Podem dividir les funcions de l'escola entre socialitzar (virtut), instruir (coneixement) i individualitzar (felicitat), la qual cosa ens remetria al problema clàssic de la relació entre virtut, coneixement i felicitat (el problema de Sòcrates).

També ho podríem entendre en la perspectiva freudiana d'una lluita contra les fonts de sofriment que provenen tant del nostre propi cos com de la natura. Lluita que, per a ser exitosa, l'ésser humà necessita organitzar (habilitats a aprendre) socialment i científicament (socialitzar i instruir): és la cultura. Freud hi afegeix el fracàs de la temptativa (almenys en la seva versió cristiano-occidental): l'individu no aconsegueix la felicitat i es rebel·la contra la cultura.

També podríem situar el socialitzar i l'instruir de la banda dels fets i l'individualització de la banda dels valors. Entrem aleshores en la problemàtica fets/valors, mitjans/objectius, present/futur, allò que és/allò que hauria de ser. Aquí tenim ja ben establerta l'anomenada fal·làcia naturalista: no és possible derivar els valors NOMÉS dels fets, el futur del present. Aleshores amb quin criteri triem els valors (l'individu-objectiu-futur) i com triem els mitjans (socialització, instrucció) per arribar-hi.

En la nostra cultura occidental hi ha força consens sobre quins són els valors màxims. Són: la llibertat i la felicitat (aquesta última ens remetria a la igualtat-fraternitat). Però hi ha qui diu (Popper) que són impossibles d'assolir conjuntament i que hem de triar entre ells, i aleshores tria la llibertat en sacrifici de la igualtat. Altres no volen renunciar a cap dels dos (Kant, Marx), però no queda clar com els podem unificar. Altres diuen que aquests valors tal com estan realment definits en la societat són pura hipocresia (Nietzsche) i que TOTA fabricació d'ideals és pura hipocresia.

No hi ha fets sense un criteri previ (no hi ha instrucció com a tal en estat pur). Els valors tenen prioritat sobre els fets i sense valors no hi fets (sense objectius no hi ha acció, sense futur no hi ha present)

Si acceptem l'última cosa que dèiem, queda clar que en la nostra societat hi ha valors i que posats a haver de triar entre fer A, B o C (fets futurs possibles) són aquests valors els que ens permeten triar. Però quins són els valors realment vigents? i aquests valors són consistents entre ells o són autocontradictoris, com es prioritzen en cas de conflicte?.

Per altra banda sembla que els valors es comuniquen sobretot per via no de paraula, sinó d'exemple, intuïtivament. A través d'allò que fem, fins i tot a través de la imatge.

L'antropologia de la cultura moderna (Hobbes) ens parla del valor "llibertat" entès com a igualtat de drets i propietat privada del meu cos; i de la "felicitat" entesa com a satisfacció d'una expansió creixent de necessitats; sense excloure, sinó exigint, la desigualtat social i el prestigi (les classes socials i el poder). Avui, la concreció pràctica d'aquests valors entesos d'aquesta manera rep el nom de "consumisme". No només consum de coses, també d'experiències, de sentiments, de desitjos, d'idees. Aquesta és l'educació-instrucció bàsica en valors de la TV i altres mitjans de comunicació de masses.

Fins a quin punt es pot educar sense ensenyar? Separar valors de fets, els objectius dels mitjans? És ben clar que educar i ensenyar no són la mateixa cosa, però també resulta clar que es troben relacionats. A banda dels valors del consumisme, amb quins altres valors comptem? De quina manera es troben relacionats amb els fets en la nostra societat? ho podríem canviar? Heus aquí el problema. No és possible només educar, comunicar valors. O més ben dit tota educació porta a una instrucció. Si proposo un model d'individu, l'he de començar a construir.

Un altre aspecte del problema és la relació entre bé privat i bé públic. La tradicional postura liberal s'expressa en el ideologema de Mandeville en la Faula de les abelles: private vices, public benefits, és a dir, els vicis privats porten amb ells beneficis públics. El bé privat es una qüestió privada de cadascú i no cal preocupar-se'n. Només ens cal un MECANISME que generi automàticament el bé públic a partir d'individus que poden ser, i fins i tot cal que siguin, egoistes: aquest mecanisme és el mercat. La regulació de les relacions entre els humans i les humanes es deixa en mans del mercat.

Ens trobem a les antípodes del pensament clàssic (Sòcrates-Plató-Aristòtil) en què a través de la comunicació entre virtut, felicitat i saber s'aconseguia que el bé privat i el bé públic anessin de bracet. La societat moderna (i per tant el sistema educatiu vigent) troba greus dificultats a fer compatibles individu i societat.

