[Apol·lini i dionisíac]

Els grecs, que en els seus déus diuen i al mateix temps callen la doctrina secreta de la seva visió del món, van erigir dues divinitats, Apol·lo i Dionís, com a doble font del seu art. En l'esfera de l'art aquests noms representen antítesis estilístiques que caminen l'una al costat de l'altra, gairebé sempre lluitant entre si, i que només una vegada apareixen foses, en l'instant del floriment de la «voluntat» hel·lènica, per formar l'obra d'art de la tragèdia àtica. En dues situacions, en efecte, aconsegueix l'ésser humà la delícia de l'existència: en el somni i en l'embriaguesa. La bella aparença del món oníric, en què cada home és artista complet, és la mare de tot art figuratiu i també, com veurem, d'una meitat important de la poesia. Gaudim en la comprensió immediata de la figura, totes les formes ens parlen; no existeix res indiferent i innecessari. En la vida suprema d'aquesta realitat onírica tenim, tanmateix, el sentiment translúcid de la seva aparença; només quan aquest sentiment cessa és quan comencen els efectes patològics, amb què el son ja no restaura, i cessa la natural força curativa dels seus estats. Ara bé, a l'interior d'aquesta frontera, potser no són només les imatges agradables i amistoses les que busquem dins nostre amb aquella intel·ligibilitat total; també les coses serioses, tristes, fosques, tenebroses són contemplades amb el mateix plaer, però també aquí el vel de l'aparença ha d'estar en un moviment onejant, i no li és lícit encobrir del tot les formes bàsiques del real. Així doncs, mentre que el somni és el joc de l'ésser humà individual amb el real, l'art de l'escultor -en sentit ampli- és el joc amb el somni. L'estàtua, en tant que bloc de marbre, és una cosa molt real, però el real de l'estàtua en tant que figura onírica és la persona vivent del déu. Mentre l'estàtua flota encara com a imatge de la fantasia davant dels ulls de l'artista, aquest continua jugant amb el real; quan l'artista traspassa aquesta imatge al marbre, juga amb el somni.
En quin sentit va ser possible fer d'Apol·lo el déu de l'art? Només en tant que és el déu de les representacions oníriques. Ell és, de cap a peus, «el Resplendent»: en la seva arrel més fonda és el déu del sol i de la llum, que es revela en la resplendor. La «bellesa» és el seu element: eterna joventut l'acompanya. Però també la bella aparença del món oníric és el seu regne: la veritat superior, la perfecció pròpia d'aquests estats, que contrasta amb la realitat diürna, tan sols intel·ligible fragmentàriament, l'eleva a la categoria de déu vaticinador, però també certament de déu artístic. El déu de la bella aparença ha de ser al mateix temps el déu del coneixement veritable. Però aquella delicada frontera que a la imatge onírica no li és lícit de sobrepassar per a no produir un efecte patològic, ja que llavors l'aparença no sols enganya, sinó que entabana, no és lícit que falti tampoc en l'essència d'Apol·lo; aquella mesurada limitació, aquell trobar-se lliure de les emocions més salvatges, aquella saviesa i assossec del déu-escultor. El seu ull ha de posseir un assossec «solar»: encara que estigui enfurit i miri amb mal humor, es troba banyat en la solemnitat de la bella aparença.
L'art dionisíac, en canvi, descansa en el joc amb l'embriaguesa, amb l'èxtasi. Dos poders són sobretot els que eleven l'ingenu home natural fins a l'oblit de si mateix que és propi de l'embriaguesa: l'instint primaveral i la beguda narcòtica. Els seus efectes estan simbolitzats en la figura de Dionís. En ambdós estats el principium individuationis (principi d'individuació) queda trencat, la subjectivitat desapareix totalment davant de l'eruptiva violència de tot el general-humà; més encara, de l'universal-natural. Les festes de Dionís no sols estableixen un pacte entre els homes, també reconcilien l'ésser humà amb