FEDÓ

Equècrates. - Vas ser-hi en persona, FEDÓ, al costat de Sòcrates el dia aquell en què va beure el verí a la presó, o li ho has sentit contar a algú altre?

[57a] FEDÓ. - Jo mateix vaig ser-hi, Equècrates.

EQU. - Així, doncs, què va dir aquell home abans de la seva mort? I com va morir?. M'agradaria molt escoltar-t'ho. Perquè ara gairebé cap dels ciutadans de Fliünt va de viatge a Atenes, i tampoc no ha arribat d'allí cap visitant que ens pogués donar [57b] notícies clares sobre aquests fets, excepte que va morir després d'haver begut el verí. D'altres detalls ningú no ens n'ha sabut contar res.

[58a] FED. - Ni tan sols, doncs, esteu informats sobre el judici, de quina manera es va desenvolupar?

EQU. - Sí, d'això ens en va informar algú, i ens vam quedar sorpresos que se celebrés bastant abans i que, sembla, ell morís molt més tard. Per què va passar això, FEDÓ?

FED. - Va tenir una certa sort, Equècrates. Casualment va succeir que la vigília del judici va quedar coronada la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.

EQU. - I quina nau és aquesta?

FED. - Aquesta és la nau, segons conten els atenesos, en què fa temps va salpar Teseu cap a Creta portant les famoses «set parelles», i les va salvar i es va salvar a ell mateix. [58b] Així que llavors van fer a Apol·lo la promesa, segons es conta, que, si se salvaven, cada any enviarien una processó a Delos. I l'envien, en efecte, contínuament, any rere any, fins ara, en honor del déu. De manera que, quan comencen la cerimònia, tenen per llei purificar la ciutat durant tot aquest temps i no matar ningú oficialment fins que la nau arribi a Delos i novament torni d'allí. Alguns cops, això es demora molt de temps, quan troben vents que la retenen. El començament de la [58c] processó és quan el sacerdot d'Apol·lo corona la popa de la nau. Això va ocórrer casualment, com dic, la vigília de celebrar-se el judici. Per això, justament, Sòcrates va estar molt de temps a la presó entre el seu judici i la mort.

EQU. - I quines van ser les circumstàncies de la seva mort, FEDÓ? Què es va dir i què es va fer, i quins dels seus amics íntims van estar al seu costat? O no van permetre els magistrats que hi estiguessin presents, i va morir abandonat dels seus amics?

FED. - No, de cap manera, sinó que en va tenir alguns al seu costat, i una bona colla i tot . [58d]

EQU. - Esforça't a relatar-nos tot això amb tot el detall que puguis, llevat que tinguis algun impediment de temps.

FED. - Bé, tinc una estona lliure i intentaré fer-vos el relat. Perquè evocar el record de Sòcrates, sigui parlant o escoltant un altre, és per a mi d'allò més agradable.

EQU. - En aquest cas, FEDÓ, tens altres semblants en els qui ara van a escoltar-te. Així que intenta contar-ho tot tant detalladament com puguis.

FED. - Doncs bé, pel fet de trobar-me allí vaig tenir una sorprenent [58e] experiència. Perquè no m'inundava un sentiment de compassió com qui assisteix a la mort d'un amic íntim, ja que se'l veia un home feliç, Equècrates, tant pel seu comportament com per les seves paraules, amb tanta serenitat i tanta noblesa va morir. De manera que em va semblar que, en marxar a l'Hades, no se n'anava sense un destí diví, i que, a més a més, en arribar-hi, gaudiria de felicitat com mai cap altre. Això feia, doncs, que no sentís cap sentiment de compassió, [59a] com semblaria ser natural en qui assisteix a un esdeveniment fúnebre; però tampoc cap plaer com el que acostumàvem a sentir quan parlàvem de filosofia -perquè, en efecte, els col·loquis foren d'aquest gènere-, sinó que simplement tenia en mi un sentiment estrany, com una certa barreja en què hi hagués una combinació de plaer i, alhora, de pena, en reflexionar que ell estava a punt de morir. I tots els presents ens trobàvem en una disposició semblant, a estones rient, de vegades plorant, i de manera destacada un de nosaltres, Apol·lodor: que prou que ja el deus conèixer, l'home i el seu caràcter.

EQU. - I tant!

FED. - Ell, Ben cert, estava totalment desfet, i jo mateix estava tot trasbalsat i també els altres.

EQU. - Qui eren, FEDÓ, els allí presents?

FED. - Dels del país estava aquest Apol·lodor, i Critòbul i el seu pare, i a més a més Hermògenes, Epígenes, Èsquines i Antístenes. També hi havia Ctesip el de Peània, i Menexé i alguns altres del seus país. Plató estava malalt, crec.

EQU. - Hi havien alguns forasters? [59c]

FED. - Sí, Símmies el de Tebes, i Cebes i Fedondes; i de Mègara, Euclides i Terpsió.

EQU. - Qui més? Hi eren Aristip i Cleòmbrot?.

FED. - No, certament. Es deia que eren a Egina.

EQU. - Hi havia algú més?

FED. - Crec que els que hi havia devien ser, més o menys, aquests.

EQU. - Què més? De què es va parlar?

FED. - Jo intentaré relatar-t'ho tot des de bon començament [59d]. Des dels dies anteriors, tant els altres com jo havíem pres el costum d'acudir a visitar Sòcrates, reunint-nos a l'alba a la sala de tribunals on va tenir lloc el judici. Perquè està pròxima a la presó. Allí esperàvem cada dia fins que s'obria la porta de la presó, conversant els uns amb els altres, perquè no estava oberta gaire de matí. I tant bon punt s'obria, entràvem a fer companyia a Sòcrates i passàvem amb ell la major part del dia. Però en aquella ocasió ens hi havíem congregat encara més d'hora. Perquè la vigília, quan sortíem de la presó al capvespre, ens vam assabentar que [59e] la nau de Delos havia tornat. Així que ens vam donar avís els uns als altres d'acudir com més aviat millor al lloc acostumat. Arribats allà va sortir-nos a l'encontre el porter que solia atendre'ns i ens va dir que esperéssim i no ens presentéssim abans que ell ens ho indiqués.

És que els Onze-va dir- deslliguen ( dels grillons) a Sòcrates i li comuniquen que avui morirà. En fi, no va tardar gaire estona a tornar i ens va invitar a entrar. En entrar, en efecte, trobem Sòcrates acabat de desencadenar, i a Xantipa -que ja coneixes- que estava asseguda al seu costat i portava en braços el seu fillet. [60a] Quan ens va veure Xantipa, es va posar a cridar, com acostumen a fer les dones: «Ai, Sòcrates, ara els teus amics et parlaran per última vegada i tu a ells!

Al punt Sòcrates dirigint una mirada a Critó li va dir:

-Critó, que algú se l'emporti cap a casa.

-I uns servidors de Critó se la van emportar, que seguia ploriquejant i donant-se cops al pit. Sòcrates, [60b] asseient-se en el llit, va flexionar la cama i se la va fregar amb la mà, i mentre es donava el massatge, va dir:

[I. Conversa introductòria]

-Quina cosa més estranya, amics, sol ser això que els homes anomenen «plaer»! De quina manera tant sorprenent està disposat enfront del que sembla el seu contrari, el dolor, ja que mai no estan presents en l'ésser humà els dos alhora; però si hom persegueix un dels dos i l'atrapa, sempre està obligat, d'alguna manera [60c], a prendre també de l'altre, com si fossin dos cossos diferents lligats a un mateix cap. I em sembla, va dir, que si Esop se n'hagés adonat hauria compost una faula de com la divinitat, que volia separar ambdós contendents, després que no ho va aconseguir, els va empalmar els caps en un mateix punt, i per aquest motiu a qui obté l'un li acompanya l'altre també a continuació. En efecte, una cosa així m'ha succeït també a mi. Després que a causa dels grillons va estar present en la meva cama el dolor, ara sembla que arriba, seguint-lo, el plaer.

Llavors Cebes, prenent la paraula,va dir : [60d]

-Per Zeus, Sòcrates, vas fer bé recordant-m'ho! Que sobre els poemes que has fet posant música a les faules d'Esop i el proemi dedicat a Apol·lo ja m'han preguntat altres, com també Evè abans-d'ahir, que amb quina intenció els vas fer, ja que abans no ho havies fet mai, això. Per tant, si t'interessa una mica que jo pugui donar alguna resposta a Evè quan novament em pregunti -perquè sé bé que em preguntarà- digues-me què li he de dir.

-Digues-li llavors -va dir- la veritat, Cebes. Que no els vaig compondre pretenent ser rival d'ell [60e] ni dels seus poemes -perquè ja sé que no seria fàcil-, sinó per experimentar què significaven certs somni i per treure'm un escrúpol, per si de cas aquesta era la música que molts cops m'ordenaven compondre. Perquè les coses eren de la manera següent. En la meva vida passada m'havia visitat molts cops el mateix somni, que tot i que es mostrava, unes vegades, en una aparença i, altres, en una altra, deia sempre el mateix consell, amb aquestes paraules: «Sòcrates, fes música i aplica-t'hi!» I jo, en la meva vida passada, [61a] creia que el somni m'exhortava i m'animava a fer el que precisament jo feia, com els que animen els corredors, a mi també el somni m'animava a això que jo practicava, la filosofia, en la convicció que la filosofia era la forma més alta de música. Però ara, després que va tenir lloc el judici i la festa del déu va retardar la meva mort, em va semblar que era necessari, per si de cas el somni m'ordenava repetidament compondre aquesta música popular, no desobeir-lo, sinó fer-la. Així doncs era més segur no partir abans d'haver satisfet aquest escrúpol i [61b] compondre poemes obeint el somni. Així que, en primer lloc, ho vaig fer pel déu en honor del qual es celebrava la festa. Però després de l'himne al déu, reflexionant que el poeta, si és que volia ser poeta, havia de compondre faules i no raonaments, i que jo no era destre en fabulació, per aquesta raó vaig pensar en les faules que tenia a mà, i em sabia les d'Esop; d'aquestes vaig fer poesia amb les primeres amb què em vaig topar. Explica-li, doncs, això a Evè, Cebes, i que li vagi bé, i digues-li que, si és sensat, em segueixi tant aviat com pugui. Marxo avui, segons sembla. Perquè ho ordenen els atenesos. [61c]

Llavors Símmies va dir:

-Vaja quin consell, Sòcrates, aquest que li dónes a Evè! Ja m'he trobat molts cops amb aquest home. Ben cert que pel que jo n'he captat no t'obeirà en absolut de bon grat.

-Com? -va dir ell- No és filòsof Evè?

-Em sembla que sí -va contestar Símmies.

[la il·licitud del suïcidi]

-Aleshores Evè hi estarà disposat, com qualsevol altre que participi d'aquesta professió. No obstant això, probablement no es farà violència contra ell mateix. Perquè afirmen que això no és lícit. I, mentre que deia això, [61d] baixava les cames a terra, i així assegut va continuar la resta del diàleg.

Llavors Cebes li va preguntar:

-Què dius, Sòcrates, que no és lícit fer-se violència a un mateix, però que el filòsof estarà disposat a acompanyar a qui està per morir?

-I doncs, Cebes? No heu sentit tu i Símmies parlar d'aquests temes, havent estudiat amb Filolau?.

-Res de precís, Sòcrates.

-Clar que jo parlo també d'oïda sobre aquestes coses. Però el que he sentit no tinc cap inconvenient a dir-ho. A més a més, potser és d'allò més convenient [61e] per a qui emigrarà cap allà posar-se a examinar i a relatar mites sobre el viatge cap aquest lloc, sobre com podria ser. Perquè quina altra cosa es podria fer en el temps que queda fins a la posta del sol?

-Amb quin fonament, doncs, afirmen que no és lícit procurar-se la mort un mateix, Sòcrates? Perquè jo, tal com tu deies fa un moment, ja li ho havia sentit dir a Filolau, quan convivia amb nosaltres, i també altres vegades a alguns altres, que no s'ha de fer això. Però res de precís he escoltat mai sobre aquests afers.

[62a] -Bé, cal tenir confiança -va dir-. Perquè potser de seguida ho sentiràs. Potser, no obstant això, et semblarà estrany que en aquest afer enfront de tots els altres no s'admetin excepcions, i que mai es doni el cas per un home, tal com pot succeir amb d'altres éssers, que li sigui millor morir que seguir vivint, i en els casos en què li fos millor ser mort, potser et sembli estrany que a aquests homes els sigui impiu procurar-se la mort ells mateixos, sinó que hagin d'esperar algun benefactor.

Llavors Cebes, somrient lleugerament, va dir expressant-se en el seu dialecte:

-Que Zeus ho entengui!.

-És cosa que pot semblar -va dir Sòcrates- il·lògica [62b]. Però no ho és, sinó que, probablement, té una explicació. Allò que sobre això es declara en els misteris, que els humans estem en una mena de presó i que no ens és lícit alliberar-nos i fugir-ne, em sembla una afirmació seriosa i difícil de comprendre. No obstant això, em sembla, a mi almenys, Cebes, que no diu sinó això: que els déus són els que cuiden de nosaltres i que nosaltres, els humans, som una possessió dels déus. O no et sembla a tu així? –

-A mi sí - féu Cebes-.

-Així doncs -va dir ell-, també tu si algun dels éssers de la teva propietat [62c] es donés mort a ell mateix, sense haver-li indicat tu que volies que morís, t'irritaries amb ell, i, si poguessis donar-li algun càstig, l'hi aplicaries com a pena?

-Ben cert -va dir.

-Potser, llavors, des d'aquest punt de vista, no és absurd que hom no s'hagi de donar mort a ell mateix fins que el déu no li enviï una ocasió forçosa, com aquesta que ara se'm presenta.

-Això sembla prou raonable -digué Cebes-. No obstant això, el que deies fa un moment, això que els filòsofs fàcilment voldrien morir, això em sembla absurd, Sòcrates, si és que està ben raonat el que dèiem fa un moment: que la divinitat és qui té cura de nosaltres i nosaltres en som possessió. Perquè que no s'irritin els més sensats de deixar aquesta situació de servei, en la qual els dirigeixen els millors dirigents que existeixen, els déus, no té explicació. Perquè, sens dubte, ningú no creu que tindrà millor cura d'ell mateix, en quedar-se en llibertat. [62e] Només un individu neci s'apressaria a creure que ha d'escapar del seu amo, i no reflexionaria que no convé, per cert, escapar del bé, sinó romandre-hi tant com sigui possible, i per això aquesta fugida seria irracional. Però qui tingui intel·ligència desitjarà sempre, sens dubte, estar al costat d'aquell que és millor que ell mateix. Així que, Sòcrates, amb això resulta que és lògic el contrari del que fa poc dèiem, que és natural que els sensats s'irritin quan han de morir, i que els necis se n'alegrin.

Llavors, em va semblar que Sòcrates, en escoltar-ho, [63a] es va alegrar amb l'objecció de Cebes, i, mirant cap a nosaltres, va dir:

- Certament, Cebes contínuament va a la recerca d'arguments i no està disposat per les bones a deixar-se convèncer amb el que li digui un altre.

Llavors va dir Símmies:

-Però em sembla, Sòcrates, també a mi que, almenys ara, Cebes diu una cosa certa. Perquè amb quina intenció tractarien d'escapar homes de debò savis d'uns amos millors que ells mateixos i voldrien apartar-se sense més d'aquests? I em sembla que Cebes apunta cap a tu amb el seu raonament, perquè tu tan fàcilment acceptes abandonar-nos a nosaltres i a uns bons governants, segons tu mateix reconeixes, els déus.

-És just el que dieu -va dir-. [63b] I crec que vosaltres dieu que cal que em defensi d'aquest retret com si fos davant d'un tribunal.

-Ben cert que sí -va dir Cebes.

[creença en una vida millor després de la mort]

-Au, doncs! -va dir ell-. Tractaré de fer la meva apologia davant vostre més persuasivament que davant dels jutges. Perquè jo, Símmies i Cebes, si no cregués que m'haig de trobar, en primer lloc, davant d'uns altres déus savis i bons, i, després, davant persones ja difuntes millors que les d'ací, cometria una injustícia no rebel·lant-me contra la meva mort. Però sapigueu que ara espero arribar al costat d'homes bons, per bé que això [63c] no ho asseguraria del tot; però que arribaré al costat dels déus, amos molt excel·lents, sapigueu que jo ho afirmaria per sobre de qualsevol altra cosa. De manera que per això no m'irrito gaire, sinó que estic ben esperançat que hi ha alguna cosa per als morts i que és, com es diu des d'antic, molt millor per als bons que per als dolents.

-Què, doncs, Sòcrates? -va dir Símmies-. I tu penses marxar guardant-te aquesta idea en la teva ment, o ens la pots comunicar també a nosaltres? Perquè em sembla a mi que aquest podria ser un bé comú, i alhora et servirà d'apologia, [63d] si és que ens convences del que dius.

-Bé, ho intentaré -va dir-. Però vejam primer aquí Critó que em sembla que fa una estona que pretén parlar.

- Sòcrates -va dir Critó- només vull dir-te el que fa estona que em diu el que ha de donar-te el verí que t'adverteixi que dialoguis tan poc com puguis. Perquè diu que els que parlen s'acaloren més [63e] i que això no és gens convenient per administrar el verí. Llavors, alguns cops resulta necessari que els qui fan una cosa així beguin dues i fins a tres vegades.

I li va contestar Sòcrates:

-Eia, envia'l a passeig! Que es cuidi només de la seva tasca, i que estigui disposat a donar-me'l dos cops, si calgués, i fins tres.

-Bé, ja sabia que em diries una cosa així -va dir Critó-. Però ell m'està amoïnant des de fa una estona.

-Deixa-ho -va dir-. Ara ja és hora de donar-vos a vosaltres, els meus jutges, la raó de per què em resulta lògic que un home [64a] que de debò ha dedicat la seva vida a la filosofia en l'article de la mort tingui valor i estigui ben esperançat que allà obtindrà els més grans béns, un cop mort. Així, doncs, Símmies i Cebes, ara intentaré explicar-vos-ho.

Segurament pot passar inadvertit als altres que tots els qui es dediquen rectament a la filosofia no es cuiden de cap altra cosa, sinó de preparar-se a morir i a estar morts. Així que, si això és veritat, sens dubte resultaria absurd esforçar-se durant tota la vida només en això, i, arribat el moment, que es rebel·lessin contra allò que des de molt abans pretenien i preparaven.

Llavors Símmies es va posar a riure i va dir:

-Per Zeus, Sòcrates, que, encara que ara no tenia ganes de riure, m'has fet riure!. [64b] Crec, Ben cert, que, en sentir-te parlar així, a molts els hauria semblat molt bé la manera com descrius els filòsofs, i igualment als meus compatriotes que estarien d'acord que els que filosofen caminen moribunds, i que mereixen la mort que desitgen.

-I dirien veritat, Símmies, més del que realment es pensen. Perquè els passa inadvertit en quin sentit caminen moribunds els veritables filòsofs i en quin sentit són dignes de la mort i de quin tipus de mort. Per tant, prou de tots aquests [64c] i conversem només entre nosaltres mateixos. Considerem que la mort és alguna cosa?

-I molt real -respongué Símmies.

[la mort és l'alliberament del cos]

-Potser és una altra cosa que la separació de l'ànima del cos? I el ser mort és això: que el cos estigui només en si mateix, separat de l'ànima, i l'ànima es quedi sola en si mateixa separada de cos? Quina altra cosa podria ser la mort sinó això?

-No res més, sinó això -va dir.

-Examina ara, amic, si comparteixes la meva opinió en el següent. Perquè amb això crec que sabrem més [64d] de la qüestió que estudiem. Et sembla a tu que és propi d'un filòsof caminar dedicat a allò que anomenen plaers, tals com els propis de menjars i de begudes?

