[La voluntat de poder i la causalitat]

Fins i tot admetent que no ens sigui donat res de «real» fora del nostre món de desigs i passions; que no puguem aconseguir «realitat» més alta o més profunda que la dels nostres instints -perquè el pensament expressa tan sols la relació dels nostres instints entre ells-, no seria lícit aventurar aquesta pregunta: «Aquest món donat, no bastaria per comprendre, a partir de tot allò que és semblant, el món anomenat mecànic (o material)»? No vull dir comprendre'l com una il·lusió, una «aparença», una «representació», en el sentit de Berkeley o de Schopenhauer, sinó com una realitat del mateix ordre que les nostres passions mateixes, un món en què s'hagi englobat en una poderosa unitat qualsevol element que en el procés orgànic es ramifica i es diferencia (i, per tant, s'afina i es debilita), com una mena de vida instintiva en què totes les funcions orgàniques: autoregulació, nutrició, secreció, canvis orgànics, es trobin sintèticament lligades i sense solució de continuïtat; en resum, una forma prèvia de vida. No sols és lícit aventurar aquesta pregunta, sinó que l'exigeix la consciència del nostre mètode. No admetre diverses classes de causalitat mentre no s'hagi intentat tenir-ne prou amb una de sola, sense haver-la portat fins als seus últims límits (fins a l'absurd, si es pot dir així), és una exigència moral del mètode a què no tenim el dret de sostreure'ns; és «per definició», com diuen els matemàtics. La qüestió, en fi, consisteix a saber si considerem la voluntat com realment actuant, si creiem en la causalitat de la voluntat. Si és així -i en el fons és aquesta la idea que implica la nostra creença en la causalitat-, estem obligats a fer aquesta experiència, a plantejar per hipòtesi com a única causalitat la de la voluntat. La «voluntat», naturalment, no pot obrar més que sobre una «voluntat», i no sobre una matèria (sobre els «nervis», per exemple); en una paraula, cal arribar a plantejar que sempre que es constaten «efectes», és que una voluntat obra sobre una voluntat, i que tot procés mecànic, en la mesura que manifesta una força actuant, revela precisament una força voluntària, un efecte de la voluntat. Suposant, finalment, que s'arribés a explicar tota la nostra vida instintiva com el desenvolupament intern i ramificat d'una forma fonamental única de la voluntat -de la voluntat de poder, és la meva tesi-; suposant que es poguessin reduir totes les funcions orgàniques a aquesta mateixa voluntat de poder, i que aquesta clogués en ella, per tant, la solució del problema de la procreació i de la nutrició -és un mateix i únic problema-, hauríem adquirit el dret d'anomenar a tota energia, qualsevol que fos, voluntat de poder. L'univers vist des de dins, el món definit i designat pel seu «caràcter intel·ligible», seria justament «voluntat de poder», i res més.

---

Més enllà del bé i del mal, § 36.

Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
consciència, força, vida, poder, Instint, Voluntat de poder,