connexió a Aruba
[L'ideal ascètic: el més gran ressentiment.]
I ara, després d'haver albirat el sacerdot ascètic anem seriosament al cos del nostre problema: que significa l'ideal ascètic?, --només ara es posen «serioses» les coses: en endavant tindrem enfront de nosaltres a l'autèntic representant de la serietat com a tal. «Què significa tota serietat?» --aquesta pregunta més radical encara potser brosta ja aquí dels nostres llavis: una pregunta per a fisiòlegs, com és obvi, tanmateix de moment hem de vorejar-la. El sacerdot ascètic té en aquell ideal no sols la seva fe, sinó també la seva voluntat, el seu poder, el seu interès. El seu dret a existir depen totalment d'aquell ideal: per què ha d'estranyar-nos d'ensopegar aquí amb un adversari terrible, suposant que nosaltres siguem els adversaris d'aquell ideal? Un adversari terrible que lluita per la seva existència contra els qui neguen aquell ideal?... D'altra banda, resulta improbable per endavant que una actitud tan interessada respecte al nostre problema pugui ser-li especialment profitosa: és difícil que el sacerdot ascètic sigui, ell mateix, el defensor més afortunat del seu ideal, per la mateixa raó per la qual una dona sol fracassar quan pretén defensar a «la dona en si», -- i molt menys podrà ser el censor i el jutge més objectiu de la controvèrsia aquí suscitada. Així, doncs, més aviat serem nosaltres els que l'haurem ajudar --això ara ja és molt palès-- a defensar-se bé contra nosaltres, no haurem de témer ser refutats massa bé per ell... El pensament entorn del qual aquí es batalla és el de la valoració de la nostra vida per part dels sacerdots ascètics: aquesta vida (junt amb tot el que a ella pertany, «natura», «món», l'esfera sencera de l'esdevenir i de la caducitat) és posada per ells en relació amb una existència completament distinta, de la qual és antitètica i excloent, a menys que es giri en contra d'ella mateixa, que es negui a ella mateixa: en aquest cas, en el cas d'una vida ascètica, la vida és considerada com un pont cap aquella altra existència. L'asceta tracta la vida com un camí errat, que finalment s'ha de desfer fins a tornar al punt en què comença; o bé com un error que es refuta --que s'ha de refutar-- mitjançant l'acció: perquè aquest error exigeix que se'l segueixi, i imposa on pot la seva valoració de l'existència. Què significa això? Aquesta espantosa manera de valorar no està inscrita en la història de l'home com un cas d'excepció i una raresa: és un dels fets més estesos i més duradors que existeixen. Llegida des d'una llunyana constel·lació, potser l'escriptura majúscula de la nostra existència terrena induiria a concloure que la terra és l'astre autènticament ascètic, un racó ple de criatures descontentes, presumptuoses i repugnants, totalment incapaces d'alliberar-se d'un fàstic profund d'elles mateixes, de la terra, de tota vida, i que es causen tot el dany que poden pel plaer de causar dany: probablement el seu únic plaer. Considerem de quina manera tan regular, tan universal apareix el sacerdot ascètic gairebé en totes les èpoques; no pertany a cap raça determinada; floreix a tot arreu; brolla de tots els estaments. No és que, potser, hagi conreat i propagat per herència la seva manera de valorar: s'esdevé el contrari: parlant en general, més aviat passa que un instint profund li prohibeix de propagar-se per generació. Ha de ser una necessitat de primer rang la que una vegada i una altra fa créixer i prosperar aquesta espècie hostil a la vida. Ha de ser, sens dubte, un interès de la vida mateixa que tal tipus d'autocontradicció no s'extingeixi. Perquè una vida ascètica és una autocontradicció: en ella domina un ressentiment sense parió, el ressentiment d'un instint insaciat i d'una voluntat de poder que voldria ensenyorir-se, no de quelcom existent en la vida, sinó de la vida mateixa, de les seves més fondes, fortes, radicals condicions. Aquí es fa un intent d'emprar la força per cegar les fonts de la força; en ella la mirada es torna, rancorosa i pèrfida contra el mateix floriment fisiològic, i en especial contra l'expressió d'aquest, contra la bellesa, l'alegria; en canvi, s'experimenta i es busca un benestar en el fracàs, l'atròfia, el dolor, la desventura, la lletjor, en la minva arbitrària, en l'autonegació, en l'autoflagel·lació, en l'autosacrifici. Tot això és paradoxal en alt grau: aquí ens trobem davant d'una escissió que es vol escindida, que gaudeix del seu propi patiment i que fins i tot es torna cada cop més segura d'ella mateixa i més triomfant a mesura que minva el seu propi pressupòsit, la vitalitat fisiològica. «El triomf s'acompleix precisament en l'última agonia»: sota aquest signe superlatiu ha lluitat des de sempre l'ideal ascètic; en aquest enigma de seducció, en aquesta imatge d'èxtasi i de turment ha reconegut la seva llum més clara, la seva salvació, la seva victòria definitiva. Crux, nox, lux [creu, nit, llum]: en ell tot això hi constitueix una mateixa cosa
La genealogia de la moral. III, 11.
Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
error, força, vida, poder, ressentiment, Instint, valorar, Voluntat de poder,