-En cap cas, Sòcrates -va dir Símmies.

-I els plaers del sexe?

-De cap manera.

-I sobre les altres cures del cos, et sembla que el filòsof les considera importants? Per exemple, l'adquisició de mantells i calçats elegants, i els altres embelliments del cos, et sembla que els té en estima, o que els menysprea, en la mesura que no té una gran necessitat ocupar-se'n? [64e]

-A mi em sembla que els menysprea -va dir-, almenys aquell que és de debò filòsof.

-Per tant, no et sembla -va dir- que l'ocupació d'un tal home no se centra en el cos, sinó que, tant com pot està apartat d'aquest, i, en canvi, està tombat cap a l'ànima?

-A mi sí.

-No resulta clar, doncs, des d'un principi, [65a] que el filòsof allibera al màxim la seva ànima de la vinculació amb el cos, molt contràriament del que fan els altres homes?

-Molt clar.

-I, en canvi, Símmies, que als altres homes els sembla que qui no troba plaer en tals coses ni en participa no té un viure digne, sinó que qui no es cuida gens dels plaers que estan units al cos s'entesta en quelcom pròxim a trobar-se mort.

-Ben veritat és el que dius.

-I què hem de dir respecte de l'adquisició mateixa de la saviesa? És o no és el cos un impediment quan un el pren en la [65b] investigació com a company? Vull dir, per exemple, el següent: potser garanteixen la vista i l'oïda alguna veritat als humans, o succeeix el que fins i tot els poetes ens repeteixen de continu, que no sentim ni veiem res de vertader? I si aquests sentits del cos no són exactes ni clars, mal ho seran els altres. Perquè tots són inferiors a aquests. O no t'ho semblen a tu?

-Ben cert -va dir.

-Quan, doncs -va dir ell-, assoleix l'ànima la veritat? Perquè quan intenta examinar una cosa en companyia del cos, està clar que llavors és enganyada per ell.

[65c] -Dius veritat.

-No és, doncs, en reflexionar, més que en cap altre moment, quan se li manifesta alguna cosa de la realitat?

-Sí.

-I l'ànima, ¿no reflexiona millor quan no està pertorbada ni per la vista, ni per l'oïda, ni pel dolor, ni pel plaer, sinó quan, al contrari, a soles amb ella mateixa i alliberant-se en la mesura que li és possible de la companyia del cos, es reclou dins d'allò que ella és?

-És així.

-¿No és aleshores quan l'ànima del filòsof més menysprea el cos, fuig d'ell i tracta d'estar a soles amb [65d] ella mateixa?

-És evident.

- Prosseguim, Símmies. Direm que el just en si és una cosa, o que no és res?
- Direm que és una cosa, per Zeus.
- I no direm el mateix del bé i de la bellesa?
- Sens dubte.
- Però, els has vist alguna vegada amb els teus propis ulls?
- No - digué Símmies.
- O els has percebut amb algun altre sentit del cos? I no parlo només del just, del bé i del bell, sinó també de la magnitud, de la salut, de la força, i en una paraula, de l'essència de totes les coses, és a dir, allò que són en si mateixes. [65e] ¿Contemplem el més veritable d'elles per mitjà del cos, o és més cert que penetrem les coses que volem conèixer a mesura que més hi reflexionem i amb major rigor?
- És cert.
- Aleshores, ¿hi ha alguna cosa més pura que pensar amb el pensament tot sol, alliberat de tot element estrany i sensible, i aplicar-lo immediatament en ell mateix i per ell mateix a la investigació de cada cosa en ella mateixa i per ella mateixa, [66a] sense l'ajut de l'oïda ni de la vista, sense cap intervenció del cos que no fa altra cosa que pertorbar l'ànima i impedir-li que trobi la saviesa i la veritat sempre que té tracte amb ell? I si és possible arribar a conèixer l'essència de les coses, Símmies, no és per aquest mitjà?
- Meravella, Sòcrates, no es pot parlar millor.
[66b] - De tot això - continuà Sòcrates- es desprèn necessàriament que els veritables filòsofs han de pensar i dir-se entre ells coses com aquestes:

«Tal vegada hi ha algun camí que guïi la raó en la seva investigació: mentre tinguem el cos, mentre la nostra ànima es trobi unida a aquesta cosa nociva, mai posseirem l'objecte dels nostres desigs, és a dir, la veritat. En efecte, el cos ens provoca mil dificultats per la necessitat d'alimentar-lo. A més d'això, [66c] les malalties que ens ataquen ens impedeixen de percaçar l'ésser. El cos ens omple d'amors, de desigs, de temors, de mil quimeres, de mil necieses, de tal manera que en veritat no ens deixa ni una hora de sensatesa. Perquè, què és allò que provoca les guerres, les sedicions i els combats? El cos i les seves passions. Totes les guerres procedeixen de la possessió de riqueses, les quals ens veiem forçats a acumular a causa del cos, per subvenir a les seves necessitats [66d]. I per això tenim tanta peresa a l'hora de filosofar. I el pitjor de tot és que quan casualment ens deixa una mica de temps lliure i ens posem a reflexionar, intervé de sobte enmig de les nostres investigacions, ens pertorba, ens trastorna i ens fa incapaços de discernir la veritat. Per tant, està demostrat que si volem saber clarament alguna cosa [66e] hem de separar-nos del cos i mirar per mitjà de l'ànima tota sola les coses en elles mateixes. I només gaudirem de la saviesa, de la qual ens declarem enamorats, llavors, és a dir, després de la mort i no durant la vida. I la mateixa raó ens ho diu. Perquè si és impossible conèixer res distintament mentre estem units al cos, o bé no arribarem mai al saber [67a] o bé hi arribarem després de la mort, perquè llavors l'ànima serà en ella mateixa i per ella mateixa, separada del cos. I mentre estiguem en aquesta vida, no ens acostarem al saber si no és amb la condició de separar-nos del cos, de renunciar a tot tracte amb ell, fora que sigui una absoluta necessitat, de no deixar-nos contaminar per la seva naturalesa, de mantenir-nos nets de les seves contaminacions fins que el mateix Déu ens n'alliberi. I així, [67b] lliures de la bogeria del cos, conversarem, segons espero, amb homes lliures com nosaltres i coneixerem per nosaltres mateixos tot allò que és pur i sense mescla. En això, sens dubte, consisteix la veritat. Però a qui no és pur no li és permès de contemplar la puresa.»

-Això és, al meu entendre, amic Símmies, allò que els veritables amics del saber han de pensar i parlar entre ells. No creus el mateix que jo?
- Completament, Sòcrates.

Per tant -va dir Sòcrates-, si això és veritat, company, hi ha una gran esperança, per a qui arriba on jo m'encamino, que allí de manera suficient, més que en cap altre lloc adquirirà això que ens ha procurat la major preocupació en la vida passada. [67c] Així que el viatge que ara m'han ordenat fer es presenta amb una bona esperança, com per a qualsevol altre home que consideri que ha preparat la seva ment procurant purificar-la.

-Ben cert -digué Símmies
- I la purificació (catarsi) no és, per ventura, aquella cosa que en la tradició es va dient des d'antic [les tradicions òrfiques], separar com més millor el cos de l'ànima i acostumar-la a concentrar-se i recollir-se en ella mateixa, retirant-se de totes les parts del cos, de manera que visqui en la mesura que pugui, tant en el temps present com en [67d] el de després, tota sola en si mateixa, alliberada del cos com d'unes cadenes?
- Així és, en efecte - digué.
- I no es dóna el nom de mort a això precisament, a l'alliberament i separació de l'ànima i el cos?
- Sens dubte - respongué Símmies.
- Però alliberar l'ànima, segons afirmem, és l'aspiració summa, constant, pròpia tan sols dels que filosofen en el recte sentit de la paraula; i l'ocupació dels filòsofs consisteix precisament en això mateix, en el deslligament i separació de l'ànima i del cos. Sí o no?
- Així sembla.

-Aleshores, com dèiem en un començament: seria ridícul un home que després que s'esforcés durant tota la seva vida a [67e] estar com més a prop possible de la mort, es rebel·lés contra ella quan finalment li arriba.

-Realment ridícul.
- Per tant, en realitat, oh Símmies - replicà Sòcrates- , els que filosofen en el recte sentit de la paraula s'exerciten a morir i són els homes que menys temen la mort. Observa-ho a partir del que et diré: Si estan, doncs, enemistats per complet amb el cos, i desitgen tenir la seva ànima tota sola amb ella mateixa, quan això se'ls presenta, no seria una enorme incoherència que no marxessin de bon grat cap allí on tenen l'esperança [68a] d'aconseguir allò que durant tota la seva vida van desitjar amb amor -perquè estimaven el saber- i de veure's apartats d'allò amb què convivien i estaven enemistats? Cert que, en morir els seus éssers estimats, o les seves esposes, o els seus fills, molts per pròpia decisió van voler marxar a l'Hades, guiats per l'esperança de veure i conviure allà amb els que enyoraven. I, en canvi, qualsevol que estimi de debò la saviesa i que hagi allotjat aquesta esperança que no podrà aconseguir d'una manera vàlida en cap altra part de no ser a l'Hades, [68b] tal vegada s'irritarà de morir i no se n'anirà allí alegre? Cal creure-ho, almenys si de debò, amic meu, és filòsof. Perquè ell tindrà la ferma convicció que en cap altre lloc aconseguirà de manera pura la saviesa sinó allí. Si això és així, com t'anava dient, no seria una enorme incoherència que tal individu temés la mort?

-En efecte, enorme, per Zeus! -va dir ell.

-Per tant, serà testimoni suficient per a tu -va dir- que un home a qui vegis irritar-se per anar a morir, aquest no és un filòsof, sinó algun amic del cos. [68c] I aquest mateix serà segurament amic també de les riqueses i dels honors, sigui d'una d'aquestes coses o d'ambdues.

-Ben cert -va dir-, és així com tu dius.

-Potser, Símmies -va dir-, no s'aplica molt especialment l'anomenada valentia a qui presenta aquesta disposició d'ànim?

-Per complet, en efecte -va dir.

-Per consegüent també la temprança [sōphrosyne], i fins i tot això que la gent anomena temprança, no deixar-se excitar pels desitjos, sinó dominar-los moderadament i ordenadament, potser no convé només a aquests, als qui en grau extrem es despreocupen del cos i viuen dedicats a la filosofia? [68d]

-Forçosament -va dir.

-Ara bé si vols -va dir ell- considerar la valentia i la temprança dels altres [els no filòsofs], et semblarà que és absurda.

-Com ho dius això, Sòcrates?

-Saps -va dir ell- que tots els altres consideren la mort un dels grans mals?

-I molt -va dir.

-Així que deu ser per por de més grans mals que els valents d'entre aquests afronten la mort, quan l'afronten?

-Així és.

-Per tant, per por i per temor són valents tots a excepció dels filòsofs. I, no obstant això, és absurd que algú sigui valent per temor i per covardia.

-Ben cert que sí. [68e]

-Què passa amb els que d'aquests són moderats? No els succeeix el mateix: que són moderats per una certa intemperància? I encara que diem que això és impossible, no obstant això els ocorre una experiència semblant pel que fa a la seva moderació forassenyada. Perquè per temor de veure's privats d'altres plaers que desitgen, renuncien a uns dominats pels altres. [69a] Encara que anomenen intemperància al fet de ser dominat pels plaers, no obstant això, ells només dominen uns plaers perquè són dominats per uns altres plaers. I això és semblant al que es deia fa un instant: que d'alguna manera, s'han fet moderats per la seva intemperància.

-Doncs així sembla.

-Benaventurat Símmies, potser no sigui aquest el canvi correcte quant a la virtut [aretē], que es bescanviïn plaers per plaers i pesars per pesars i por per por, majors per menors, com a monedes, sinó que sigui només una la moneda vàlida, contra la qual s'ha de canviar tot això, la saviesa [phrónēsis]. [69b] I, potser, comprant-se i venent-se totes les coses per ella i amb ella, existeixin de debò la valentia, la moderació, la justícia, i, en conjunt, la vertadera virtut, en companyia del saber, tant si s'afegeixen com si es resten plaers, temors i les altres coses de tal mena. I si s'aparten del saber i es bescanvien unes per altres, temo que la virtut resultant no sigui sinó un joc d'ombres, i servil en realitat, i que no tingui res de sa ni d'autèntic. [69c] Potser la veritat, en realitat, sigui una certa purificació de tots aquests sentiments, i també la moderació, la justícia, la valentia i la mateixa saviesa siguin com ritus purificadors.

I pot ser que els qui van instituir els cultes mistèrics no siguin individus de poc mèrit, sinó que en veritat de manera xifrada s'indiqui des d'antic que qui arriba impur i no iniciat a l'Hades jaurà al fang, però que qui arriba allí purificat i iniciat habitarà en companyia dels déus. Ara bé, com diuen els experts en iniciacions, [69d] «molts són els portadors de tirs, però pocs els bacants». I aquests són, a parer meu, no altres sinó els que han filosofat rectament. De tot això no hi ha res que jo, en la mesura del possible, hagi descuidat en la meva vida, sinó que per tots els mitjans em vaig esforçar a arribar a ser un d'ells. Si m'he esforçat rectament i he aconseguit alguna cosa, en arribar allí ho sabrem clarament, si déu vol, d'aquí una mica segons em sembla. Això és, doncs, Símmies i Cebes, el que jo dic en la meva defensa, [69e] i el perquè en abandonar-vos a vosaltres i als amos d'aquí, no m'amoïno ni m'irrito, reflexionant que també allí trobaré no menys que aquí bons amos i companys. [A la gent li produeix incredulitat el tema]. Així que, si sóc una mica més convincent en la meva defensa davant vosaltres que davant els jutges atenesos, estaria satisfet.

[II. Arguments en favor de la immortalitat de l'ànima]

[Compensació dels processos contraris]

Després que Sòcrates va haver dit això, va prendre la paraula Cebes i va dir:

[70a] -Sòcrates, en gairebé tot a mi em sembla que dius bé, però el que dius sobre l'ànima produeix a la gent molta desconfiança. Temen que un cop que queda separada del cos, ja no existeixi en cap lloc, sinó que en el mateix dia en què l'home mor, tan bon punt se separa del cos, l'ànima es destrueixi i es dissolgui, sortint d'ell com un alè o com un baf i es vagi disgregant, voladora, i que ja no existeixi enlloc. Perquè, si en efecte existís ella en si mateixa, concentrada en algun lloc i apartada d'aquests mals que fa un moment tu relataves, [70b] hi hauria la immensa i bella esperança, Sòcrates, que sigui veritat el que tu dius. Però això, potser, requereix de no petita persuasió i fe, això que l'ànima existeix, mort l'ésser humà, i que conserva alguna capacitat i coneixement.

-Dius veritat Cebes -va dir Sòcrates-. Però què hi farem? O és que vols que xerrem d'aquests mateixos temes de si és versemblant que sigui així, o de si no?

-Jo, Ben cert -va dir Cebes-, escoltaria molt a gust l'opinió que tens sobre aquestes coses.

-Almenys ara crec -va dir Sòcrates- que ningú que ens senti, ni encara que sigui un autor de comèdies, [70c] dirà que només xerro i que no faig el meu discurs sobre els afers a debat. Doncs, si us sembla bé, cal aplicar-se a l'examen.

I ho podríem fer des d'aquest punt: si per ventura existeixen a l'Hades les ànimes de les persones que han mort o si no. Perquè hi ha un antic relat que abans recordàvem, que diu que arriben allà des d'aquí, i que novament tornen i que neixen dels difunts. Perquè, si això és així, que novament neixen els vius dels morts [pálin egígnonto], quina altra cosa passaria, sinó que persistirien allà les nostres ànimes? Perquè no podrien néixer novament enlloc de no existir, i això és un testimoni suficient que elles existeixen, si de debò pot fer-se evident que de cap altra banda neixen els vius sinó dels morts. Però si no és possible, hi hauria necessitat d'un altre argument.

-Així és, en efecte -va dir Cebes.

-Ara bé, no examinis això només en relació amb els humans -va dir Sòcrates-, si ho vols comprendre amb més claredat, sinó en relació amb tots els animals i les plantes, [70e] i en general respecte a tot allò que té naixement, vegem si tot s'origina així, que totes aquelles coses que tenen quelcom de semblant neixen no d'una altra cosa sinó dels seus contraris, per exemple la bellesa és el contrari de la lletgesa i el just de l'injust, i a altres coses innumerables els succeeix el mateix. Examinem, doncs, això: si necessàriament tots els éssers que tenen un contrari s'originen a partir del seu mateix contrari. Per exemple, quan s'origina una cosa més gran, és necessari, sens dubte que neixi d'alguna cosa que era abans més petita i després s'ha fet més gran?

-Sí.

[71a] -Per tant, si alguna cosa es fa més petita, oi que es farà més petita d'una altra cosa que era més gran?

-Així és -va dir.

-I així d'allò més fort neix el més feble i del més lent el més ràpid?

-Ben cert.

-Què més? El que es fa pitjor no serà a partir d'alguna cosa millor, i si es fa més just, d'una més injusta?

-No pot ser altrament.

-Tenim, doncs, establert que tot succeeix així, que les coses contràries s'originen a partir dels seus contraris?

-Ben cert.

-Què més? [71b] En aquests canvis ocorre una cosa com ara això, que entre tots aquests parells de contraris que són dos hi ha un doble moviment de generació, de l'un a l'altre d'una banda, i després novament de l'altre cap a l'anterior. Entre una cosa més gran i una més petita hi ha un augment i una disminució, i així anomenem a un procés créixer i a l'altre disminuir.

-Sí- va dir.

-Per tant també en el descompondre's i el compondre's, i en el refredar-se i l'escalfar-se, i en tots els processos semblants, encara que no usem noms en cada cas, ¿no és de fet és necessari que passi el mateix, que neixin entre ells l'un de l'altre i que la generació vagi alternativament de l'un a l'altre?

-Efectivament així és -va dir.

[71c] -Ara bé -va dir-. Hi ha alguna cosa contrària del viure, com ho és el dormir de l'estar despert?

-Ben cert -va contestar.

-Què?

-Estar mort.

-Per tant aquestes coses no neixen l'una de l'altra, si és que són contràries, i els processos de generació entre elles no són dos, per ser dos?

-No podria ser altrament

-Bé, doncs, d'una de les parelles que fa poc jo esmentava -va dir Sòcrates- te'n parlaré jo, d'ella i dels seus processos genètics, i tu digues-me de l'altra. [71d] Em refereixo a dormir i a estar despert, i que del dormir s'origina l'estar despert, i de l'estar despert el dormir, i els processos generatius de l'un i l'altre són l'adormirse i el despertar-se. M'explico prou -va dir- o no?

-Ben cert que sí.

-Digues-me ara tu -va dir- de la mateixa manera respecte de la vida i la mort. No afirmes que viure és el contrari d'estar mort?

-Jo sí.

-I neixen l'un de l'altre?

-Sí.

-Així doncs, què s'origina del vivent?

-El mort.

-I què -va dir- i del mort?

-Cal reconèixer -va dir- que el vivent.

- Dels morts, per tant, Cebes, neixen les coses vives i els éssers vius?

[71e] -Hem d'admetre-ho.

-Existeixen llavors -va dir- les nostres ànimes a l'Hades.

-Sembla.

-Ara bé, dels dos processos generatius aquí referits almenys un resulta evident. Perquè morir, sens dubte, és evident, o no?

-En efecte, així és -va respondre.

-Què farem, doncs? No admetrem el procés genètic contrari, per tal de no deixar coixa la natura? Vull dir concedir al morir algun procés generatiu oposat?

-Totalment necessari -va contestar.