la naturalesa. De manera espontània ofereix la terra els seus dons, pacíficament s'acosten els animals més salvatges: panteres i tigres arrosseguen el carro, adornat amb flors, de Dionís. Totes les delimitacions de casta que la necessitat i l'arbitrarietat han establert entre els éssers humans desapareixen: l'esclau és home lliure, el noble i el d'humil bressol s'uneixen per a formar els mateixos cors bàquics. En multituds cada vegada més nombroses va rodant d'un lloc a un altre l'evangeli de l'«harmonia dels móns»: cantant i dansant es manifesta l'ésser humà com a membre d'una comunitat superior, més ideal: ha desaprès a caminar i a parlar. Més encara: se sent màgicament transformat, i en realitat s'ha convertit en una altra cosa. Igual que els animals parlen i la terra dóna llet i mel, també en ell ressona una cosa sobrenatural. Se sent déu: tot el que vivia només en la seva imaginació, ara ho percep en si. Què són ara per ell les imatges i les estàtues? L'ésser humà no és ja un artista, s'ha convertit en una obra d'art, camina tan extàtic i drenat com en somnis veia caminar els déus. La potència artística de la naturalesa, no pas ja la d'un ésser humà individual, és la que aquí es revela; un fang més noble, un marbre més preciós són aquí pastats i tallats: l'ésser humà. Aquest ésser humà configurat per l'artista Dionís manté amb la naturalesa la mateixa relació que l'estàtua manté amb l'artista apol·lini.
Com l'embriaguesa és el joc de la naturalesa amb l'ésser humà, així l'acte creador de l'artista dionisíac és el joc amb l'embriaguesa. Quan no s'ha experimentat en si mateix, aquest estat només es pot comprendre de manera simbòlica; s'assembla al que passa quan se somia i al mateix temps es conjectura que el somni és somni. De la mateixa manera, el servidor de Dionís ha d'estar embriagat i, al mateix temps, estar a l'aguait darrere de si mateix com a observador. No en el canvi de sobrietat a embriaguesa, sinó en la combinació d'ambdós es mostra l'artista dionisíac.
Aquesta combinació caracteritza el punt culminant del món grec. Originàriament, només Apol·lo és déu de l'art a Grècia, i el seu poder va ser de tal manera moderat per Dionís, que irrompia des d'Àsia, que va poder sorgir la més bella aliança fraterna. Aquí és on amb més facilitat es copsa l'increïble idealisme de l'ésser hel·lènic: un culte natural, que entre els asiàtics significa el més tosc desencadenament dels instints inferiors, una vida animal panhetèrica, que durant un temps determinat fa saltar tots els llaços socials; això va quedar convertit entre ells en una festivitat de redempció del món, en un dia de transfiguració. Tots els instints sublims del seu ésser es van revelar en aquesta idealització de l'orgia.
Però el món grec mai no havia estat en perill més greu que quan es va produir la tempestuosa irrupció del nou déu. Al seu torn, mai la saviesa de l'Apol·lo dèlfic es va mostrar a una llum més bella. Per bé que al principi es resistia a fer-ho, va embolicar el potent adversari en el més delicat dels teixits, de manera que aquest a penes va poder advertir que anava caminant semipresoner. Com que els sacerdots dèlfics van endevinar el profund efecte del nou culte sobre els processos socials de regeneració i el van afavorir d'acord amb els seus propòsits politico-religiosos; com que l'artista apol·lini, amb discreta moderació, va treure ensenyaments de l'art revolucionari dels cultes bàquics; i com que en el culte dèlfic el domini de l'any va quedar repartit finalment entre Apol·lo i Dionís, ambdós, per dir-ho així, van sortir vencedors en el certamen que els enfrontava: una reconciliació celebrada al camp de batalla.

---

El naixement de la tragèdia. Traduït d'Alianza, Madrid 1973,p.230-234

Termes del text que figuren al glossari de Nietzsche, Friedrich:
Dionís, força, vida, poder, Estat, Instint, veritat,