[L'últim home]

Quan Zarathustra va haver dit aquestes paraules va contemplar altra vegada el poble i va callar: «Heus-los aquí», va dir al seu cor, «com riuen i no m'entenen; no sóc la boca per a aquestes orelles.»
Caldrà trencar-los abans les orelles perquè aprenguin a sentir amb els ulls? Caldrà eixordar igual com timbals i predicadors de penitència? O potser creuen tan sols aquell qui balbuceja?
Tenen cap cosa de què estiguin orgullosos? Com anomenen això que els omple d'orgull? Cultura, ho anomenen; és allò que els distingeix dels cabrers.
Per això no els agrada sentir, referida a ells, la paraula 'menyspreu'. Parlaré, doncs, al seu orgull.
Els parlaré de la cosa més menyspreable: l'últim home.

I Zarathustra va parlar així al poble: «És temps que l'home es fixi la seva pròpia meta. És temps que l'home planti la llavor de la seva més alta esperança.»
Encara és prou fèrtil el seu terreny per a això. Però algun dia aquest terreny serà pobre i mansuet, i ja no en podrà brollar cap arbre elevat.NiZar
Ai! Arriba el temps en què l'home deixarà de llançar la fletxa del seu anhel més enllà de l'home, i la corda del seu arc no sabrà ja vibrar!
Jo us dic: és necessari tenir encara caos dins d'un mateix per poder donar a llum una estrella dansarina. Jo us dic: encara teniu caos dins vostre.
Ai! Arriba el temps en què l'home ja no donarà a llum cap estrella. Ai! Arriba el temps de l'home més menyspreable, aquell que és incapaç ja de menysprear-se a si mateix.
Mireu! Jo us mostro l'últim home. NiZar
«Què és amor? Què és creació? Què és anhel? Què és estrella?» -així pregunta l'últim home, i parpelleja.
La terra s'ha tornat petita llavors, i sobre ella fa bots l'últim home, que tot l'empetiteix. La seva estirp és indestructible, com el pugó; l'últim home és el que més temps viu.
«Nosaltres hem inventat la felicitat» -diuen els últims homes, i parpellegen.
Han abandonat les comarques on era dur de viure-hi, perquè la gent necessita calor. La gent estima fins i tot el seu veí, i es refrega contra ell perquè necessita calor.
Emmalaltir i desconfiar, considereu-ho pecaminós; la gent camina amb atenció. Un ximple és qui segueix ensopegant amb pedres o amb homes!
Un xic de verí de tant en tant, això produeix somnis agradables. I molt de verí al final, per tenir un morir agradable.
La gent continua treballant perquè el treball és un entreteniment. Ara bé, procura que l'entreteniment no cansi.
La gent ja no es fa ni pobre ni rica: ambdues coses són massa molestes. Qui vol encara governar? Qui encara obeir? Ambdues coses són massa molestes.
Cap pastor i un sol ramat! Tots volen el mateix, tots són iguals; qui té sentiments distints marxa voluntàriament al manicomi.
«En un altre temps tothom desvariava» -diuen els més subtils, i parpellegen.
Avui la gent és intel·ligent i sap tot el que ha passat; així no acaba mai de burlar-se. La gent continua discutint, però aviat es reconcilia; altrament, perjudica l'estómac.
La gent té el seu petit plaer per al dia i el seu petit plaer per a la nit, però honora la salut.
«Nosaltres hem inventat la felicitat» -diuen els últims homes, i parpellegen.
I aquí va acabar el primer discurs de Zarathustra, anomenat també «el pròleg», perquè en aquest punt la cridòria i l'alegria de la multitud el van interrompre. «Dóna'ns aquest últim home, Zarathustra», cridaven «fes de nosaltres aquests últims homes! El superhome te'l regalem!» I tot el poble feia crits de joia i esclafia la llengua. Però Zarathustra es va entristir i va dir al seu cor:
No m'entenen: no sóc jo la boca per a aquestes orelles. [...]
I ara em miren i riuen; i mentre riuen continuen odiant-me. Hi ha gel en el seu riure.

---

Així va parlar Zarathustra, Vorrede, §5

Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
últim home, poder, superhome,