-Quin és aquest?

-El reviure.

-Per tant -va dir ell-, si hi ha el reviure, no seria el procés generatiu des dels morts cap als vius aquest reviure?

[72a] -Sí, en efecte.

-Així hem reconegut que els vius han nascut dels morts no menys que els morts dels vius, i sent això així sembla haver-hi un testimoni suficient, sens dubte, que és necessari que les ànimes dels morts existeixin en algun lloc, d'on després neixin novament.

-A mi em sembla, Sòcrates, -va contestar- que segons el que hem acordat és necessari que sigui així.

-Adverteix, per cert, Cebes -va dir-, que no ho hem acordat injustament, segons em sembla a mi. [72b] Perquè si no s'admetés que unes coses s'originen sempre de les altres, com avançant en un moviment circular, sinó que el procés generatiu fos un de rectilini, només d'un terme al seu contrari, i no es girés novament cap a l'altre ni es produís la tornada a l'origen, no penses que totes les coses en concloure en una mateixa forma es detindrien, i experimentarien el mateix estat i deixarien de generar-se?

-Com dius? -va replicar.

-No és gens difícil d'imaginar el que dic -va dir ell-. Així, per exemple, si existís l'adormir-se, i no es compensés amb el despertar-se que s'origina de l'estar adormit, t'adonaràs que tot vindria a demostrar que això d'Endimió va ser una fotesa [72c] i enlloc se'l distingiria ja que totes les coses tindrien el seu mateix patiment: quedar-se adormides. I si totes les coses es barregessin i no es separessin, aviat s'esdevindria el que deia Anaxàgores: «totes les coses en un amuntegament». De manera similar, amic Cebes, també si morissin tots els éssers que participen de la vida i, després d'haver mort, romanguessin en aquesta forma els morts, i no revisquessin novament, [72d] no seria llavors una gran necessitat que tot conclogués per estar mort i res no visqués? Perquè si els éssers vius nasquessin els uns dels altres, i, per altra banda, els vivents morissin, quin recurs hi hauria per impedir que tots es consumissin en la mort?

-Cap al meu parer, Sòcrates -va dir Cebes-, sinó que em sembla que dius l'absoluta veritat.

-Perquè res és més cert, Cebes -va dir-, segons em sembla a mi, i nosaltres no anem errats en admetre-ho. [72e] Realment es dóna el reviure i els vivents neixen dels morts i les ànimes dels morts perviuen [i per a les bones hi ha una cosa millor, i una cosa pitjor per a les dolentes] .

[La teoria de l'anámnēsis]

-També és així -va dir Cebes prenent la paraula-, d'acord amb aquell altre argument, Sòcrates, que tu acostumes a dir-nos sovint, que aprendre no és realment una altra cosa que recordar, i segons això és necessari que d'algun manera nosaltres hàgim après en un temps anterior allò de què ara ens recordem. I això és impossible, [73a] a menys que la nostra ànima hagi existit en algun lloc abans d'arribar a existir en aquesta forma humana. De manera que també per aquí sembla que l'ànima és una cosa immortal.

-Però, Cebes -va dir Símmies interrompent-, quins són les proves d'això? Recorda-me-les. Perquè en aquest moment no me'n recordo gaire.

-Es funden en un argument esplèndid -va dir Cebes-, segons el qual en ser interrogats els individus, si se'ls interroga correctament, ho declaren tot d'acord amb el que és. I, certament, si no es donés en ells mateixos una ciència [73b] i una comprensió correcta, serien incapaços de fer-ho. I a més, si se'ls posa enfront dels dibuixos geomètrics o d'alguna altra representació similar llavors es demostra de manera claríssima que és així.

-I si això no et convenç, Símmies, -va dir Sòcrates-, examina-ho de la manera següent, i en examinar-ho així concordaràs amb nosaltres. Desconfies, perquè no acabes de creure que l'anomenat aprenentatge sigui una reminiscència.

-No és que jo -va dir Símmies- desconfiï, sinó que sol·licito experimentar el que diu l'argument: que se'm faci recordar. Si bé amb el que Cebes ha intentat exposar gairebé ja ho tinc recordat i em convenço, no obstant això m'agradaria ara sentir de quina manera tu planteges la qüestió.

[73c] -Jo, de la manera següent -va reposar-. Reconeixem, sens dubte, que sempre que un recorda una cosa és necessari que això ho sabés ja abans.

-Ben cert -va dir.

-Potser reconeixem també això, que quan un coneixement es presenta d'un cert manera és una reminiscència? Em refereixo a un cas com el següent. Si un en veure una cosa determinada, o en sentir-la o en captar alguna altra sensació, no sols coneix allò, sinó, a més a més, intueix una altra cosa de què no informa el mateix coneixement, sinó un altre, no direm justament que l'ha recordat, precisament aquesta de què ha tingut una intuïció [énnoia]? [73d]

-Com dius?

-Per exemple, prenguem el següent cas. Certament conèixer un ésser humà és diferent de conèixer una lira.

-Ben clar

-Ben cert saps que els amants, quan veuen una lira o un mantell o qualsevol altre objecte que acostuma a utilitzar el seu estimat, tenen aquesta experiència. Reconeixen la lira i, al mateix temps, capten en la seva imaginació la figura del noi a qui pertany la lira. Això és una reminiscència. De la mateixa manera, en veure un a Símmies sovint es recorda de Cebes, i podrien donar-se, sens dubte, altres mil exemples.

-Certament milers, per Zeus! -va dir Símmies.

[73e] -Per tant, va dir ell-, no és això una mena de reminiscència? I en especial quan un ho experimenta amb referència a aquells objectes que, pel pas del temps o en perdre'ls de vista, ja els havia tingut en l'oblit?

-Així és, Ben cert -va contestar.

-I què? -va dir ell-. És possible en veure pintat un cavall o dibuixada una lira rememorar una persona, o en veure dibuixat a Símmies recordar-se de Cebes?

-Clar que sí.

[74a] -Per tant, també veient dibuixat Símmies recordar-se del propi Símmies?

-I tant -va respondre.

-Llavors no resulta que, d'acord amb tots aquests casos, la reminiscència s'origina a partir de coses semblants, i en altres casos també de coses diferents?

-Resulta això.

-Però, quan un recorda una cosa a partir d'objectes semblants, no cal que es fixi, a més a més, en això: que adverteixi si a tal objecte li falta alguna cosa o no en la seva similitud amb allò que recorda?

-És necessari.

-Examina ja -va dir ell- si això és d'aquesta manera. Diem que hi ha allò que és igual. No em refereixo a una fusta igual a una altra fusta ni a una pedra a una altra pedra ni a cap cosa d'aquesta mena, sinó a quelcom distint, que subsisteix al marge de tots aquests objectes, la igualtat en si mateixa. Diem que això és alguna cosa, o res?

[74b] -Ho diem, per Zeus! -va dir Símmies-, i de manera rotunda.

-I sabem què és?

-Ben cert que sí –digué ell.

-D'on, llavors, hem obtingut aquest coneixement? No, Ben cert, de les coses que ara mateix esmentàvem, del fet d'haver vist fustes o pedres o alguns altres objectes iguals, sinó que a partir d'aquestes coses l'hem intuït, éssent diferent d'elles? O no et sembla que és quelcom diferent? Examina-ho amb aquest enfocament. Potser pedres que són iguals i troncs que són els mateixos no els semblen algunes vegades a uns iguals, i a altres no?

-En efecte, així passa.

[74c] -Què? Les coses iguals en si mateixes és possible que se't mostrin com a desiguals, o la igualtat apareixerà com a desigualtat?

-Mai de la vida, Sòcrates.

-Per tant, no és el mateix -va dir ell- aquestes coses iguals i la igualtat en si.

-De cap manera m'ho semblaria, Sòcrates.

-Amb tot -va dir-, no obstant això, a partir d'aquestes coses, les iguals, que són diferents de la igualtat en si, has intuït i captat el coneixement d'aquesta?

-Molt encertadament ho dius -va dir.

-I això, tant si és semblant a aquestes coses com si és dissemblant?

-En efecte.

-No hi ha cap diferència -va dir ell-. Sempre que en veure un objecte, a partir de la seva contemplació, n'intueixis un altre, sigui semblant o dissemblant, és necessari -va dir-- que això sigui un procés de reminiscència.

[74d] -Ben cert que sí.

-I què? -va dir ell-. No experimentem una cosa semblat respecte a les fustes i a les coses iguals de què parlàvem ara mateix? És que ens semblen iguals com ho és la igualtat en si, o els falta alguna cosa per ser tal com és aquesta, o res?

-I tant que els falta -va respondre.

-Per tant, reconeixem que, quan un en veure una cosa pensa: el que ara jo veig pretén ser com una altra cosa determinada, [74e] però li falta alguna cosa i no aconsegueix ser tal com aquella, sinó que resulta inferior, necessàriament el que pensa això ha d'haver aconseguit veure abans allò a què diu que això s'assembla, i que li resulta inferior?

-Necessàriament.

-Què, doncs? Hem experimentat també nosaltres quelcom així, o no, respecte a les coses iguals i a la igualtat en si?

-Per complet.

-És necessari, doncs, que nosaltres prèviament hàgim vist la igualtat abans del moment en què en veure per primera vegada coses iguals [75a] pensem que totes elles tendeixen a ser com la igualtat però que ho són insuficientment.

-Així és.

-Però, a més a més, reconeixem també això: que d'enlloc podem treure-la o pensar-la, si no és a partir del fet de veure o de tocar o d'alguna altra percepció d'algun altre dels sentits, de tots els quals jo diria el mateix

-És el mateix, Sòcrates, almenys en relació amb el cas que vol aclarir el nostre raonament.

-D'altra banda, a partir de les percepcions sensibles cal pensar que totes les dades dels nostres sentits apunten vers la igualtat, i que li són inferiors. [75b] O com ho hem dir?

-D'aquesta manera.

-Per consegüent, abans que comencéssim a veure, sentir, i percebre quelcom pels sentits, calia que haguéssim obtingut, captant-lo en algun lloc, el coneixement de la igualtat en si mateixa, per tal de referir a aquest punt les igualtats agafades pels nostres sentits, i veure que totes elles s'esforcen per ser tals com ella, però li resulten inferiors.

-És necessari d'acord amb tot el que hem dit, Sòcrates.

-I no és cert que acabats de néixer, hi vèiem, sentíem, i teníem els altres sentits?

-Ben cert que sí.

[75c] -Calia, llavors, diem, haver adquirit el coneixement de la igualtat abans de tot això?

-Sí.

-Per tant, abans de néixer, segons sembla, ens és necessari haver-lo adquirit.

-Això sembla.

-Així que si, havent-lo adquirit abans de néixer, vam néixer tenint-lo, coneixíem ja abans de néixer i tot just nascuts no sols la igualtat, el més, i el menys, i tots els éssers d'aquesta mena? [75d] Perquè el raonament nostre d'ara no és més sobre l'igual en si que sobre el bell en si, i el bo en si, i el just i el sant, i, sobre tot allò que etiquetem amb la marca de «el que és en si mateix», tant en preguntar en les nostres preguntes com en respondre en les nostres respostes. De manera que ens és necessari haver adquirit el coneixement de tot això abans de néixer.

-Així és.

-I si després d'haver-los adquirit no els oblidéssim cada vegada, naixeríem sempre sabent-los i sempre els sabríem al llarg de la nostra vida. Perquè el saber consisteix en això: conservar el coneixement que s'ha adquirit i no perdre'l. O no és això el que anomenem oblit, Símmies, la pèrdua d'un coneixement?

[75e] -Totalment d'acord, Sòcrates -va dir.

-I si és que, segons penso, després d'haver-los adquirit abans de néixer, en néixer els vam perdre, i després en utilitzar els nostres sentits respecte a aquestes mateixes coses recuperem els coneixements que en un temps anterior ja teníem, potser el que anomenem aprendre no seria recuperar un coneixement ja familiar? Anomenant-lo recordar l'anomenaríem correctament?

-Ben cert.

-Així, doncs, ja se'ns mostra possible això, que en percebre una cosa, o veient-la o sentint-la o rebent-ne alguna altra sensació, [76a] pensem a partir d'això en quelcom distint que se'ns havia oblidat, en quelcom que s'aproximava això, ja sigui per semblant o dissemblant. De manera que, jo dic, una de dos, o naixem amb aquest saber i ja ho sabem tot al llarg de les nostres vides, o que després, els que diuen que aprenen no fan ni més menys que recordar, i aprendre seria reminiscència.

-I en efecte que és així, Sòcrates.

-¿Quina de les dues explicacions prefereixes, Símmies? Que hem nascut sabent-ho o que després recordem totes les coses de les quals ja abans havíem adquirit coneixement? [76b]

-No sé, Sòcrates, què escollir en aquest moment.

-Seguim. Pots escollir sobre el següent i dir-me què et sembla? Un home que té un saber podria donar raó d'allò que sap, o no?

-Sí, Necessàriament, Sòcrates -va dir.

-Llavors, et sembla a tu que tots poden donar raó de les coses de què parlàvem ara mateix?

-Bé m'agradaria -va dir Símmies-. Però molt em temo que demà a aquestes hores ja no quedi cap home capaç de fer-ho dignament.

[76c] -Per tant, Símmies, no et sembla que tots sàpiguen aquestes coses?

-De cap manera.

-Llavors és que van recordant el que havien après?

-Necessàriament.

-Quan han adquirit les nostres ànimes el coneixement d'aquestes mateixes coses? Perquè no és a partir del moment que hem nascut com a homes.

-No, Ben cert.

-Abans, per tant.

-Sí.

-Per tant existien, Símmies, les ànimes fins i tot anteriorment, abans d'existir en forma humana, a banda dels cossos, i tenien coneixement.

-Tret que en el mateix moment de néixer, Sòcrates, adquiríssim aquests sabers, perquè encara ens queda aquest espai de temps.

[76d] -Pot ser, company. Però en quin altre temps els perdem? Ja que no naixem conservant-los, segons fa poc hem reconegut. O és que els perdem en aquest mateix moment que els adquirim? Potser pots dir-me algun altre moment?

-De cap manera, Sòcrates; és que no em vaig adonar que deia una cosa sense sentit.

-Llavors queda el nostre afer així, Símmies? -va dir ell-. Si existeixen les coses de què sempre parlem, el bell i el bé i totes les realitats d'aquesta mena, i a elles referim totes les dades dels nostres sentits, i trobem que és una realitat subsistent en nosaltres des d'abans, i que hem de comparar les coses sensibles d'acord amb ella, [76e] és necessari que, així com aquestes coses existeixen, també existeixi la nostra ànima abans que nosaltres estiguem en vida. Però si no existeixen, aquest raonament que hem fet seria en va. Però si és així, no hi ha una idèntica necessitat que existeixin aquestes coses i les nostres ànimes abans que nosaltres hàgim nascut, i si no existeixen les unes, tampoc les altres?

-Em sembla a mi, Sòcrates, en mode superlatiu -va dir Símmies- que tenen la mateixa necessitat, i que el raonament arriba a bon port quant a això d'existir de la mateixa manera [77a] la nostra ànima abans que nasquem i la realitat de què tu parles. No hi ha, doncs, res que em sigui tan clar com això: que la bellesa, el bé i totes el altres que tu esmentaves fa un moment tenen la més real i absoluta existència. I a mi em sembla que queda suficientment demostrat.

-I per a Cebes, què? -va reposar Sòcrates-. Perquè també cal convèncer Cebes.

-Prou suficientment demostrat -va dir Símmies-, almenys segons suposo. Encara que és el més resistent dels humans a concedir fe als arguments. Tanmateix penso que està ben persuadit que abans de néixer nosaltres existia la nostra ànima. [77b] No obstant això, el fet que després que hàgim mort encara existirà, no em sembla a mi, Sòcrates, que estigui demostrat; sinó que encara està en peu l'objecció que Cebes exposava fa uns moments i que és el que tem la gent: que quan l'ésser humà pereixi, es dispersi la seva ànima i això sigui per a ella la fi de la seva existència. Perquè, què impedeix que ella neixi i es constitueixi de qualsevol origen i que existeixi fins i tot abans de venir a un cos humà, però que després de venir-hi i separar-se d'aquest cos, llavors també ella arribi a la seva fi i pereixi?

[77c] -Dius bé, Símmies -va dir Cebes-. És clar, doncs, que hem aconseguit demostrar, fet i fet, la meitat del que calia: que abans de néixer nosaltres ja existia la nostra ànima. Però és necessari demostrar, a més a més, que també després que hàgim mort existirà no en menor grau que abans que nasquéssim, si és que la demostració ha d'aconseguir el seu objectiu final.

-Ja està demostrat, Símmies i Cebes -va dir Sòcrates-, fins i tot en aquest moment, si voleu acoblar en un de sol aquest argument i el que hem acordat abans d'aquest: que tot vivent neix del que ha mort. [77d] Perquè si la nostra ànima existeix ja abans, i en anar a la vida i néixer li cal, no néixer de cap altre origen sinó de la mort i del ser mort, com no serà necessari que ella existeixi també després d'haver mort, ja que li és forçós néixer novament? Doncs el que dieu ja està demostrat fins i tot ara.

No obstant això, em sembla que tant tu com Símmies teniu ganes que tractem en molt més detall aquest argument, i que com els nens teniu el temor que en realitat el vent, en sortir ella del cos, la dispersi i la dissolgui, [77e] sobretot quan en el moment de la mort un es trobi no en temps de calma sinó enmig d'una forta ventada.

Llavors Cebes, somrient, li va contestar:

-Intenta convèncer-nos, Sòcrates, com si estiguéssim atemorits . O millor, no és que estiguem atemorits, sinó que probablement hi ha en nosaltres un nen que s'atemoreix davant aquestes coses. Intenta, doncs, persuadir-lo que no temi la mort com a l'home del sac.

-En aquest cas -va dir Sòcrates- caldrà entonar conjurs cada dia, fins que l'hagueu conjurat .

[78a] -Però d'on, Sòcrates -va replicar ell-, traurem un bon conjurador d'aquests temors, un cop que tu -va dir- ens deixis?

-Àmplia és Grècia, Cebes! -va respondre ell-. I en ella hi ha homes de valer, i són molts els pobles d'entre els bàrbars que heu d'escrutar a la recerca d'un conjurador semblant, sense escatimar diners ni fatigues, en la convicció que no hi ha cosa en què pugueu gastar més oportunament els vostres havers. Heu de cercar-lo entre vosaltres mateixos i els uns amb els altres. Perquè potser no trobeu fàcilment ningú més capaç que vosaltres de fer-ho.

-Bé, així es farà -va dir Cebes-. Però tornem al punt on ho vam deixar, si és que és del teu gust. [78b]

[Afinitat de l'ànima amb les idees]

-Clar que és del meu gust. Com podria ser altrament?

-Molt ben dit -va contestar.

-Per tant -va dir Sòcrates-, convé que nosaltres ens preguntem a quina mena de cosa li convé patir aquest procés, la descomposició, i a propòsit de quina realitat cal témer que li succeeixi això i de quina altra no. I després d'això, llavors, examinar a quina de les dues pertany l'ànima, i segons això caldrà estar confiat o sentir temor sobre l'ànima nostra.

-Veritat dius -va contestar.

[78c] -Li convé, per tant, a allò que ha estat composat i que és compost per la seva natura patir la descomposició igual com es va compondre? I si hi ha una cosa que és simple, només a això no li toca experimentar aquest procés, si és que li toca a alguna cosa.

-Em sembla a mi que així és -va dir Cebes.

-Precisament les coses que són sempre de la mateixa manera i es troben en les mateixes condicions, aquestes és extraordinàriament probable que siguin simples, mentre que les que es troben en condicions diverses i en diverses formes, aquestes seran compostes?

