny allí on li sigui possible patiment, discòrdia, autocontradicció, i, massa segur del seu art, a fer-se en tot moment amo dels qui pateixen. Porta ungüents i bàlsams, no hi hi ha cap dubte; Tanmateix per ser metge necessita primerament de ferir; mentre calma el dolor produït per la ferida, enverina al mateix temps aquesta --perquè d'això, sobretot, en sap molt aquest encantador i domador d'animals rapaços, al seu voltant tot el que és sa cau necessàriament malalt, i tot allò malalt es torna necessàriament mansuet. De fet defensa bastant bé el seu ramat malalt, aquest estrany pastor; el defensa també contra d'ell mateix, contra la depravació, la malignitat, la malvolença que en el ramat mateix cremen sota les cendres, i contra les altres coses que els són comunes a tots els maniàtics i malalts, combat de manera intel·ligent, dura i secreta contra l'anarquia i l'autodissolució que en tot temps germinen dins del ramat, on constantment va amuntegant-se aquella perillosíssima matèria detonant i explosiva, el ressentiment. Descarregar aquesta matèria explosiva, de manera que no faci saltar pels aires ni el ramat ni el pastor, aquesta és la seva autèntica habilitat, i també la seva suprema utilitat; si volguéssim compendiar en una fórmula brevíssima el valor de l'existència sacerdotal, caldria dir sense més: el sacerdot és el que modifica la direcció del ressentiment. En efecte, tot el qui pateix cerca instintivament una causa del seu patir; o, dit amb més precisió, un causant, o, expressat amb major exactitud, un causant responsable, susceptible de patir, -- en una paraula, quelcom viu sobre el qual poder desfogar amb qualsevol pretext, en la realitat o in effigie [en efígie], els seus afectes: perquè l'alleujament dels afectes és el màxim intent d'alleugeriment, és a dir, d'atordiment de qui pateix, el seu involuntàriament anhelat narcoticum contra turments de tota índole. La vertadera causalitat fisiològica del ressentiment, de la venjança i dels seus afins s'ha de trobar, segons jo sospito, únicament en això, és a dir, en una apetència d'amortir el dolor per via afectiva: --d'ordinari es busca aquesta causalitat, molt erradament al meu entendre, en el contracop defensiu, en una simple mesura protectora de la reacció, en un «moviment reflex» executat en aparèixer una lesió i una amenaça sobtades, anàleg al que encara executa una granota escapçada per escapar a un àcid càustic. Però la diferència és fonamental: en un cas es vol impedir que continuï actuant el perjudici, en l'altre es vol adormir un dolor turmentador, secret, progressivament intolerable, mitjançant una emoció més violenta, sigui de l'espècie que sigui, i expulsar-lo, almenys de moment, de la consciència. Per a això es necessita un afecte, un afecte com més salvatge millor, i per excitar-lo el primer i millor dels pretextos. «Algú ha de ser culpable que jo em trobi malament»: aquesta espècie de raciocini és pròpia de tots els malaltissos, i això tant més com més desconeixen la vertadera causa del seu malestar, la causa fisiològica ( aquesta pot residir, per exemple, en una lesió del nervus sympathicus, o en una anormal secreció de bilis, o en una pobresa de sulfats i de fosfats en la sang, o en estats d'opressió del baix ventre que congestionen la circulació de la sang, o en una degeneració dels ovaris, i coses semblants). Els que pateixen tenen, tots ells, una espantosa predisposició i capacitat d'inventar pretextos per als sentiments dolorosos; gaudeixen ja amb les seves suspicàcies, amb el seu cavil·lar sobre maldats i aparents perjudicis, regiren les entranyes del seu passat i del seu present a la recerca de fosques i ambigües històries on poder entregar-se al gaudi d'una sospita torturadora i embriagar-se amb el propi verí de la maldat. Obren les més velles ferides, sagnen per cicatrius curades molt de temps abans, converteixen en malfactors a l'amic, a la dona, al fill i a tot allò que es troba prop d'ells. «Jo pateixo: algú n'ha de ser culpable» --així pensa tota ovella malaltissa. Però el seu pastor, el sacerdot ascètic, li diu: «Està bé, ovella meva!, algú n'ha de ser culpable: però tu mateixa ets aquest algú, tu mateixa n'ets l'única culpable, --tu mateixa ets l'única culpable de tu mateixa..» Això és bastant audaç, bastant fals: però amb això s'ha aconseguit almenys una cosa, amb això la direcció del ressentiment, com hem dit, queda canviada.
La genealogia de la moral. III, 15.
Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
consciència, poder, reacció, ressentiment, Estat, Instint, fals, Voluntat de poder,