Reflexionar sobre les preguntes aquí plantejades em porta a aprofundir en el concepte de "democràcia". El nom "democràcia" es va posar al sistema polític que sorgeix a Grècia en el segle V a. n. e. Pel pensament clàssic estava molt clar que ètica i política no es podien separar. I estava també molt clar que el problema polític era sobretot un problema ètic. Una vegada definit i aconseguit el bé privat, l'harmonia social cauria com fruita madura. En la polis, l'Estat era primer que l'individu i la família, perquè l'individu només podia realitzar la seva individualitat en la polis i l'objectiu de la política era precisament el ple desenvolupament de les capacitats individuals. Aquesta filosofia sorgir de l'humus de l'Estat democràtic, basat en sistemes de democràcia directa, aconseguia apropar-se a una real igualtat política, a l'autogovern dels ciutadans.

Si ara comparem la democràcia clàssica amb la democràcia liberal moderna, fàcilment veurem que no es tracta de la mateixa cosa. "...democràcia [el sistema polític modern] no significa ni pot significar que el poble governi efectivament, en cap dels sentits evidents de les expressions "poble" i "governar". La democràcia significa només que el poble té l'oportunitat d'acceptar o rebutjar els homes que l'han de governar (...) a través de la lliure competència dels pretendents al cabdillatge pel vot de l'electorat. La democràcia és el govern del polític" (Shumpeter).

Penso que és més ajustat a la realitat definir els sistemes polítics occidentals com a sistemes polítics de mercat.

L'escola es vol funcional al sistema, i el sistema tant l'econòmic com el polític és un sistema de mercat. L'individualitat no pot ser definida amb contradicció al sistema (Plató pensava que, de fet, la forma de govern d'una societat era l'expressió en gran de la forma de govern de l'ànima individual dels seus components)

Més enllà de les bones intencions, la realitat dels sistemes socials vigents porta com a tendència de fons, congruent amb el consumisme, l'individualitat possessiva i la democràcia liberal, a "solucionar" els problemes educatius introduint elements de mercat.

Una de les coses estudiades i reconegudes en la societat de mercat és allò que els economistes anomenen les fallades del mercat, i també les externalitats no desitjades del mercat. La "reforma" va orientada també, en un dels seus objectius més generals, a apaivagar certs efectes més indesitjables del mercat a fi que aquest pugui funcionar.

I tot plegat amanit amb l'afany de protagonisme de certs " ideòlegs de la pedagogia", cosa que es podria enfocar com un problema de la posició dels intel·lectuals i de certs intel·lectuals dins el sistema (de mercat).

A més assistim al desconcert dels pares davant dels fills i davant de l'escola. La crisi de la família es pot entendre a partir de l'anàlisi que fan els sociòlegs del pas de la família d'unitat de producció a unitat de consum, on els pares no poden ja assegurar als fills un lloc en el sistema productiu ni una posició social, i els fills en són conscients. Segurament també caldria considerar el pas de l'status de fill a l'status de fill únic.

L'escola pateix també la pressió a esdevenir un servei burocràtic. D'acord amb l'anàlisi de la burocràcia moderna que fa Max Weber. Weber parla d'una dominació legal-racional, "s'obeeixen les ordenacions impersonals i objectives legalment estatuïdes i les persones per elles designades", però "els fils de la burocràcia s'entortolliguen fèrriament i constitueixen una gàbia que empresona l'esperit humà"

Si és cert el que dèiem sobre el mercat, a l'escola se la pressionarà sobretot via mercat, via lluita per la matriculació d'alumnes, introduint elements de competència entre centres. I donades les desigualtats socials existents, els privilegiats procuraran les seves pròpies escoles (privades). En la competència entre privada per a classes altes i pública per a classes pobres, la sociologia ja coneix els mecanismes pels quals sempre guanya la privada (més exigència i accés als llocs de poder dels propietaris i usuaris privats).

Ara bé, aquesta dinàmica mercantil és contradictòria amb l'altre objectiu de l'escola de limitar les externalitats més indesitjables del mercat econòmic. A la llarga s'accentua el caràcter classista de l'ensenyament i no s'apaivaguen els conflictes: es crea un apartheid socio-cultural (escola pública-escola privada)

El professor és en primer lloc un habitant més de la seva societat i per tant, com a àtom d'una societat desorientada èticament, ell també es troba desorientat èticament. I té a davant alumnes també desorientats èticament. Això ha de portar necessàriament una crisi de l'autoritat. La seva autoritat no es pot basar en la saviesa (ja que els alumnes no poden apreciar el seu saber i a més el seu saber és un saber en crisi de valors), sinó només en el sistema legal-racional (la burocràcia). I en últim terme començarà a ser pressionat a través de la supervivència del centre per la lògica del mercat, caldrà adaptar-se. La crisi del professorat es pot entendre com el descobriment dels nous papers (poc definits i ambigus) que ens adjudica aquesta adaptació de l'escola al mercat.