-A mi almenys així m'ho sembla.

-Anem, doncs, ara -va dir- cap al que tractàvem en el nostre col·loqui d'abans. [78d] L'essència (ousía) en si de l'ésser de la qual donàvem raó en preguntar i respondre, potser es troba sempre de la mateixa manera i en idèntica condició, o ara és d'una manera adés d'una altra? L'igual en si, el bell en si, el que cada cosa és en si, allò que realment és, admet alguna vegada un canvi de qualsevol mena? O el que són cadascuna d'aquestes realitats en si, que tenen una forma (eidos) única, es manté sempre idèntic i en les mateixes condicions, i mai enlloc ni de cap manera no accepta qualsevol variació?

-És necessari -va dir Cebes- que es mantinguin idèntiques i en les mateixes condicions, Sòcrates.

[78e] -Què passa amb la multitud de coses belles, com per exemple persones o cavalls o vestits o qualsevol altre gènere de coses semblants, o de coses iguals, o de totes aquelles que són homònimes amb les d'abans? Potser es mantenen idèntiques, o, tot el contrari que aquelles, ni són iguals a si mateixes, ni unes a les altres ni, en una paraula, mai de cap manera idèntiques?

-És com dius -va dir Cebes-, aquestes coses mai no es presenten de la mateixa manera.

[79a] -No és cert que aquestes coses pots tocar-les i veure-les i captar-les amb els sentits, mentre que a les que es mantenen idèntiques no és possible captar-les mai amb cap altre mitjà, sinó amb el raonament de la intel·ligència, ja que tals entitats són invisibles i no són objectes de la mirada?

-Dius completament veritat -va contestar.

-Admetrem, doncs, si vols -va dir-, dues classes de realitat, l'una visible, l'altra invisible.

-Admetem-ho també -va contestar.

-I la invisible es manté sempre idèntica, en tant que la visible mai no es manté igual?

-També això -va dir- ho admetrem.

[79b]-Anem endavant. Hi ha una part de nosaltres -va dir ell- que és el cos, i una altra l'ànima?

-Certament -va contestar.

-A quina, llavors, de les dues classes afirmem que és més afí i familiar el cos?

-Per a qualsevol resulta evident això: a la del visible.

-I l'ànima? És perceptible per la vista o invisible?

-No és visible almenys per als homes, Sòcrates -va contestar.

-Ara bé, estem parlant del visible i del no visible per a la natura humana. O creus que en referència a alguna altra?

-A la natura humana.

-Què afirmem, doncs, sobre l'ànima? Que és visible o invisible?

-No és visible.

-Invisible, llavors?

-Sí.

-Per tant, l'ànima és més afí que el cos a l'invisible, i aquest ho és al visible.

[79c] -Amb tota necessitat, Sòcrates.

-No és això el que dèiem fa una estona, que l'ànima quan utilitza el cos per observar una cosa, sigui per mitjà de la vista o per mitjà de l'oïda, o per mitjà d'algun altre sentit, ja que en això consisteix examinar una cosa per mitjà del cos, això és, en observar una cosa per mitjà d'un sentit, llavors és arrossegada pel cos cap a les coses que mai es presenten idèntiques, i s'extravia, es pertorba i es mareja com si patís vertígens, mentre es manté en contacte amb aquestes coses?

-Certament.

[79d] -En canvi, sempre que les observa per si mateixa, llavors s'orienta cap allò que és pur, sempre existent, immortal i idèntic a si mateix, i, éssent de la seva mateixa espècie es reuneix amb això, en tant que es troba sola amb si mateixa i que li'n donen possibilitat, i es veu lliure de extraviar-se mentre està en contacte amb aquestes coses que es mantenen idèntiques i en la mateixa forma. Aquesta experiència és la que s'anomena pensar?

-Parles del tot bellament i encertadament, Sòcrates -va respondre.

[79e] -A quina de les dues classes de realitats, tant pel que dèiem abans com pel que ara diem, et sembla que l'ànima és més afí i connatural?

-Qualsevol, fins i tot el més talòs a aprendre -va dir ell-, crec que concediria, Sòcrates, d'acord amb la teva indagació, que l'ànima és per complet i en tot més afí al que sempre és idèntic que al que no ho és.

-I del cos, què?

-S'assembla a l'altra.

-Mira-ho també amb l'enfocament següent: sempre que estiguin en un mateix organisme ànima i cos, [80a] a l'un la natura li prescriu que sigui esclau i estigui sotmès, i a l'altra manar i ser senyora. I segons això, novament, quin d'ells et sembla que és semblant a allò diví i quin a allò mortal? O no et sembla que allò diví és el que està naturalment capacitat per manar i exercir de guia, mentre que allò mortal ho està per ser guiat i fer de serf?

-M'ho sembla, Ben cert.

-Llavors, a quin dels dos s'assembla l'ànima?

-És clar, Sòcrates, que l'ànima a allò diví, i el cos a allò mortal.

[80b] -Examina, doncs, Cebes -va dir-, si de tot el que s'ha dit se'ns dedueix això: que l'ànima és del tot semblant a allò diví, immortal, intel·ligible, uniforme, indissoluble i que roman sempre idèntic a si mateix, mentre que, al seu torn, el cos és del tot semblant a allò humà, mortal, multiforme, irracional, soluble i que mai roman idèntic a si mateix. Podem dir alguna cosa en contra d'això, estimat Cebes, que ens pugui portar a rebutjar-ho?

-No podem.

-Llavors, què? Si les coses es presenten així, no li escau al cos dissoldre's aviat, i a l'ànima, en canvi, ser per complet indissoluble o gairebé indissoluble?

[80c] -No podria ser altrament.

-T'adones, doncs -va prosseguir-, que quan mor una persona, la seva part visible, el cos, que queda exposada en un lloc visible, això que anomenem cadàver, a qui li escau dissoldre's, descompondre's i dissipar-se, no pateix res d'això de seguida, sinó que roman amb aspecte propi durant un cert temps, si és que hom mor en bona condició i en una estació favorable, i fins i tot molt de temps. Perquè si el cos es queda eixut i momificat com els que són momificats a Egipte, es conserva gairebé per complet durant un temps incalculable. [80d] I algunes parts del cos, fins i tot quan ell es podreixi, els ossos, nervis i tot el semblant són generalment, per dir-ho així, immortals. O no?

-Sí.

-Per tant, l'ànima, allò invisible que marxa cap a un altre lloc, noble, pur, i invisible, cap a l'Hades en sentit autèntic, en la companyia de la divinitat bona i sàvia, on, si déu vol, molt aviat ha d'anar-se'n també la meva ànima, aquesta ànima nostra, que és així i ho és per natura, [80e] en separar-se del cos, al punt es dissoldrà i quedarà destruïda, com diu la majoria de la gent?

[La forma de vida condiciona el destí futur de l'ànima]

De cap manera, estimats Cebes i Símmies. Allò que passa, de ben segur, és el següent: que se separa pura, sense arrossegar res del cos, quan ha passat la vida sense comunicar-se amb ell per la seva pròpia voluntat, sinó defugint-lo i concentrant-se en ella mateixa, ja que s'havia exercitat contínuament en això, la qual cosa no significa una altra cosa, sinó que va estar filosofant rectament i que de debò s'exercitava a morir amb fluïdesa. O és que no ve a ser això preparar-se per a la mort? [81a]

-Completament.

-Aquesta ànima, per tant, ella mateixa invisible, se'n va vers el món invisible, aquell que és diví, immortal i racional, i en arribar allí està al seu abast ser feliç, apartada d'errors, insensateses, terrors, passions salvatges, i de tots els altres mals humans, i com es diu dels iniciats en els misteris, passar de debò la resta del temps en companyia dels déus? Ho direm així, Cebes, o d'una altra manera?

-Així, per Zeus! -va dir Cebes.

[81b]Però, en canvi, si és que, suposem, se separa del cos contaminada i impura pel seu tracte continu amb ell i per atendre'l i estimar-lo, sentint-se fins i tot encisada per ell, i pels desitjos i els plaers, fins al punt de no apreciar com a vertadera cap altra cosa sinó les corpòries, les que pot tocar, veure, o beure i menjar, o utilitzar per als plaers del sexe, mentre que tot el que per als ulls és fosc i invisible, i només aprehensible per l'intel·lecte i la filosofia, això està acostumada a odiar-ho, témer-ho i rebutjar-ho, creus que un ànima que està en aquesta condició se separarà lliure, en ella mateixa i neta? [81c]

-No, de cap manera -va contestar.

-Per tant, crec, quedarà deformada per les coses del cos, que la comunitat i col·laboració d'aquest amb ella, amb un continu tracte i una excessiva atenció, li hauran fet connaturals?

-Sens dubte.

-Però cal suposar, amic meu -va dir-, que tot això és enutjós, pesat, terrestre i visible. Així que l'ànima, en retenir-ho, es fa pesada i és arrossegada novament cap al món visible, per temor a l'invisible i a l'Hades [81d] donant voltes, com es diu, entorn dels monuments fúnebres i les tombes, entorn dels quals, en efecte, han estat vistes algunes ombres dels fantasmes de les ànimes; i aquests espectres els proporcionen les ànimes d'aquesta mena, les que no s'han alliberat amb puresa, sinó que participen del que és visible. Per això, justament, es deixen veure.

-És lògic, en efecte, Sòcrates.

-Lògic certament, Cebes. I també que aquestes no són pas les dels bons, sinó les dels dolents, les que estan forçades a vagar pagant la pena de la seva anterior criança, que va ser dolenta. I vaguen errants fins que per l'anhel de l'element corporal que les acompanya com un llast novament queden lligades a un cos. [81e] I es veuen lligades, com és natural, a aquells de caràcters semblants als que havien exercitat en la seva vida anterior .

-Quins són aquests que dius, Sòcrates?

-Per exemple, els que s'han dedicat a la golafreria, als actes de luxúria, i a l'amor a la beguda, i que no s'hagin moderat, aquests és versemblant que s'encarnin en les estirps dels ases i les bèsties d'aquesta mena. No ho creus? [82a]

-És, en efecte, molt versemblant el que dius.

-I els que han preferit les injustícies, tiranies i rapinyes, en les races dels llops, dels falcons i dels milans. O a quin altre lloc diem que s'encaminen les ànimes d'aquesta classe?

-Sens dubte -va dir Cebes-, cap a aquestes estirps.

-Així que -va dir ell- està clar que també les altres se n'aniran cadascuna vers allò semblant d'acord amb als seus hàbits anteriors?

-És clar, no podria ser altrament -va dir.

[82b] -Per tant, els més feliços d'entre ells i que van cap a un lloc millor -va prosseguir- no són, llavors, els que han practicat la virtut cívica i política, aquesta que anomenen moderació i justícia, que es desenvolupa pel costum i l'ús sense suport de la filosofia i la raó?

-En quin aspecte són els més feliços?

-Que és versemblant que aquests accedeixin a una estirp cívica i civilitzada, com per cas la de les abelles, o la de les vespes o la de les formigues, i també, de tornada, al mateix llinatge humà, i que d'ells en neixin homes moderats.

-Versemblant.

-No obstant això, a l'estirp dels déus no és lícit que hi tingui accés qui hagi partit sense haver filosofat i no estigui enterament pur, sinó només l'amant del saber. [82c] Així que, per tals raons, amics Símmies i Cebes, els filòsofs de debò rebutgen totes les passions del cos i es mantenen sobris i no cedeixen davant d'elles, i no per temor a la ruïna econòmica i a la pobresa, com la majoria i els cobdiciosos. I tampoc, per altra banda, no és per por a la deshonra i al desprestigi d'una vida malvada que, com ho fan els àvids de poder i d'honors, s'abstenen d'aquestes coses.

-No seria propi d'ells, Ben cert, Sòcrates -va dir Cebes.

[82d] -Ben cert que no, per Zeus! -va replicar ell-. Així que aquells que els importa una mica la seva pròpia ànima envien a passeig tots aquests desigs, Cebes, i no viuen emmotllant-se al cos, no van pels mateixos camins que aquests que no saben cap a on van, sinó que considerant que no han d'actuar en res contra la filosofia i l'alliberament i purificació d'aquesta, es giren vers ella i la segueixen per on ella els guia.

-Com es això, Sòcrates?

-Ara t'ho explico -va contestar-. Els amants de la saviesa saben -va dir- que quan la filosofia es fa càrrec de la seva ànima, [83a] aquesta es troba senzillament encadenada i capturada dins el cos, i obligada a examinar la realitat a través d'aquest com a través d'una presó, i no per ella mateixa, sinó donant voltes en una total ignorància, i s'adona que la cosa més terrible d'aquesta presó és a causa del desig, de tal manera que el propi encadenat pot ser col·laborador del seu empresonament. Dic, doncs, que els amants del saber reconeixen que la filosofia en fer-se càrrec de la seva ànima, que es troba en aquesta condició, l'exhorta suaument i intenta alliberar-la, mostrant-li que l'examen a través dels ulls està ple d'engany, i d'engany també el de les oïdes i el de tots els sentits, persuadint-la a prescindir d'ells en tant que no li siguin d'ús forçós, aconsellant-li que es concentri en si mateixa i es reculli, [83b] i que no confiï en cap altra cosa, sinó tan sols en ella mateixa, en allò que ella per si mateixa capti de la realitat dels éssers en ells mateixos. I res del que observi per altres mitjans i que es presenta sempre de maneres diferents no ho ha de jutjar vertader, ja que això és sensible i visible, mentre que el que ella tota sola contempla és intel·ligible i invisible. Així que, llavors l'ànima del veritable filòsof no pensa que hagi d'oposar-se a tal alliberament, i s'aparta dels plaers i passions i pesars (i terrors) tant com n'és capaç, [83c] reflexionant que, sempre que s'alegra o s'atemoreix (o s'afligeix) o s'apassiona fortament, no patirà només el dany tan gran que, suposem, es deriva d'aquestes coses, com ara una malaltia o un malversament a causa dels capricis, sinó que patirà el més gran i més extrem dels mals i, a més sense adonar-se'n.

-Què és això, Sòcrates? -va preguntar Cebes.

-Que l'ànima de qualsevol home, quan sent un fort plaer o un gran dolor per alguna cosa, es veu forçada a considerar que allò sobre què precisament experimenta aquest afecte és el que hi ha de més evident i vertader, quan en realitat no és així. Això succeeix, en general, amb les coses visibles, o no?

-En efecte, sí.

[83d] -No és en aquest estat que l'ànima s'encadena màximament al cos?

-Com dius?

-Cada plaer i dolor, com si fos un clau, la clava al cos i la hi fixa com amb un fermall i la fa corpòria, produint-li l'opinió que són vertaderes les coses que llavors el cos afirma. Perquè a partir d'opinar en comú amb el cos i d'alegrar-se amb les seves mateixes coses, es veu obligada, penso, a fer-s'hi semblant en caràcter i inclinacions, de manera que ja no podrà arribar mai en estat de puresa a l'Hades, sinó que sempre hi anirà contaminada pel cos, [83e] de manera que aviat recaurà en un altre cos i hi rebrotarà com si la sembressin, això farà que no pugui participar de la comunió amb allò diví, pur i uniforme.

-És molt cert el que dius, Sòcrates -va dir Cebes.

-Aquesta és la raó, Cebes, per la qual els autèntics amants del saber són moderats i valerosos, i no pels motius que diu la gent. O és que tu te'ls creus?

[84a] -Ben cert que no, almenys jo.

-És clar que no. Al contrari, l'ànima d'un home que és filòsof faria el raonament següent: no creuria necessari que la filosofia l'alliberés, per tot just alliberada entregar-se de nou als plaers i als dolors, i tornar-se a encadenar ella mateixa, i així executar una feina sense fi a la manera de Penèlope, que feia anar el teler en l'un i l'altre sentit. Molt al contrari, quan aconsegueix asserenar les passions, procura obeir el raonament, i d'acord amb ell, observar la veritat, allò diví i la certesa, [84b] i alimentada amb tot això, creu que ha de viure així mentre tingui vida i, un cop que hagi mort, arribar fins allò que li és ingènit i de la seva mateixa espècie, i així quedar finalment apartada dels mals humans. I amb semblant règim de vida gens extraordinari resulta, Símmies i Cebes, [amb aquests preparatius,] que no temi que quan es separi del cos es disgregui i s'esfumi dissipada pels vents i voletejant ja no existeixi enlloc.

[III. Discussió dels arguments precedents]

[Objecció de Símmies]

[84c] Quan Sòcrates va haver dit tot això, llavors es va fer silenci per una llarga estona, i el mateix Sòcrates estava reflexionant sobre l'argument exposat, segons semblava pel seu aspecte, i també la majoria de nosaltres. Però Cebes i Símmies conversaven una mica entre ells. Sòcrates ho va veure i els va preguntar:

-Què? És que no us semblen ben concloses les argumentacions? Perquè, sí, encara queden molts dubtes i rèpliques, si és que un vol recórrer-les de cap a peus suficientment. Així que, si examinàveu algun altre tema, no dic res; però si teniu algun dubte sobre aquests d'ara, no vacil·leu a prendre la paraula i expressar si us sembla que s'hauria exposat millor d'algun altra manera, [84d] i reclameu alhora la meva ajuda, si és que creieu que en alguna cosa aconseguireu més èxit amb la meva participació.

I Símmies va dir:

-Et diré, Sòcrates, la veritat. Fa temps que ambdós estem amb dubtes, i ens exhortem i animem l'un a l'altre a preguntar-te, perquè desitgem escoltar-te, però no ens atrevim a molestar-te per temor que pugui ser-te desagradable, donada la desgràcia present.

I ell, en sentir-ho, es va posar a riure tranquil·lament, i va dir:

-Bestieses, Símmies! Perquè realment em serà molt difícil persuadir els altres [84e] que no considero una desgràcia el tràngol actual, si ni tan sols a vosaltres puc persuadir-vos, sinó que encara desconfieu que em trobi ara més malhumorat que mai en la meva vida anterior. A més a més, segons sembla, us fa la impressió que en la meva art endevinatòria sóc inferior als cignes, que quan perceben que han de morir, tot i haver cantat tota la vida, llavors entonen els seus més intensos i bells cants, de tan contents com estan de marxar cap al déu del qual són servidors. [85a] Però els humans, per la seva pròpia por davant la mort, s'enganyen aquí a propòsit dels cignes, ja que diuen que aquests es posen a cantar en laments fúnebres pena per la seva mort, i no reflexionen que cap ocell canta quan sent fam o fred o es dol de qualsevol altre pesar, ni tan sols el rossinyol o l'oreneta o la puput, dels qui s'afirma que canten de la pena que tenen. [85b] No obstant això, a mi no em sembla que cantin en afligir-se, ni tampoc els cignes, sinó que al contrari penso que com que són d'Apol·lo, són endevins i, com que coneixen per endavant les ventures de l'Hades, canten i s'alegren molt més en aquest dia que en tot el temps passat. Doncs també jo em tinc per company d'esclavitud dels cignes i consagrat al mateix déu, i en no pitjor manera que ells posseeixo el do de l'endevinació que procedeix del meu amo, així que tampoc estic més desanimat que aquests en deixar la vida. Així doncs, a la vista d'això, el que cal és que em digueu i em pregunteu tot el que vulgueu, mentre ho permetin els Onze d'Atenes.

-Dius bé, Sòcrates -va intervenir Símmies-. Ara jo et diré què em té inquiet, i Cebes, al seu torn, què no troba acceptable en el que s'ha dit. [85c] Perquè a mi em sembla, Sòcrates, sobre aquests temes, segurament com a tu, que conèixer-los d'una manera clara en la vida d'ara o és impossible o és una cosa dificilíssima, però, no obstant això, no comprovar a fons el que se'n diu des de tots els punts de vista, i desistir de fer-ho abans de concloure un examen per tots els cantons, és propi d'un home molt covard. Sobre aquests temes cal aconseguir una d'aquestes coses: o aprendre (d'un altre) com són, o descobrir-los, o, si això resulta impossible, prenent l'explicació millor i més difícil de refutar d'entre les humanes, embarcant-se en ella com sobre una mena de rai [85d] per solcar navegant l'existència, si és que un no pot fer la travessia de manera més estable i menys arriscada sobre un vehicle més segur, com seria alguna forma de revelació divina.

Per tant, en aquest moment, jo, almenys, no tinc cap vergonya de fer-te preguntes, ja que tu mateix m'ho demanes, ni vull que després m'hagi de fer el retret de no haver dit ara el que em sembla. Ben cert és, Sòcrates, que quan examino amb Cebes i per mi mateix el que s'ha dit, no em fa la impressió que els arguments estiguin suficientment provats.

[85e] Llavors va dir Sòcrates:

-Potser, amic, el que et sembla sigui veritat. Digues, doncs, en què no et semblen suficients.

-A mi, respecte a això -va dir ell-, penso que també sobre l'harmonia de la lira i de les seves cordes es podria igualment sostenir aquest mateix argument, ja que l'harmonia és invisible, incorpòria, i una cosa molt bella i divina en una lira ben ajustada, mentre que la mateixa lira i les cordes són cossos, i corporals, compostos i terrestres, i connaturals al que és mortal. [86a] En aquest cas, quan un trenqui la lira, o talli o esquinci les seves cordes, també algú podria aferrar-se al mateix argument que tu, que és necessari que perduri encara aquesta harmonia i que no queda destruïda. Perquè, ben cert, no es podria admetre que la lira encara existís després d'esquinçar-ne cordes, i fins i tot les cordes, que són d'índole mortal, i que, en canvi, l'harmonia, que és de natura afí i congènita a allò diví i immortal, quedaria destruïda, perint abans que el que és mortal. [86b] Sinó que diria que és necessari que la mateixa harmonia existís encara en algun lloc, i que primer es podririen les fustes i les cordes abans que a ella li passés res. Doncs bé, Sòcrates, suposo jo que tu has advertit que nosaltres pensem que l'ànima és una cosa molt semblant a això, com si el nostre cos estigués tensat i mantingut en cohesió per la calor i el fred, la sequedat i la humitat i per alguns altres factors d'aquesta mena, i que la nostra ànima és una combinació i una harmonia d'aquests mateixos factors, quan es troben ben combinats i proporcionats els uns amb els altres. [86c] Si, doncs, resulta que la nostra ànima és una certa harmonia, està clar que, quan el nostre cos sigui relaxat o tensat desmesuradament per les malalties i altres rigors, serà inevitable que l'ànima quedi immediatament destruïda, encara que sigui diviníssima, tal com passa amb les altres harmonies, les que es creen en els sons i en totes les feines dels artesans, mentre que les despulles del cos de cadascú romanen encara un llarg temps, fins a ser cremats o consumits per la podridura. [86d] Mira, doncs, què direm contra aquest argument, si algú considera que l'ànima, éssent una combinació dels factors existents en el cos, és la primera a perir en el que anomenem la mort.

Llavors Sòcrates ens va clavar la mirada, com acostumava a fer molts cops, i somrient va respondre:

-Just, el que dius Símmies és ben cert. Si algun de vosaltres està millor preparat que jo, per què no li dóna resposta? Perquè sembla que ha presentat el seu raonament amb coratge. [86e] No obstant això, em sembla que, abans de la resposta, és convenient escoltar Cebes què és el que, per la seva banda, retreu al nostre argument, a fi que, donant-nos un cert temps, deliberem què contestarem, i una vegada escoltats, ho admetrem, si sembla que el que diuen té bon sentit, o, en cas contrari, llavors defensarem el nostre raonament. Doncs vinga, Cebes -va prosseguir-, digues tu ara què et pertorbava.

[Objecció de Cebes]

-Doncs prenc la paraula -feu Cebes-. A mi em sembla que el raonament roman encara en el mateix punt [87a] i, cosa que ja dèiem en la conversa anterior, conserva el mateix defecte. Respecte que la nostra ànima ja existia abans d'accedir a aquesta figura (humana), no em retinc de confirmar que està demostrat molt hàbilment i, si no és onerós dir-ho, també molt suficientment. Però que, quan nosaltres morim, encara existeixi en algun lloc, no em sembla de la mateixa manera. No coincideixo amb l'objecció de Símmies que l'ànima no sigui més forta i més duradora que el cos. Perquè em sembla que en tot això li avantatja en molt. Llavors per què, podríem raonar, encara desconfies, si veus que en morir l'individu la part més feble encara subsisteix? [87b] No et sembla que el que és més durador és necessari que encara es conservi durant el mateix temps? Però respecte a aquesta pretensió, examina el següent, per si tinc raó. El cas és que també jo, com Símmies, hauré de recórrer a un símil.

Em sembla, doncs, a mi que en tot això parlem com si sobre un vell teixidor que acaba de morir vingués algú amb aquest argument: que l'home no ha mort, sinó que està sa i estalvi en algun lloc, i adduís com a prova testimonial el mantell que el cobria i que ell mateix havia teixit, al·legant que estava en bon estat i no havia perit. [87c] I, si un desconfiés d'aquesta prova, li preguntaria si és més durador el gènere d'un home o el d'un mantell que ell portava i tenia per al seu ús, i en respondre l'altre que molt més el de l'home, creuria que tenia ja demostrat que d'una manera absoluta l'home estava sa i estalvi, ja que allò que era menys durador no havia perit. Però això, crec, Símmies, no és així. Examina, doncs, també tu la meva explicació: Qualsevol admetria que diu una bestiesa qui digués això. Perquè aquest teixidor, després d'haver desgastat i teixit molts mantells semblants, ha mort després de tots ells, exceptuant l'últim, diria jo, [87d] i de cap manera per aquest motiu és l'ésser humà inferior ni més feble que un mantell. I aquesta mateixa comparació, crec, podria aplicar-se a l'ànima en relació al cos, i si algú digués aquestes mateixes coses d'una i de l'altre em semblaria parlar encertadament, en el sentit que l'ànima és molt duradora, i en canvi el cos és més feble i de menor durada. Llavors podria argumentar que cada ànima gasta molts cossos, i especialment quan viu molts anys -suposant que el cos flueix i pereix fins i tot en vida de l'individu, mentre que l'ànima contínuament va teixint de nou el que es va gastant-, [87e] i, no obstant això, serà necessari que, quan pereixi l'ànima, es trobi amb el seu últim teixit i llavors ella pereixi abans que aquest últim, i en morir l'ànima llavors ja el cos evidenciï la seva natura feble i aviat es podreixi i desaparegui. De manera que atenent a aquest argument no és vàlid confiar que, un cop que hàgim mort, la nostra ànima encara subsistirà en algun lloc. [88a] Perquè fins i tot si algú concedís a aquest argument més que no pas tu dius, concedint-li que no sols les nostres ànimes existien en un temps anterior al nostre naixement, sinó que res no impedeix que, fins i tot després de morir, encara perdurin les d'alguns, i que existeixin, i que neixin de nou molts cops i que morin repetidament -ja que és per natura una cosa tan forta l'ànima que resisteix repetits naixements-, concedint-li això, encara no li admetria allò altre, que l'ànima no es fatigui en els successius naixements i no conclogui finalment per perir en una d'aquestes morts. Però aquesta mort i una tal separació del cos que comportaria la destrucció de l'ànima, ningú pot afirmar que la conegui [88b], ja que és impossible d'experimentar per a qualsevol de nosaltres-. I si això és així, a ningú no li convé confiar davant la mort, amb una confiança insensata, llevat que pugui demostrar que l'ànima és enterament immortal i imperible. Cas contrari, forçós és que qui està a punt de morir senti temor que la seva pròpia ànima en la pròxima separació del cos pereixi completament.

[88c] Després d'haver-los sentit parlar, tots ens trobàvem incòmodes, segons ens ho vam confessar més tard, perquè ens semblava que, quan ja estàvem fortament convençuts pel raonament precedent, novament ens sentíem confosos i ens precipitavem en la desconfiança no sols respecte dels arguments precedents, sinó també respecte al que es pogués exposar en endavant, tement que no fóssim jutges competents, o bé que la mateixa qüestió no permetia una resposta fiable.

Equècrates. - Pels déus, FEDÓ, que us disculpo! Perquè també a mi ara en sentir el teu relat se m'acut preguntar-me: [88d] «A quin discurs donarem encara crèdit? Perquè tan convincent com era l'argument que Sòcrates formulava, ara ha caigut en la incertesa.» A mi, doncs, ara i sempre em captiva admirablement aquest raonament que la nostra ànima és una mena d'harmonia, i quan ara l'exposàveu em recordava que també a mi ja abans m'havia semblat així. Ara, doncs, necessito de bell nou, com si comencéssim de nou, algun altre argument que vingui a convèncer-me que l'ànima de qui mor no mor amb ell. Digues-me, doncs, per Zeus! com va contrarestar Sòcrates aquesta objecció? [88e] Tal volta també ell, com deies que us passava a vosaltres, es va mostrar aclaparat, o no, sinó que va venir suaument en socors de la seva argumentació? I la va socórrer com cal, o insuficientment? Tot això conta-m'ho tant puntualment com puguis.

FEDÓ. - De veritat, Equècrates, que, encara que molt sovint havia admirat Sòcrates, mai vaig sentir per ell major estimació que quan vaig estar allà al seu costat. [89a] Perquè jo vaig admirar extraordinàriament en ell primer això: amb quina amabilitat, afabilitat i afecte va acceptar la rèplica dels joves, i després la manera com ràpidament es va adonar de l'efecte que ens havien fet els seus arguments, i finalment com de bé, a més a més, ens va curar. Quan ens trobàvem com fugitius després d'una derrota, ens va tornar a convocar i ens va impulsar a continuar en la brega i a atendre conjuntament al diàleg.

EQU. - I com?

FED. - Ara t'ho dic. Em trobava jo a la seva dreta, assegut al costat del seu llit en un tamboret, i ell bastant més elevat que jo. [89b] Acariciant-me llavors el cap i agafant-me els cabells que em queien sobre el coll -perquè acostumava, en alguna ocasió, a jugar amb els meus cabells-, va dir:

-Demà potser, FEDÓ, et tallaràs aquests cabells tan bonics [en senyal de dol].

-Em sembla que sí, Sòcrates -vaig contestar.

-No pas, si és que em fas cas.

-Per què? - li vaig dir jo.

-Avui -va dir- també jo em tallaré els meus i tu els teus, si és que el raonament se'ns mor i no som capaços de fer-lo reviure. [89c]Que jo, si fos tu i se m'escapés l'argument, faria el jurament, a la manera dels argius, de no deixar-me el pèl llarg fins que, reprenent el combat,la victòria contra l'argument de Símmies i Cebes.

-Però és que -vaig dir jo- es diu que contra dos ni el mateix Hèrcules pot vèncer.

-Llavors demana la meva ajuda, com el teu, Iolao mentre que encara hi ha llum.

-Te la demano -vaig dir-, però no com si jo fos Hèrcules, sinó com a Iolao demana l'ajut d'Hèrcules.

[Evitar l'escepticisme davant tots els raonaments ]

-No hi hi haurà diferència -va dir-. Però primer prenguem la precaució de no experimentar un cert sentiment.

-Quin és aquest? -vaig respondre.

[89d] -No ens tornem «misòlegs» -va dir ell- com els que es fan misantrops. Perquè no es pot patir més gran mal que el d'odiar els raonaments. I la misologia s'origina de la mateixa manera que la misantropia. La misantropia s'infon en nosaltres en haver confiat a fons en algú sense prou coneixement, i en considerar que una persona és enterament autèntica, sana i de fiar, i descobrir una mica més tard que és malvada i enganyosa, i novament amb una altra, i quan això li ha passat a un moltes vegades i especialment amb els que un podia creure més íntims i mes familiars, i havent rebut d'ells molts cops, [89e] al final acaba per odiar tothom i pensa que no hi ha res de sa en ningú. O no t'has adonat que això es produeix així?

-En efecte -vaig dir jo.

-I no és això una cosa vergonyosa -feu ell- que deixa clar que aquest individu, en els afers humans, tracta les persones sense perícia? Perquè, sens dubte, si les tractés amb perícia, hauria advertit que passa això: [90a] que els bons i els dolents són molt pocs, mentre que són moltíssims els del mig.

-Com dius? -vaig replicar jo.

-Tal com passa precisament -va dir ell- amb les coses molt grans i molt petites. Creus que hi ha una cosa més rara que trobar un home tremendament gran o petit, o a un gos o a qualsevol altre ser? O, si s'escau, ràpid, o lent, o lleig o bell, o blanc o negre? Potser no t'has adonat que de tots aquests éssers els destacats als extrems són rars i pocs, mentre que els d'entremig són corrents i abundosos?

-Ben cert que sí que -vaig dir jo.

[90b] -No creus, doncs -va dir-, que si es proposés un certamen de maldat, fins i tot aquí serien ben pocs els que es mostressin com a primers?

-És probable -vaig dir jo.

-Probable, en efecte, -va dir-. Però no és per aquí per on són semblants els raonaments i els humans -jo ara, més aviat, et seguia a tu que guiaves la marxa-, sinó en un altre aspecte, que, quan un considera un argument com a vertader, sense la tècnica dels arguments, també després opina que és fals, sent-ho unes vegades i no sent-ho altres, i així li succeeix amb un i amb un altre argument, repetidament. I sobretot els que es dediquen als raonaments contraris, saps que acaben per creure's molt savis [90c] i per sentenciar que en les coses no hi ha res de sa ni ferm ni tampoc en els raonaments, sinó que totes les coses, sense ordre, van i vénen amunt i avall, com les aigües de l'Eurip, i cap roman ni un moment en el mateix punt.

-Ben cert -vaig dir jo- que dius veritat.

-Per tant, Fedó, seria lamentable el cas que havent-hi algun raonament vertader, ferm i susceptible de comprensió, després, pel fet de trobar-se al costat d'altres raonaments que són de la mena que [90d] a les mateixes persones unes vegades els semblen vertaders i altres no, un no es donés la culpa a si mateix i a la seva pròpia imperícia, sinó que, ressentit, finalment rebutgés alegrement la culpa pròpia i la donés als raonaments i, des de llavors, passés la resta de la seva vida odiant i calumniant els raonaments, i es quedés privat de la veritat i del coneixement real de les coses.

-Per Zeus! -vaig dir jo-, sí que seria lamentable.

-Per tant, en primer lloc -va dir-, hem de prevenir-nos d'això, [90e] i no deixar que entri dins la nostra ànima la sospita que hi ha el risc que no hi hagi res de sa en els arguments. Al contrari, és molt més probable que siguem nosaltres que no acabem d'estar sans, i ens cal de portar-nos amb coratge i esforçar-nos a estar sans, tu i els altres amb vista a la resta de la vostra vida, i jo amb vista a la mort, perquè jo corro el risc en el moment actual de no comportar-me filosòficament en aquest tema, sinó d'obrar per amor a la victòria tal com ho fan els faltats d'educació. Quan aquesta gent disputen sobre alguna cosa, [91a] no s'esforcen a meditar com és el raonament sobre allò que tracten, sinó a procurar que els presents ho vegin de la mateixa manera que ells ho fan veure. Ara, doncs, jo en aquest moment em diferenciaré d'ells precisament en això: no m'entestaré que sembli veritat als presents el que jo dic sinó és que a més a més a mi mateix, fins on és possible, m'ho sembli. Perquè calculo, amic estimat [91b] -d'allò més interessadament-, que si és veritat el que jo dic, és magnífic estar-ne persuadit. I si després de la mort s'acaba tot, llavors, almenys durant tot aquest temps que em queda per morir, serè menys molest als presents sense lamentar-me, i aquesta insensatesa meva no perdurarà -cosa que seria dolenta-, sinó que conclourà ben aviat. Preparat ja així, Símmies i Cebes, -va dir ell- vaig al raonament. [91c] Vosaltres, per tant, si em voleu creure, no fareu gaire cas de Sòcrates i en fareu molt més de la veritat, i si en una cosa us sembla que dic veritat, ho reconeixereu, però si no, us hi oposareu amb tota raó, prevenint-vos que jo en la meva pruïja no us enganyi alhora que m'enganyo a mi mateix, i marxi, com una abella, deixant-vos clavat el fibló.

[Noves argumentacions]

[Resposta a Símmies: l'ànima no pot ser una harmonia]

Per tant, som-hi -va dir-. Primer recordeu-me el que dèieu, si és que veieu que no ho recordo. [91d] El cas és que Símmies, segons penso, desconfia i tem que l'ànima, fins i tot sent una cosa més divina i més bella que el cos, pereixi abans que ell, ja que és un tipus d'harmonia. Cebes, en canvi, em va semblar que em concedia això: que l'ànima era més duradora que el cos, però que no és gens clar per a ningú que l'ànima, després de gastar molts cossos i molts cops, després d'abandonar l'últim cos, no perís llavors també ella, i que això sigui justament la seva mort, la destrucció de l'ànima, ja que el cos no cessa de morir repetidament. Són realment aquests punts, Símmies i Cebes, els que hem d'examinar?

Tots dos convingueren que eren aquests.

[91e] -Ara bé -va preguntar-, rebutgeu tots els raonaments anteriors, o bé uns sí i altres no?

-Uns sí i altres no -van dir tots dos.

-Què diríeu, doncs -va dir ell-, d'aquell raonament segons el qual afirmàvem que aprendre és com recordar, i que, si és així, és necessari que la nostra ànima hagi existit ja en algun lloc abans de venir a encadenar-se en el seu cos?

[92a] -Pel que respecta a mi -va dir Cebes- vaig quedar llavors admirablement persuadit per aquest raonament i ara segueixo recolzant-lo més que a cap altre.

-Doncs bé -va dir Símmies-, també jo estic en aquesta disposició, i molt em sorprendria si alguna vegada arribés a una altra opinió sobre aquest tema.

Llavors va replicar Sòcrates:

-No obstant això, oh hoste tebà, bé et caldrà canviar d'opinió, si és que vols mantenir la teva idea que, d'un costat, l'harmonia és una cosa composta, i que, d'un altre, l'ànima és una certa harmonia formada per la tensió entre els elements del cos. [92b] Perquè, sens dubte, no admetràs pas que es pugui constituir l'harmonia abans que existeixin els elements amb què ella ha de formar-se. Potser ho admetràs?

-De cap manera, Sòcrates -va contestar.

-T'adones, doncs -va dir ell-, que això és el que has de dir quan afirmes que l'ànima existia abans d'arribar a la forma corpòria de l'ésser humà, i que, per altra banda, és un compost d'elements que encara no són? Perquè, en efecte, l'harmonia no és una comparança adequada per al que tu dius, [92c] ja que primer hi ha la lira, les cordes i els sons encara sense harmonitzar, i finalment de totes aquestes coses es constitueix una harmonia, i es destrueix abans que ells. Així que com concordarà aquest raonament teu amb aquell altre?

-De cap manera -va dir Símmies.

-Ara bé -va dir ell-, si a algun raonament li convé un bon acord és a aquest de l'harmonia.

-Li convé, efectivament -va dir Símmies.

-Doncs, entre aquests -va dir- no hi tens pas acord. Així que mira quin dels dos raonaments elegeixes: que el coneixement és un record, o que l'ànima és una harmonia.