Els alumnes seran aquells que més notaran aquest fracàs ètico-polític, la crisi dels valors, aquest buscar la felicitat (satisfacció dels desitjos) i trobar el sofriment. Frustració i ignorància generen agressivitat. La violència serà present als nostres centres.

No és la mateixa la relació professor/alumne en el cas dels professors quan anem a la l'escola d'estiu, que en el cas dels nostres alumnes. Intentaré clarificar el que vull dir a través de les eines de la teoria de jocs. Suposarem dues estratègies possibles per al professor A, C (imposar els seus criteris arbitràriament o cooperativament) i suposarem dues estratègies possibles per a l'alumne C, A (portar-se bé o aprofitar-se tot el possible). Això dóna 4 casos possibles, estratègia professor, estratègia alumne: CC, AA, AC, CA. Diria que els professors de secundària tenim el següent ordre de preferències: AC>CC>AA>CA. Els alumnes prefereixen en primer lloc una situació en què el professor no és autoritari i ells fan el que volen CA, la situació pitjor per ells és la de AA en què resulten expulsats, entre CC i AC prefereix evidentment CC, aleshores resulta CA>CC>AC>AA.

Quan anem a la universitat com a alumnes segurament el nostre ordre de preferències és CC>AC>AA>CA que segurament és el mateix ordre de preferències del professor. Aleshores no hi ha conflicte i la solució és molt clara CC.

Si ara comparem la situació a secundària (sobretot a l'ESO), veiem que no hi ha coincidència entre les preferències de professors i alumnes i que, per tant, el conflicte està servit. La solució al joc per part del professor és ben clara: és l'estratègia A, ha d'entrar de sargento. Els alumnes per la seva part no tenen una estratègia dominant i provaran constantment de passar a la situació CA, però aleshores es trobaran a AA. A més aquest ordre de preferències de l'alumne és el conegut chiken (gallina). Seria desitjable aconseguir canviar l'ordre de preferències dels alumnes i jugar un joc diferent, menys conflictiu i més gratificant. Però precisament aquí es troba el problema: com canviar el seu ordre de preferències?. És possible dins l'ensenyament OBLIGATORI? És possible amb l'actual model educatiu, dins l'actual societat?

L'explicació ve de l'orientació de l'alumne en la direcció d'un consumidor: "La relació del consumidor amb el món real (...) no és la de l'interès, de la implicació, de la responsabilitat compromesa; tampoc no és la de la indiferència total: és la de la curiositat" (Baudrillard). La publicitat ens presenta un món on tot s'aconsegueix sense esforç i d'una manera divertida. L'assigantura, el professor, l'estudi han de ser divertits!. Tots hem sentit aquell retret-excusa: "es que me aBURRO".

Sembla clar que no es pot fer marxa enrera: la reforma va andavant. Sembla clar que si s'està optant pel mercat com a mecanisme social suprem, l'escola s'hi haurà d'adaptar. Què passarà amb l'escola? I amb l'escola pública? Què és possible fer des de l'escola? Quins mercats? Quina societat?.

En primer lloc sembla demostrat que el mecanisme escola privada concertada/ escola pública és un mecanisme pervers (que porta al lloc contrari d'on es diu que es vol anar). Per tant, d'escola, només una: la pública.

Segonament, internament i deixant de banda el vel ideològic (teories psico-pedagògiques), NO estem en disposició d'una teoria mínimament sòlida, NO tenim respostes a les moltes preguntes que ens hem formulat.

En tercer lloc, per tant, en una fase així, la crítica en general i a la reforma en particular, tot facilitant el pas a noves experiències (no calen noves reformes), i el coneixement de les diverses experiències (proves), escoltar, en definitiva, als professionals de l'ensenyament, resulten la cosa més assenyada que es pot fer.

En quart lloc remarcar que sense persones problemàtiques (pel sistema) pròpiament no hi ha ciència i molt menys ciències socials i filosofia. I sense ciències socials i sense "bones" persones, evidentment, només queda un sistema per regular les relacions humanes: el mercat (o pitjor una dictadura). (De fet hi ha qui diu, i amb arguments molt sòlids, que inevitablement el mercat és inestable i ens porta a la dictadura en tots els àmbits). Cal un ensenyament que, si més no, permeti la diferència profunda, sense "secrets de família".

Finalment, tornar a remarcar que l'escola no es pot separar de la societat , que la crisi de valors de la societat és troba en el fons dels problemes que patim a l'escola i que aquesta crisi de valors només es pot solucionar a la societat mateixa. I si tantes coses s'han de solucionar a l'escola per què no s'hi dediquen més diners? Per què som encara dels últims a nivell europeu en recursos destinats a l'ensenyament?