-Prefereixo molt més el primer, Sòcrates -va dir ell-. Perquè aquest altre se'm va acudir sense demostració d'acord amb una certa versemblança i conveniència, com opina també la majoria de la gent. Però jo sóc conscient que els arguments que es fabriquen les seves demostracions per mitjà de versemblances són entabanadors, i si un no es posa en guàrdia en front d'ells, l'enganyen del tot amb molta facilitat, tant en geometria com en tots els altres afers. Però el raonament sobre la rememoració i l'aprenentatge ha estat exposat mitjançant una proposta digna de ser acceptada. Va quedar dit, en efecte, que la nostra ànima existeix fins i tot abans d'arribar al cos, a la manera com hi ha la realitat que té l'apel·latiu de «el que és». I jo aquesta hipòtesi, segons em convenço, l'he acceptat com cal i correctament. Així doncs, necessàriament, segons sembla, per aquesta raó no admetre'm, ni feta per mi ni per un altre, l'afirmació que l'ànima és una harmonia.

-I què em dius, Símmies, d'això: [93a] et sembla que a una harmonia o a qualsevol altra composició li escau de tenir un ésser diferent del dels elements que la componen?

-De cap manera.

-Ni tampoc, per consegüent, fer alguna cosa, segons crec, o patir alguna cosa fora del que aquells elements facin o pateixin?

Va estar-hi d'acord.

-No li correspon, per tant, a l'harmonia conduir els elements que la componen, sinó seguir-los? Hi estigué d'acord.

-Molt lluny estarà llavors l'harmonia de poder moure's o sonar o d'oposar-se de qualsevol manera a les parts d'ella mateixa.

-Molt, en efecte -va contestar.

-Què més? No resulta una harmonia ser harmonia precisament en tant que està harmonitzada?

-No entenc res -va contestar.

-No és cert que -va dir ell-, si s'harmonitza més i millor, [93b] si és que és possible que això succeeixi, hi haurà una harmonia millor i més plena, i si s'harmonitza menys i en menor mesura, menys i inferior?

-Ben cert que sí.

-¿Succeeix també això respecte de l'ànima, de manera que encara que sigui en mesura ínfima una ànima pugui ser més ànima que una altra, per ser més i millor o per ser menys i pitjor en allò mateix que la fa ser ànima?

-No, de cap manera -va respondre.

-Au, doncs, per Zeus! Es diu que l'ànima que té intel·ligència i virtut és bona, [93c] i que la que té insensatesa i vici és dolenta? I es diu això amb raó?

-Amb raó, Ben cert.

-Llavors, els que postulen que l'ànima és harmonia, què diran que són aquestes realitats, la virtut i la maldat, en les ànimes? Potser novament alguna altra mena d'harmonia o desharmonia? Que l'una, l'ànima bona, està ben harmonitzada i, éssent harmonia, té dins seu una altra harmonia, mentre que l'altra és inharmònica i ja no té cap altra harmonia dins seu?

-Realment no sé què dir-te -va dir Símmies-. Però és clar que una cosa per l'estil podria dir qui postuli això.

[93d] -No obstant això, acabem d'admetre -va dir- que una ànima no és ni més ni menys que una altra ànima. I reconèixer això vol dir que en res no és més ni millor ni menys i inferior una harmonia que una altra harmonia. Oi que és així?

-Totalment.

-I l'harmonia que no és ni més ni menys no està ni millor ni pitjor harmonitzada. És així?

-Ho és.

-La que no està ni més ni menys harmonitzada participa de l'harmonia en més o en menys, o per igual?

-Per igual.

[93e] -Per tant, l'ànima, ja que, en tant que tal, no és ni més ni menys ànima que una altra, no està tampoc ni més ni menys harmonitzada?

-Ben cert que no.

-I en un estat així, no pot participar en major grau de l'harmonia que de la inharmonia?

-No, Ben cert.

-I si li passa això, pot participar una mica més de la maldat o de la virtut un ànima que una altra, si és que la maldat fos una inharmonia i la virtut una harmonia?

-No més.

[94a] -I és més, Símmies, si raonem correctament, cap ànima, si és que és una harmonia, participarà de la maldat. Perquè, certament, si l'essència de l'harmonia és per complet això, harmonia, mai podria participar de la inharmonia.

-No, certament.

-Ni, per tant, l'ànima, si és completament ànima, de la maldat.

-Com podria, d'acord amb el que hem reconegut?

-Per tant, d'acord amb aquest raonament nostre, totes les ànimes de tots els éssers vius seran igualment bones, si és que resulten ser per natura totes igualment això, ànimes.

-Així m'ho sembla, Sòcrates -va contestar.

[94b] -I et sembla que el nostre argument està ben exposat -va dir ell- i que haurà d'admetre això, si és correcta la hipòtesi que l'ànima és harmonia?

-No, de cap manera -va contestar.

-Què, doncs? -va prosseguir-. De tot el que hi ha en l'ésser humà creus que hi ha res capaç de manar sinó l'ànima, i especialment si és sensata?

-No ho crec.

-I ho farà cedint a les afeccions del cos o oposant-s'hi? Vull dir alguna cosa com ara això, que, per exemple, quan té febre i té calor, l'ànima impulsa al contrari, a no beure, i tenint fam a no menjar, i en molts altres casos veiem que l'ànima s'oposa a les inclinacions del cos. O no? [94c]

-Ben cert que sí.

-Ara bé, no vam reconèixer, a més a més, en el nostre col·loqui anterior que l'ànima, si fos una harmonia, mai podria fer un so en sentit contrari a les tensions, relaxacions, vibracions i qualsevol altra afecció que experimentessin aquells elements de què ella resulta compondre's, sinó que seguiria aquests i mai els guiaria?

-certament. Ho hem reconegut.

-Doncs què? no sembla ara que fa tot al contrari, [94d] guiant tot allò de què s'afirma que ella resulta, i oposant-s'hi gairebé en tot durant tota la vida i governant-ho de maneres diverses, unes vegades per mitjà de càstigs violents i amb dolors, en el cas de la gimnàstica i de la medicina, i altres de manera més suau, bé amenaçant, bé aconsellant, en el seu diàleg amb els desitjos, els enfuriments i els temors, com si ella fos aliena a aquests objectes? Un bon exemple és el que Homer ha escrit en algun lloc de l'Odissea, on Ulisses diu:

Colpejant-se el pit va amonestar al seu cor amb aquesta frase. «Ara aguanta fort, cor meu, que adés coses més grosses has suportat». [94e]

Potser creus que el poeta va compondre aquests versos pensant que l'ànima era una harmonia i només capaç de ser conduïda pels sentiments del cos, o més aviat que ella era capaç de conduir-los i dominar-los, i que és una cosa massa divina per ser una simple harmonia?

-Per Zeus, Sòcrates, així m'ho sembla!

-Per consegüent, amic meu, [95a] de cap manera no ens està bé dir que l'ànima és una certa harmonia. No estaríem d'acord, segons es veu, ni amb Homer, diví poeta, ni tampoc amb nosaltres mateixos.

-És Així-va contestar.

[Resposta a Cebes: l'ànima és naturalment indestructible]

-Bé, doncs! -va dir Sòcrates-. Això de l'Harmonia tebana, segons sembla, ens ha resultat prou propici i ha acabat prou bé. Què passarà ara amb Cadmos, Cebes? Com ens el farem propici i amb quin argument?

-Em sembla que tu ho trobaràs -va dir Cebes-. Que aquest raonament sobre l'harmonia l'has exposat, al meu entendre, de manera sorprenent. Perquè quan Símmies anava exposant les seves dificultats, em preguntava si algú podria aportar res contra el seu argument. [95b] Molt sorprenent, doncs, em va semblar que, tot seguit, no resistís el primer embat del teu raonament. No em sorprendria gens que també a l'argument de Cadmos li passés el mateix.

-Amic meu -va dir Sòcrates-, no parlis massa, no sigui que algun malefici ens emboliqui el raonament abans de néixer. Però d'això ja s'ocuparà la divinitat; nosaltres, a la manera homèrica, anant al cos a cos, provem si dius una cosa ferma. El més important del que exposes és una cosa així. requereixes que quedi demostrat que la nostra ànima és indestructible i immortal; i si no un filòsof que està a punt de morir [95c] i té la confiança i la creença que quan hagi mort, allà hi estarà bé, molt millor que si hagués viscut un altre tipus de vida, està esn realitat mantenint una confiança insensata i estúpida. Si és mostra que l'ànima és una cosa ferma i divina que ja existia abans que nosaltres nasquéssim, tot això, segons tu dius, no ens indica que sigui immortal, [95d] sinó que l'ànima és una cosa molt duradora i que ja existia abans en algun lloc durant un temps incalculable, i que coneixia i realitzava un munt de coses. Però en res això prova que sigui immortal, sinó que el mateix fet de recollir-se en un cos humà li representa el principi de la seva destrucció, com una malaltia. I passant fatigues viuria llavors aquesta vida i, al final, es destruiria en el que anomenem la mort. I afirmes també que res canvia pel fet de pendre un cos una o moltes vegades, almenys respecte del temor que tots sentim. Perquè convé sentir temor, si és que un no és un insensat, de no saber o no poder donar raó que és immortal. [95e] Això és més o menys, crec, Cebes, el que dius. De propòsit ho repeteixo moltes vegades perquè no se'ns passi res per alt, i perquè hi afegeixis o hi suprimeixis alguna cosa, si vols.

I Cebes va contestar:

-El que és jo, no necessito ni afegir-hi ni suprimir-hi res de moment. Tot això és el que mantinc.

Llavors, Sòcrates, quedant-se callat durant una estona i examinant alguna cosa dintre seu, va dir:

-No és gens trivial, Cebes, l'afer que investigues. Perquè cal ocupar-se a fons i en conjunt de la causa de la generació i de la destrucció. Així que t'explicaré sobre aquest tema, si vols, les meves pròpies experiències. [96a] Després, si et semblen útils les coses que et digui, pots usar-les per recolzar el que tu dius.

-Naturalment sí que vull -va contestar Cebes.

-Escolta, doncs, que t'ho explicaré. El cas és que jo, Cebes, quan era jove vaig estar meravellosament ansiós d'aquest saber que ara anomenen «investigació de la natura». Perquè em semblava ser quelcom sublim conèixer les causes de les coses, per què neix cada cosa i perquè pereix i per què és. I molts cops em trencava el cap examinant amunt i avall, en primer lloc, qüestions com aquestes: [96b] «És potser, segons diuen alguns, quan allò calent i allò fred admeten cert grau de putrefacció que es desenvolupen els éssers vius? I és la sang allò amb què pensem, o l'aire, o el foc?. O cap d'aquests factors, sinó que el cervell és qui presenta les sensacions de sentir, veure, i olorar, i a partir d'elles pot originar-se la memòria i l'opinió, i de la memòria i l'opinió, asseverant, d'acord amb elles, s'origina el coneixement?. I, a més a més, examinava les destruccions d'aquestes coses, i els esdeveniments del cel i la terra, [96c] i així vaig concloure per considerar-me a mi mateix com incapaç del tot per a un estudi d'aquesta mena.

Te'n donaré un testimoni suficient. Fins i tot en allò que abans sabia clarament, almenys segons em semblava a mi i als altres, amb aquesta investigació em vaig quedar tan a les fosques que vaig desaprendre les coses que, abans d'això, creia saber, per exemple, entre altres coses, el perquè creix un ésser humà. Perquè abans creia que això era una cosa evident per a qualsevol, que era pel fet de menjar i beure. [96d] Quan un menjava s'afegia carn a les carns i os als ossos, i així, segons el mateix càlcul, a les altres parts se'ls afegia el connatural a cadascuna, i llavors, en resum, el volum que era petit es feia després més gran, així també l'home petit es feia gran. Així ho creia llavors. No et sembla raonable?

-Jo diria que sí -va contestar Cebes.

-Examina ara també això. Jo creia que tenia una opinió encertada quan un home alt que estava al costat d'un altre baix em semblava que el sobrepassava en un cap, i el mateix d'un cavall respecte d'un altre cavall [96e]. I en coses encara més clares que aquestes: el deu em semblava ser més que el vuit ja que afegia el dos a aquest, i dos colzes més que un colze per portar-li la meitat de la seva extensió d'avantatge.

-Bé, i ara -va preguntar Cebes-, quina opinió tens sobre això mateix?

-Ben lluny, per Zeus! -va dir-, estic jo de creure que sé la causa de qualsevol d'aquestes coses, jo que ni tan sols admeto que quan s'afegeix un u a un altre u, sigui l'u al que s'ha afegit l'altre qui s'ha fet dos, o sigui aquest últim que s'ha afegit, [97a] o si són tots dos que pel fet de l'addició s'han tornat dos. Perquè em meravella que, quan cadascun d'ells existia per separat, llavors era cadascú u i no eren llavors dos, i sí ho eren quan es van sumar tots dos; per tant aquesta seria la causa d'arribar a ser dos, el fet de quedar col·locats l'un al costat de l'altre. I tampoc quan algú escindeix una unitat, no em puc ja convèncer que aquesta, la divisió, sigui la causa d'arribar a ser dos. [97b] Perquè la causa que es produeixi el dos resulta contrària a l'anterior. Llavors era perquè es col·locaven l'un al costat de l'altre i s'afegia aquest i aquell, i ara perquè s'aparta i s'allunya l'un de l'altre. Segons aquesta manera de procedir, ni tan sols sé per quina causa es produeix l'u, ni qualsevol altra cosa, en resum, per què neix o pereix o existeix qualsevol cosa. M'hauré de muntar algun altre mètode jo mateix a la ventura, i de cap manera seguir l'anterior.

Però una vegada vaig sentir algú que llegia, segons deia, un llibre d'Anaxàgores que afirmava que és la ment [97c] la que ho ordena tot i és causa de tot. Aquesta causa em va agradar i en certa manera em semblava que estava molt bé que la ment fos la causa de tot; i pensava que si això era així, almenys la ment ordenadora ho ordenaria tot i posaria cada cosa en la condició que més li escau. Aleshores, si un volgués trobar la causa de com està feta cada cosa, o de com es destrueix o com existeix, només caldria cercar quina és la seva millor manera de ser, o de patir, o de fer el que fos. [97d] Segons aquest raonament un home no calia que investigués res més que el que per aquella cosa i per tota la resta fos el més convenient i el millor; i necessàriament aquell home vindria a conèixer també el que és pitjor, ja que és una mateixa la ciència la que tracte de l'un i l'altre.
Content amb aquests raonaments, vaig pensar que havia trobat en Anaxàgores un mestre de la causa dels éssers segons la intel.ligència. Ell em podria dir en primer lloc [97e] si la terra és plana o esfèrica i, quan m'ho hagués explicat, m'exposaria fil per randa la causa i la necessitat, indicant què és el millor i per què és millor que ella sigui de tal manera. I si afirmés que la terra es troba en el centre m'explicaria per què és millor que estigui en el centre. Una vegada m'hagués revelat això, estava disposat a no preguntar ja per cap altra mena de causa. [98a] I hi estava igualment disposat pel que fa a les preguntes sobre el sol, o la lluna, o els altres astres, o sobre les velocitats relatives entre ells, les seves fases i la resta que hi passa, si em deia per què és millor que cada un faci o pateixi allò que pateix. Mai no podia pensar que Anaxàgores, havent afirmat que tot això havia estat ordenat per la ment, ho atribuís a cap altra causa, sinó que havia de mostrar que les coses es troben de la millor manera que es poden trobar. [98b] I atès que atribuïa una causa a cada una de les coses i a totes en comú, pensava que m'exposaria el que és millor per a cada una i el que és bo per a totes elles en comú. No hauria abandonat per cap preu aquelles esperances, sinó que vaig agafar els llibres amb un gran interès i els vaig llegir tan ràpidament com vaig poder per tal d'arribar el més prest que pogués al coneixement del que és millor i del que és pitjor.
Però, amic meu, a mesura que avançava en la lectura, aquella esperança meravellosa s'allunyava de mi, veient com aquell home no feia servir la ment per a res, ni li atribuïa que fos causa de l'ordenament de les coses, [98c] sinó que donava com a causes l'aire, l'èter, l'aigua i moltes altres coses igualment fora de lloc. Em va fer tot l'efecte com si vingués algú i digués que Sòcrates fa tot el que fa amb la seva ment i després quan es posés a donar raó de cada una de les seves accions en particular digués, per començar, que la causa que jo ara estigui aquí assegut és que el meu cos està compost d'ossos i de tendons; que els ossos són sòlids i tenen juntures [98d] que els separen els uns dels altres, mentre que els tendons es tiben i s'afluixen tot al voltant dels ossos, juntament amb la carn i la pell que ho envolta tot, de manera que, quan els ossos són moguts en les seves conjuntures per la relaxació o la tibantor dels tendons, en resulta que jo puc doblegar ara els meus membres; i aquesta seria la causa que jo estigui assegut aquí amb les cames doblegades. Semblantment, pel que fa a la conversa que tinc amb vosaltres, diria que té causes de la mateixa mena, atribuint-la a la veu, l'aire, l'oïda i mil coses d'aquestes, [98e] però no es preocuparia de dir les veritables causes, val a dir, que ja que els atenesos han tingut per bé condemnar-me, és per això que a mi també m'ha semblat millor quedar-me aquí assegut i m'ha semblat més just esperar aquí per sotmetre'm a la pena que indiquin. Perquè, pel gos, em penso que aquests tendons i ossos faria temps que [99a] es trobarien a Mègara o a Beòcia emportats per l'esperança d'allò que sembla millor, si no fos que jo estic convençut que sotmetre's a la ciutat en qualsevol sentència que dicti és més just i més noble que fugir i desertar.
Anomenar causes aquesta mena de coses és ben absurd. Ara bé, si un digués que si aquestes coses no fossin el que són i que sense ossos, tendons i les altres coses que tinc no seria capaç de fer el que em sembla que he de fer, diria la veritat. Però dir que, tot actuant segons la ment, és per aquestes coses que jo faig el que faig [99b] i no perquè he optat pel que és millor seria admetre una gran i greu lleugeresa en el parlar. Això implicaria que no seríem capaços de distingir una cosa com la causa real de quelcom, i una altra cosa com allò sense què la causa no arribaria mai a ser causa. Això és el que em sembla que fan la majoria de la gent, que a les palpentes, com en la fosca, empren una designació impròpia amb la pretensió de referir-se a la causa. Així resulta que un pretén que la terra es manté estable perquè hi ha un remolí celeste que gira al voltant d'aquesta; [99c] i un altre que és com una gran pastera que s'aguanta sobre l'aire que li serveix de suport. Però la potència que fa que les coses es trobin de la millor manera possible tal com ara són, això no ho investiguen, ni pensen que tingui un poder diví, ans al contrari, pensen que algun dia descobriran un Atlant més fort, més immortal i més capaç de sostenir-ho tot [que el del mite]. Però que cal que allò que ho lliga i ho sosté tot sigui veritablement el bé, això ho ignoren del tot. En canvi, per la meva part estaria disposat a fer-me deixeble de qualsevol que em digués quina pot ser aquesta causa. Però, atès que em trobo privat d'ella, sense que hagi estat capaç de trobar-la per mi mateix o d'aprendre-la d'altri, [99d] ¿vols -digué ell- que t'expliqui, amic Cebes, la segona navegació que he hagut d'emprendre en la recerca d'aquesta causa?
-Ben cert que ho vull, més que res -va respondre.
-Au, doncs, féu Sòcrates. Després d'això em va semblar que, havent d'abandonar la investigació de les coses, havia d'anar amb compte perquè no em passés el que passa als qui contemplen el sol durant un eclipsi mirant-lo fit a fit. [99e] Alguns arriben a destrossar-se els ulls si no procuren contemplar la seva imatge en l'aigua o en un medi semblant. Jo vaig reflexionar una cosa així, i vaig tenir por de quedar-me totalment cec de l'ànima si mirava les coses de fit amb els ulls i intentava captar-les amb els sentits. Vaig creure que em calia refugiar-me en els conceptes, procurant de veure en ells la veritat de les coses. Potser, en cert sentit, això no s'assembla a la comparança que feia, ja que no acabaria de concedir que [100a] el qui mira les coses en els conceptes les miri en imatges i no en la realitat. Tanmateix, és per aquí per on vaig començar, i en cada cas parteixo del concepte que em sembla més sòlid, i allò que em sembla consonar-hi ho considero vertader, tant si es tracta d'una causa com de qualsevol altra cosa; i el que no hi consona, ho considero no vertader. Vull, però, explicar-te més clarament el que et vaig dient, perquè em sembla que per ara no m'ho captes.
-No, per Zeus -digué Cebes-, no gaire.
[100b] -I amb tot -féu ell- quan et dic això no et dic res de nou, sinó que és el que no paro de dir sempre, tant en altres ocasions com en la conversa que ara teníem. Em disposo, doncs, a intentar d'explicar-te la mena de causa per la qual m'interesso, tornant altra vegada a tot allò que sempre diem i començant per aquí la meva explicació. Poso com a principi que hi ha el bell en si mateix, i el bo, i el gran i totes les realitats d'aquesta mena. Si em concedeixes això i admets que hi ha aquestes realitats, confio que, partint d'elles, et podré trobar i mostrar quina és la causa de la immortalitat de l'ànima.
-Doncs -respongué Cebes- considera-ho concedit i no triguis més a concloure. [100c]
-Considera -digué Sòcrates- si pel que fa a les conseqüències del que dèiem, opines igual que jo. Perquè a mi em sembla que, si existeix alguna cosa bella fora del bell en si, no podrà ser bella per cap altra causa si no és pel fet de participar en aquell bell en si. I el mateix dic sobre tots els altres casos. Admets aquesta mena de causa?
-L'admeto.
-Si és així -féu ell-, no entenc ni puc comprendre aquelles altres causes, aquelles tan sàvies, [100d] sinó que, si algú em diu que qualsevol cosa és bella perquè té un color ufanós, o per la seva figura, o per qualsevol raó d'aquest estil, envio a passeig totes aquestes explicacions, ja que tot plegat només em causa confusió, i em quedo amb la convicció simple, elemental i potser ingènua, que una cosa és bella només per la presència o la comunicació d'allò que és bell en si, sigui quina sigui la circumstància i la manera com això es produeixi. Perquè sobre aquest últim particular no estic en disposició de fer-m'hi fort; en canvi, sí en el fet que és per la bellesa que totes les coses belles són belles. Aquesta em sembla que és la resposta més segura que em puc donar a mi mateix i als altres. Crec que mentre m'hi atingui mai no cauré en error, [100e] sinó que puc respondre amb seguretat a mi mateix i a qualsevol altre que és per la bellesa que les coses belles són belles. I tu no ho creus també així?
-Ho crec.
-I també que és per la grandària que les coses grans són grans, i les més grans, més; i que per la petitesa les coses més petites són més petites?
-Sí.

-Tampoc llavors li admetries a ningú que digués que algú és més gran que un altre pel seu cap, i que el més petit és més petit per això mateix, sinó que mantindries el testimoni que tu afirmes [101a] que tot el que és més gran que un altre és més gran no per cap altra cosa, sinó per la grandària; i el més petit per cap altra cosa és més petit sinó per la petitesa, i només a causa de la petitesa és més petit. Temorós, penso, que no t'oposi algú un argument contrari, si afirmessis que algú és més gran pel cap i l'altre més petit, ja que en primer lloc que per la mateixa cosa seria el més gran, més gran i el més petit, més petit, i segon lloc que pel cap que és petit seria el més gran, més gran, cosa que seria ben prodigiosa, que per quelcom petit sigui algú gran. O no pots témer tal cosa? [101b]

I Cebes, rient, va contestar:

-Jo, sí.

-Per tant, -va dir ell-, temeries dir que deu són més que vuit pel dos, i que per aquesta causa el deu és més gran, en lloc de dir que és per la quantitat i a causa de la quantitat? I també que dues colzades és més gran que una colzada per causa d'una meitat, i no per la longitud? Sens dubte, aquest temor serà el mateix.

-En efecte -va dir ell. [101c]

-Què, doncs? No et previndràs de dir que, en afegir-se una unitat a una altra, l'addició és la causa de la producció del dos, o, en escindir-se, l'escissió? I a grans veus proclamaries que no saps cap altra manera de produir-se cada cosa, sinó per participar cadascuna de la pròpia essència que participa i en aquests casos no trobes cap altra causa del produir-se el dos, sinó la participació en la dualitat, i que és necessari que hi participin els que seran dos, i de la unitat el que serà u, i, quant a les divisions aquestes i les sumes i tots els altres refinaments, bé pots enviar-los a passeig, deixant que respecte d'elles hi responguin els més savis que tu. [101d] Tu, temorós, segons el dita, de la teva pròpia ombra i la teva inexperiència, atenint-te a allò que és segur del teu principi bàsic, així contestaries. I si algú s'enfrontés al teu mateix principi bàsic, l'enviaries a passeig i no li respondries fins haver examinat si les conseqüències derivades d'aquest concorden entre elles o si són discordants. I quan et fos necessari donar raó d'aquest mateix principi, la donaries de la mateixa manera, prenent com a principi bàsic un altre principi, el que et semblés millor dels d'un nivell superior, fins que arribessis a un punt satisfactori. [101e] Però, al mateix temps, no t'embullaries com fan els discutidors, discutint al mateix temps sobre el principi i sobre allò que se'n deriva, si és que volies trobar realment alguna cosa de la realitat. Perquè aquests discutidors no tenen, probablement, cap argument ni preocupació per això, ja que amb el seu saber són alhora capaços de deixar-ho tot confós i, no obstant això, quedar-se ben contents d'ells mateixos. Però tu, si és que pertanys al grup dels filòsofs, crec que faries com jo dic. [102a]

-Certament és el que dius -van afirmar alhora Símmies i Cebes.

Equècrates.. - Per Zeus, FEDÓ, teniu raó! Em sembla, en efecte, que Sòcrates ho va exposar amb una total claredat, fins i tot per a qui tingués escassa intel·ligència.

FEDÓ. - Ben cert que sí, Equècrates, i així va semblar a tots els presents.

EQU. - I també a nosaltres els absents que ara ho escoltem. Doncs què va ser el que es va dir després d'això?

[Nova argumentació, basada en l'exclusió mútua dels contraris en si, i que la idea d'ànima exclou la idea de mort]

FED. - Segons jo crec, després que es va haver concedit tot això, [102b] i es reconeixia que cadascuna de les idees era una cosa real i que les altres coses tenen el nom que tenen per participar d'elles, Sòcrates va preguntar:

-Si dius que això és així, quan afirmes que Símmies és més gran que Sòcrates i més petit que FEDÓ, llavors dius que existeixen en Símmies les dues coses: la grandària i la petitesa?

-Sí.

-Llavors, doncs -va dir ell-, reconeixes que el fet que Símmies sobrepassi Sòcrates no és, en realitat, tal cosa com es diu en les paraules? Perquè, sens dubte, no està en la natura de Símmies sobrepassar-lo pel fet de ser Símmies, [102c] sinó perquè s'escau que té una certa grandària. Ni tampoc sobrepassa Sòcrates perquè Sòcrates és Sòcrates, sinó perquè Sòcrates té una petitesa en comparació amb la grandària de Símmies.

-És veritat.

-Ni tampoc és avantatjat per FEDÓ, pel fet que FEDÓ és FEDÓ, sinó perquè FEDÓ té grandària en comparació amb la petitesa de Símmies?

-Així és.

-Així doncs, Símmies rep el qualificatiu de petit i de gran, perquè es troba entremig dels dos, [102d] oposant la seva petitesa a la grandària de l'un i aquest el sobrepassa, i a l'altre presentant la seva grandària que en sobrepassa la petitesa.

I, somrient alhora, va comentar:

-Em temo que parlo com un llibre, però, bé, la realitat és així com dic.

Es va admetre.

-Dic això perquè voldria que opinessis com jo. A mi em sembla que no sols la grandària en si mai voldrà ser alhora gran i petita, sinó que tampoc la grandària que hi ha en nosaltres acceptarà mai la petitesa ni estarà disposada a ser superada, sinó que, una de dos, o fugirà i es retirarà quan se li acosti el contrari, el petit, o bé perirà en arribar aquest. Si es queda i admet la petitesa no voldrà ser diferent del que era. Com jo, que he rebut i acollit la petitesa i, éssent encara el que sóc, en aquest el meu jo sóc un home petit. Però el principi en si, éssent la grandària, no hauria suportat ser petit. Així, i d'aquesta manera, també la petitesa que hi ha en nosaltres no estarà mai disposada ni a fer-se gran ni a ser-ho, ni tampoc cap dels contraris; mentre romangui sent encara el que era, no vol esdevenir el seu contrari, sinó que, en efecte, quan passa això es retira i pereix en aquest procés. [103a]

-Per complet, així m'ho sembla -va contestar Cebes.

-Llavors en sentir això un dels presents va dir, -qui va ser no ho recordo clarament-:

-Pels déus! No hem reconegut en el col·loqui anterior tot el contrari del que ara es diu, que del petit neix el més gran i del més gran el petit, i que aquesta era senzillament la generació dels contraris? En canvi, ara em sembla que es diu que això no pot succeir mai.

Sòcrates, girant llavors el cap, en escoltar-lo, va replicar:

[103b] -Valentament ens ho has recordat. Però no t'adones de la diferència entre el que ara s'ha dit i allò de llavors. Llavors, doncs, es deia que una cosa contrària naixia d'una cosa contrària, i ara diem que el contrari en si no pot esdevenir mai en ell mateix el contrari del que és, tant en nosaltres com en la natura. Abans, en efecte, parlàvem sobre les coses que tenen contraris, anomenant-les amb el nom d'aquests, mentre que ara parlem dels mateixos contraris, per la presència dels quals les coses anomenades reben el seu nom. [103c] I d'aquests mateixos diem que mai estaran disposats a ser motiu de generació recíproca.

I llavors va llançar una mirada a Cebes i va preguntar:

-Potser d'algun manera, Cebes, també a tu t'ha desconcertat alguna cosa del que aquest acaba d'objectar?

-No m'ha passat això -va dir Cebes-. Encara que no dic que no hi hagi moltes coses que em desconcerten.

-Estem d'acord, per tant -va dir ell-, senzillament en això: que el contrari mai serà contrari d'ell mateix.

-Completament -va respondre.

-Examina, si us plau, també el següent, si estàs d'acord en què hi ha una cosa que anomenes calent i una altra fred.

-Jo sí.

-I són el mateix que la neu i el foc?

-No, per Zeus!. [103d]

-Llavors, allò calent és una cosa diferent del foc, i allò fred una cosa diferent de la neu?

-Sí.

-Bé, doncs, segons penso et semblarà que, com dèiem abans, mai la neu, mentre existeixi, acceptarà allò calent i seguirà éssent el que era, és a dir, neu i calenta, sinó que, en acostar-se-li la calor, o cedirà el seu lloc davant ell o perirà.

-Ben cert.

-També el foc, en acostar-se-li el fred, o es retirarà o perirà, però mai suportarà admetre el fred i continuar sent el que era, és a dir, foc i, ensems, fred.

-Dius veritat -va contestar. [103e]

-És possible llavors -va dir ell-, respecte a algunes coses així, que no sols la pròpia idea demani el seu propi nom per sempre, sinó que també ho faci alguna altra cosa que no és ella mateixa, però que té la seva forma sempre, mentre existeix. En el següent exemple, potser quedarà més clar el que vull dir. El senar és necessari que sempre, sens dubte, tingui aquest nom amb què ara l'anomenem, o no?

-Ben cert que sí.

-I ara faig la següent pregunta: [104a] ¿potser el senar és l'únic dels ens amb aquest nom o n'hi ha també algun altre que no és exactament el senar, però que, no obstant això, cal denominar-ho també sempre així per ser tal per natura que mai s'aparta del senar? Em refereixo a allò que li ocorre al tres i a molts altres nombres. Examina-ho sobre el tres. No et sembla que sempre cal anomenar-lo pel seu propi nom i també pel de senar, encara que no sigui aquest el mateix que el tres? Però, no obstant això, per natura són així el tres, el cinc, i la meitat sencera dels nombres que, encara que no són exactament el mateix que el senar, sempre cadascun d'ells és senar. [104b] I, d'altra banda, el dos, el quatre i tota la sèrie oposada dels nombres, no éssent exactament el que és parell, no obstant això són parells tots i cadascun d'ells. Ho admets, o no?

-No podria ser altrament. -va contestar.

-Medita, per tant, el que vull demostrar-te -va dir-. És el següent: sembla que no sols els contraris en si no s'accepten la idea contrària, sinó que també les coses que allotgen sempre aquests contraris tampoc admeten aquella idea que és contrària a la que hi ha en ells, sinó que, quan aquesta sobrevé, o bé pereixen o es retiren. [104c] O no afirmem que el tres fins i tot perirà o patirà qualsevol altra cosa, abans de romandre encara sent tres i fer-se parell?

-Ben cert que sí que -va dir Cebes.

-I, no obstant això, el dos no és contrari al tres.

-Doncs no, en efecte.

-Per tant, no sols les idees contràries no suporten l'aproximació mútua, sinó que també hi ha algunes altres coses que no resisteixen aquesta aproximació.

-Molt vertader és el que dius -va contestar.

-Vols, doncs -va dir ell-, que, en la mesura que siguem capaços, delimitem quins són aquestes?

-Ben cert.

-Potser poden ser, Cebes -va dir ell-, [104d] aquelles que quan es troben en un ens obliguen no sols a acollir la idea en si, sinó també la de quelcom que pot ser contrari?

-Com dius?

-Com dèiem fa un moment. Saps, en efecte, que a les coses en què es troba la idea del tres no sols els és necessari ser tres, sinó també ser senars.

-Ben cert que sí.

-A una cosa d'aquesta mena, afirmem, mai pot arribar-li la idea contrària a aquella forma que la determina.

-Doncs no.

-I li és determinant la idea del senar?

-Sí.

-És contrària a aquesta la idea del parell?

-Sí.

-Al tres, per consegüent, mai li arribarà la idea del parell. [104e]

-No, Ben cert.

-Per tant el tres no participa en el parell.

-No hi participa.

-Per tant, el tres és no parell.

-Sí.

-Això és, doncs, el que deia jo que definíssim. Quina mena de coses són les que, no éssent contràries a alguna cosa, no obstant això no accepten aquesta qualitat contrària. Per exemple, en aquest cas, el tres, que no és contrari del parell, de cap manera l'accepta, perquè porta en si sempre el contrari d'aquest, i el dos el mateixa enfront del senar, i el foc enfront d'allò ferd, i així en altres molt nombrosos exemples. [105a] Doncs mira si ho defineixes d'aquesta manera: que no sols el contrari no accepta el seu contrari, sinó tampoc allò que porta en si alguna cosa contrària a la realitat en què la idea en si es presenta, allò que la porta mai accepta la idea contrària que està implicada en ell. Recorda-ho un altre cop, perquè no és mala cosa sentir-ho repetidament. El cinc no acceptarà la qualitat de parell, ni el seu doble, el deu, la de senar. Així que aquest, contrari a ell en una altra cosa, no obstant això no acceptarà la qualitat del senar. Ni tampoc l'u i mig, [105b] i les altres fraccions per l'estil, el mig, el terç, i totes les altres fraccions, no admeten l'enter, si és que em segueixes i estàs d'acord amb mi en això.

-Ben cert que hi estic d'acord i et segueixo -va contestar.

-Novament -va dir- contesta'm des del principi. Però no em contestis amb el que et pregunto, sinó imitant-me. I ho dic perquè, al marge d'aquella resposta segura que et deia al començament, després del que hem parlat, ara veig una altra garantia de seguretat. Així que si em preguntessis què s'ha de produir en el cos perquè es posi calent, no et donaria aquella resposta segura i indocta, que ha de ser la calor, sinó una de més subtil, d'acord amb el que ara parlàvem, [105c] que ha de ser el foc. I si em preguntessis què s'ha de produir en el cos perquè aquest emmalalteixi, no et diria que la malaltia, sinó que la febre. I si fos què és el que fa a un número imparell, no et diria que la imparitat, sinó que la unitat, i així les altres coses. Doncs mira si has entès bé el que vull dir.

-Molt suficientment -va dir.

-Contesta'm llavors -va preguntar ell-. Què és el que hi ha d'haver en un cos perquè sigui viu?

-L'anima -va contestar.

-I potser això és sempre així? [105d]

-No pot ser d'altra manera -va dir ell.

-Per tant, quan l'ànima s'empara de quelcom, arriba sempre portant-li la vida?

-Així arriba, certament -va contestar.

-Hi ha alguna cosa contrària a la vida, o res?

-Hi ha alguna cosa.

-Què?

-La mort.

-Per tant, l'ànima mai no admetrà el contrari del que ella sempre comporta, segons s'ha reconegut en allò que abans parlàvem?

-Està molt clar -va contestar Cebes.

-I doncs, al que no admetia la idea del parell com l'anomenàvem fa un moment?

-Imparell -va contestar.

-I a allò que no accepta la justícia, i a allò que no admet l'art?

-Inartístic l'un, i injust l'altre -va contestar. [105e]

-Bé. I el que no accepta la mort com l'anomenarem?

-Immortal -va dir l'altre.

-Ara bé l'ànima no accepta la mort?

-No.

-Per tant l'ànima és immortal.

-Immortal.

-Sigui -va dir ell-. Afirmem que això queda demostrat? O què n'opines?

-Que queda demostrat i molt suficientment, Sòcrates.

-Què, doncs, Cebes? Si a l'imparell li fos necessari ser imperible, podria no ser imperible el tres? [106a]

-No ho podem negar.

-Per tant, si també el no-calent fos necessàriament imperible, quan un acostés la calor a la neu, la neu escaparia, quedant salva i sense fondre's. Perquè no periria llavors, ni tampoc romandria i acceptaria la calor.

-Dius veritat -va dir.

-I així, de manera semblant, crec que si el no-fred fos imperible, quan algun tirés sobre el foc alguna cosa freda, mai s'apagaria ni periria, sinó que marxaria sa i estalvi.

-Necessàriament -va dir.

[106b] -Potser llavors també haurem de dir el mateix sobre l'immortal? Si l'immortal és imperible, és impossible que l'ànima, quan la mort s'abati sobre ella, pereixi. Perquè, d'acord amb el que s'ha dit abans, no acceptarà la mort ni es quedarà morta, així com el tres no serà, dèiem, parell, ni tampoc el senar, ni tampoc el foc es farà fred ni la calor que està en el foc. «Però què impedeix -podria preguntar un- que el senar no es faci parell, en sobrevenir-li el parell, com s'ha reconegut, [106c] però que en perir sorgeixi en el seu lloc el parell?» A qui ens digués això no podríem discutir-li que no pereix. Perquè el senar no és imperible. Perquè si això ho haguéssim reconegut, fàcilment argumentaríem que, en sobrevenir-li el parell, el senar i el tres es retiren allunyant-se. I així ho argumentaríem sobre el foc i la calor i altres semblants. O no?

-Ben cert que sí.

-Doncs bé, justament ara que tractem de l'immortal, si convenim que aquest és a més a més imperible, l'ànima seria, a més de ser immortal, imperible. [106d] En cas contrari, es necessitaria un altre raonament.

-Però això no és necessari -va respondre Cebes-. Perquè difícilment alguna altra cosa no admetria la destrucció, si el que és immortal -que és etern- -admetés la destrucció.

-La divinitat, almenys, crec -va dir Sòcrates-, i la idea mateixa de vida i qualsevol altre ésser que sigui immortal, tots estaran d'acord que mai periran.

-Tots, en efecte, per Zeus! -va dir-, pels homes i encara més, al meu entendre, pels déus.

-Per tant si l'immortal és també indestructible, [106e] quina altra cosa seria l'ànima, si és que és immortal, sinó indestructible?

-Ha de ser necessàriament així.

-Així, doncs, quan la mort sobrevé a l'home, sembla que la part mortal en ell mor, però la part immortal se'n va i s'allunya, intacta i indestructible, cedint el lloc a la mort.

-Això sembla.

-Per tant, absolutament -va dir-, Cebes, la nostra ànima és immortal i imperible, i de debò existiran les nostres ànimes a l'Hades. [107a]

-Perquè, almenys jo, Sòcrates -va dir-, no tinc res a dir en contra de l'argumentació, ni em malfio de les teves paraules. Ara bé, si Símmies que està aquí, o qualsevol altre té res a dir, bé farà de no callar-s'ho. Que no sé quina altra ocasió millor podria trobar, sinó el moment present, si és que vol dir res o sentir quelcom sobre aquests temes.

-Doncs bé -va dir Símmies-, tampoc jo tinc cap motiu per desconfiar dels arguments exposats. No obstant això, [107b] per la importància d'allò sobre què versa la conversa, i perquè tinc en poca estima la debilitat humana, em veig obligat a conservar encara en mi una certa malfiança sobre tot el que s'ha dit.

-No sols en això dius bé, Símmies -va dir Sòcrates-, sinó que també els nostres primers supòsits, per més que us resultin fiables, caldria sotmetre'ls amb més precisió a examen. I si els analitzeu suficientment, segons penso, prosseguireu l'argument en la mesura màxima que li és possible a una persona humana prosseguir-lo fins a la conclusió. I si resulta absolutament clar, ja no indagareu més enllà.

-Dius veritat -va dir l'altre.

[El mite escatològic. L'Hades]

[El viatge al més enllà]

[107c] -Però llavors, amics -va dir-, és just que reflexionem que si la nostra ànima és immortal, cal que en tinguem cura no sols respecte a aquest temps a la durada del qual anomenem viure, sinó respecte a tot el temps, i el perill ara sí que semblaria ser ben greu, si algú se'n despreocupés. Perquè si la mort fos la dissolució de tot, seria per als dolents una sort veure's lliures del cos i de la seva maldat alhora que de l'ànima. Ara, en canvi, en mostrar-se que l'ànima és immortal, no tindrà cap altra sortida als seus vicis ni una altra salvació que fer-se tant bona i assenyada com sigui possible. [107d] Perquè l'ànima s'encamina a l'Hades no s'emporta amb ella res més que la seva educació i la seva criança, cosa que, segons diuen, pot beneficiar o perjudicar en alt grau a qui acaba de morir i comença el seu viatge cap allà.

Es diu això, que quan morim, el daimon que a cadascú li havia tocat en vida intenta de portar-lo cap a un cert lloc, on és necessari que els congregats siguin sentenciats per marxar cap a l'Hades [107e] guiats per aquell a qui li ha està encomanat conduir-los des d'aquest món fins a l'altre. I un cop que allà reben el que han de rebre i hi romanen el temps que calia, un altre guia els recondueix en sentit invers a través de molts i amplis períodes de temps. No és, per tant, un viatge tal com diu Èsquil en el seu Tèlef. [108a] Perquè ell diu que és senzilla la senda que condueix a l'Hades; però em sembla que ni és senzilla ni única. Perquè, de ser-ho, no es necessitarien guies, ja que llavors mai ningú no s'extraviaria, ja que el camí seria únic. Però en realitat sembla que presenta moltes bifurcacions i encreuaments. Ho dic conjecturant-ho pels ritus fúnebres i les cerimònies habituals que es fan aquí. Certament l'ànima ordenada i assenyada segueix i no ignora allò que té davant seu. Però la que va estar apassionada del seu cos, com hem dit abans, [108b] i que durant molt de temps ha estat enamorada d'aquest i de la regió del visible, ofereix moltes resistències i després de patir molt marxa amb violència i amb prou feines conduïda pel daimon designat. I quan arriba allí on hi ha les altres ànimes, la que hi va sense purificar i que ha comès algun crim, que ha realitzat assassinats injustos o perpetrat altres delictes semblants, que resulten germans d'aquests o actes propis d'ànimes germanes, a aquesta tothom la defuig i li gira l'espatlla i ningú no vol ser el seu company de viatge ni el seu guia, i va errant en una total indigència fins que passen certs períodes de temps, [108c] quan aquests s'han acomplert és arrossegada per la necessitat cap al domicili que li correspon. En canvi, la que ha passat la vida pura i temperada, després de trobar allí els déus com a companys de viatge i guies, habita el lloc que ella es mereix. I són moltes i meravelloses les regions d'aquella terra, ja que no és, ni en aspecte ni en grandària, com opinen els que estan habituats a parlar de les coses de sota terra, segons jo m'he convençut per algú.

[108d] Llavors va dir Símmies:

-Com és això que dius, Sòcrates? Que sobre aquella terra també jo he sentit molts relats, però no aquest que a tu et convenç. Així que ho escoltaria amb molt de gust.

-Doncs bé, Símmies, no em sembla a mi que es requereixi l'art de Glauc per referir aquests relats. No obstant això, demostrar que són vertaders em sembla massa difícil, fins i tot per a l'art de Glauc. Jo no seria probablement capaç de fer-ho, i, fins i tot si en fos capaç, em sembla, Símmies, que amb aquesta vida no en tindria prou per a la demostració, donada l'extensió del relat. Amb tot, de com estic convençut que és la forma d'aquella terra i les seves regions, res m'impedeix de dir-t'ho. [108e]

-Bé -va dir Símmies-, amb això en tenim prou.

[La geografia del més enllà]

-Doncs -va prosseguir ell-, en primer lloc estic convençut que, si està enmig del cel i és esfèrica, no li cal ni de l'aire ni de cap suport semblant per no caure, [109a] sinó que n'hi ha prou per sostenir-la amb l'homogeneïtat del cel per tot arreu idèntic i amb l'equilibri intern de la terra mateixa. Perquè un objecte situat al centre d'un mitjà homogeni no podrà inclinar-se ni més ni menys cap a cap un costat, sinó que, mantenint-se equilibrat, romandrà immòbil. Així que aquesta és la meva primera convicció.

-I ben correcta -va dir Símmies.

-Després, a més a més, penso que és quelcom immens -va dir-, i que nosaltres, els que estem entre les columnes d'Hèracles i del Fasis, [109b] habitem en una petita porció, vivint entorn del mar com formigues o granotes entorn d'un bassal, i hi ha molts altres homes que habiten en moltes altres regions semblants. Perquè hi ha pertot arreu de la terra nombroses cavitats, diverses tant en formes com en grandàries, en les que han confluït l'aigua, el boirim i l'aire. La terra mateixa jeu en el pur cel, en el qual hi ha els astres i el que denominen «èter» la majoria dels habituats a parlar d'aquests temes. [109c] Són precisament els sediments de l'èter que conflueixen constantment cap a les cavitats de la terra, però nosaltres ens creiem que vivim sobre la seva superfície, com si un que visqués en el fons del mar cregués que habitava sobre el mar, i en veure a través de l'aigua el sol i els altres astres pensés que el mar era el cel. Un home així a causa de la seva pesadesa i debilitat mai aconseguiria arribar a la superfície del mar [109d] ni tampoc podria contemplar, emergint de les aigües i girant el cap envers aquesta regió, com més pura i més bella és que el lloc que ell habita, ni tampoc no ho podria sentir d'un altre que ho hagués vist. Doncs això mateix ens està ocorrent també a nosaltres. Perquè vivint en alguna concavitat de la terra creiem viure damunt d'aquesta, i anomenem cel a l'aire, com si aquest fos el cel i els astres s'hi moguessin. [109e] Es tracta del mateix cas: per la nostra debilitat i pesadesa no som capaços d'avançar fins al límit extrem de l'aire. Però si algú fos capaç d'arribar fins allà, o tornant-se alat remuntés fins al seu límit, traient el cap a la manera com fan els peixos del mar quan veuen les coses d'ací, així aquest veuria les coses d'allà, i cas que la seva natura fos capaç de resistir la contemplació, s'adonaria que aquell és el cel de debò i la vertadera llum i la terra en sentit propi. [110a] Perquè aquesta terra i les pedres, i tot el terreny d'aquí, estan corromputs i corroïts, com les coses del mar a causa de la salinitat. En el mar no es produeix res digne de consideració ni, per dir-ho en una paraula, que sigui perfecte, sinó que hi ha només grutes, sorra, un fangar incalculable i zones pantanoses, on es barreja amb la terra, i no hi ha res de valuós, en general, per comparar-ho amb les coses belles existents aquí entre nosaltres. Pel que sembla, les coses d'allà dalt són molt millors que les que hi ha en el nostre àmbit. [110b] Perquè si és cosa bella contar un mite, ara val la pena que escoltis, Símmies, com són les coses en aquesta terra sota el cel.

-Per part nostra, ben cert que -va dir Símmies- ens encantarà escoltar aquest mite.

-Doncs bé amic meu -va dir ell-, es compta que aquesta terra en el seu aspecte visible, si es contempla des de l'alt, és com les pilotes cuir de dotze peces, molt virolada, decorada amb llenques de colors, dels quals en són com mostres els colors que hi ha aquí i que usen els pintors. [110c] Allà dalt tota la terra està formada d'aquests colors, que a més a més són molt més brillants i més purs que els d'aquí. Hi ha trossos que són de porpra i d'una bellesa admirable, uns altres d'aspecte daurat, i d'altres blancs, d'una blancor més intensa que el guix o la neu; la resta està ornada de manera semblant amb altres colors, més nombrosos i més bells que tots els que nosaltres hem vist. [110d] Perquè també les seves pròpies cavitats, que estan plenes d'aigua i d'aire, li proporcionen una peculiar bellesa de coloració, en resplendir entre la varietat dels altres colors, de manera que projecten la imatge d'una única i contínua policromia. I en ella, per ser tal com és, les plantes creixen proporcionadament: arbres, flors i fruits. I, per la mateixa raó, les muntanyes presenten les seves roques també amb una proporció semblant, més belles que les d'aquí per la seva finor, la seva transparència i els seus colors. Justament partícules d'aquestes roques són les pedretes que aquí tan apreciem: sardònica, jaspi, maragdes, i totes les pedres precioses semblants. Però allà dalt no hi ha res que no sigui d'aquest gènere, i encara més bell. [110e] La raó d'això és que allà les pedres són pures i no estan corroïdes ni espatllades com les d'aquí per la podridura i la salinitat dels elements que aquí han confluït, que causen tant a les pedres com a la terra i als animals i plantes enlletgiments i malalties.

En canvi, la terra autèntica està embellida per tot això i, a més a més, per or i argent i les altres coses d'aquesta mena. [111a] Perquè totes aquestes riqueses estan exposades a la vista, i són moltes en quantitat i grandària en qualsevol lloc de la terra, de manera que contemplar-ho és un espectacle propi de joiosos espectadors. En ella hi ha molts éssers vius, i entre ells els éssers humans, que viuen els uns a l'interior de la terra, i els altres entorn de l'aire com nosaltres entorn del mar, i alguns habiten en illes banyades per l'aire a curta distància de la terra ferma. En una paraula, [111b] el que per a les nostres necessitats és aquí l'aigua i el mar, això és allà l'aire, i el que per a nosaltres és l'aire, per a ells ho és l'èter. Les seves estacions són tan temperades que desconeixen les malalties i viuen molt més temps que la gent d'aquí, pel que fa a la vista, l'oïda, la intel·ligència i totes les altres facultats ens avantatgen en la mateixa proporció que l'èter de l'aire sobrepassa l'aire de l'aigua respecte a lleugeresa i puresa. Per cert que també tenen boscos consagrats als déus i temples, en els quals realment hi habiten els déus, i tenen profecies, oracles, aparicions dels déus, i tractes personals i recíprocs. [111c] El sol, la lluna i les estrelles els veuen com realment són, fruint així de la felicitat que tot això comporta.

[els corrents subterranis]

Doncs així estan naturalment formades la terra en el seu conjunt i les coses que envolten la terra. Però hi ha també en ella, d'acord amb les seves cavitats, molts llocs distribuïts en cercle en tota la seva superfície; els uns més profunds i més oberts que aquest en què nosaltres vivim; altres que, sent més profunds, tenen una obertura més petita que aquest terreny nostre, [111d] i altres que són de menor fondària que aquest i més amplis. Tots aquests estan connectats entre ells sota terra en molts punts i per orificis adés més estrets adés més amples, i tenen conductes per on flueix aigua abundant dels uns als altres com en uns vasos comunicants. Fins i tot hi ha sota terra rius perennes d'inenarrable grandària, tant d'aigües calentes com de fredes. I gran quantitat de foc i rius enormes de foc, molts dels quals, com passa a Sicília, arrosseguen torrents de fang humit, més net o més fangós, davant la lava i després la mateixa lava. [111e] Tots aquests llocs s'omplen d'aquests rius, segons la direcció que el corrent circular va prenent en cadacas. Tots aquests elements es mouen cap amunt i cap avall com si hagués dins la terra una mena de moviment oscil·latori. És una oscil·lació que resulta naturalment de la següent manera: Entre els avencs de la terra n'hi ha un que resulta ser extraordinàriament gran i que travessa de part a part tota la terra. [112a] A ella al·ludeix Homer quan diu: «Molt lluny, allí a sota terra hi ha l'abisme més profund». És el que en un altre lloc el mateix poeta, i també molts altres poetes, han anomenat Tàrtar. Vers aquest abisme conflueixen tots els rius i des d'ell novament reflueixen. Cadascun d'ells pren la natura de la terra per la qual flueix. [112b] La causa que tots brollin des d'allí i tornin cap allí és que la massa d'aigua no té allí ni fons ni llit per la qual cosa es balanceja i forma onades cap amunt i cap avall, i l'aire i el vent que l'envolta fa el mateix. Perquè acompanya l'aigua tant quan es precipita cap a la terra de més enllà com quan ho fa cap a les regions de més ençà, i tal com en respirar l'aire contínuament flueix en espiracions i inspiracions, així també, movent-se al compàs de la massa humida, l'aire produeix uns vents terribles i incalculables tant en entrar com en sortir. [112c] Així que, quan l'aigua es retira cap al lloc que anomenem de baix, s'escola a través de la terra cap els corrents d'aquells terrenys i els omple com fan els que reguen sèquies. I quan es retira d'allí i avança cap a ací, omple al seu torn els corrents d'aquí, i quan estan plens flueix a través dels canals i de la terra, i arriba als llocs on s'encaminava, i allí crea mars, llacunes, rius i fonts. Des d'aquí se submergeixen novament sota terra, [112d] envoltant alguns corrents uns terrenys molt extensos i molt nombrosos, i altres espais menors i més propers, però tornen a desembocar en el Tàrtar, els uns força més avall del seu lloc d'origen, i d'altres tan sols una mica. Però tots desemboquen per dessota del seu punt de partida, i alguns s'aboquen per la banda contrària de què havien sortit, i d'altres pel mateix costat. N'hi ha que, discorrent en cercle, donen una volta completa a la terra, caragolant-s'hi com les serps, una o moltes vegades, i tornen a brollar novament després d'haver-se enfonsat tant com poden. [112e] Els és possible a uns i altres descendir fins al centre, però no més enllà; perquè als corrents de tots dos costats l'altra banda els queda costa amunt.

Hi ha molts, grans i variats corrents, però entre aquests es destaquen quatre corrents: el de curs més gran i més extens que flueix en cercle és l'anomenat Oceà. Davant d'ell i en sentit oposat flueix l'Aqueront, [113a] que discorre a través d'altres regions desèrtiques i, discorrent sota terra, arriba fins la llacuna Aquerúsia, que és on s'aturaran la majoria de les ànimes dels difunts, per romandre allí durant certs temps predeterminats, les unes en estades més llargues, i les altres menys, i d'allí són enviades novament a les generacions dels éssers vius. Un tercer riu surt d'enmig d'aquests, i prop del seu naixement desemboca en un terreny ampli on es troba cremant amb foc abundant, i forma una llacuna més gran que el nostre mar, bullent d'aigua i de fang. Des d'allí avança turbulent i fangós, [113b] i donant voltes en cercle a la terra arriba a altres llocs i als confins del llac Aquerúsia, sense barrejar-se amb l'aigua d'aquest. I caragolant-se diverses vegades a la terra desemboca en el part de més baixa del Tàrtar. Aquest és el riu que anomenem Piriflegetont, del qual surten torrents de lava que llancen fragments en brollar de la terra per on poden. I en front d'aquest sorgeix el quart riu, que primer va per un lloc terrible i salvatge, segons es diu, i que té tot ell un color com el del lapislàtzuli; és el que anomenen Estigi, [113c] i Estígia anomenen a la llacuna que forma el riu en desembocar allí. Després d'haver-hi afluït i haver agafat d'aquella aigua tremendes energies, se submergeix sota terra i avança donant voltes en un sentit oposat al del Piriflegetont fins a penetrar a la llacuna Aquerúsia pel costat contrari. Tampoc la seva aigua es barreja amb cap altra, sinó que avança serpentejant i desemboca en el Tàrtar davant del Piriflegetont. El nom d'aquest riu és, segons conten els poetes, el Cocit.

[Final del relat mític]

Aquesta és la natura d'aquests llocs. [113d] Quan els difunts arriben a la regió on els condueix el seu daimon, primer de tot són jutjats, tant els que han viscut bé i piadosament com els que no. I els que sembla que han viscut moderadament són enviats cap a l'Aqueront i pugen a unes embarcacions que els estan destinades, i sobre les quals arriben a la llacuna, i allà hi fan estada purificant-se i pagant les penes dels seus delictes, si és que n'han comès algun, fins a quedar lliures de les seves faltes, i també reben honors per les seves bones accions, cadascú segons el seu mèrit. En canvi, [113e] els que es donen per irremeiables a causa de la magnitud dels seus crims, ja sigui perquè van cometre nombrosos i enormes sacrilegis, o assassinats injustos i il·legals en abundància, i diversos crims d'aquesta mena, a aquests el destí que els correspon els llança al Tàrtar, d'on mai no sortiran. I els que sembla que han comès pecats grans, però curables, com per exemple sota l'impuls de la còlera [114a] alguna violència al seu pare o la seva mare, però després han viscut amb remordiment la resta de la seva vida, o que han comès homicidi en altres circumstàncies semblants, aquests és necessari que siguin llançats al Tàrtar, però després d'haver-hi caigut i haver passat allà un any sencer una onada els expulsa, els homicides van cap al Cocit, i als que van maltractar el pare o a la mare al Piriflegetont. Quan arriben arrossegats pels rius a la llacuna Aquerúsia, allí criden i clamen, els uns als qui van matar, els altres als qui van ofendre, i en els seus clamors els supliquen i els preguen que els permetin sortir a la llacuna i que els acullin [114b] i, si els persuadeixen, surten i cessen els seus mals; i si no, són arrossegats un altre cop cap al Tàrtar i des d'allí novament pels rius, i els seus patiments no cessen fins que aconsegueixen convèncer els qui van danyar injustament. Perquè aquesta és la sentència que els ha estat imposada pels seus jutges.

En canvi, els que es considera que es van distingir per una vida particularment santa, [114c] aquests són alliberats d'aquestes regions de l'interior de la terra, apartats d'elles com de presons i ascendeixen a la superfície per arribar a aquella estada pura on han d'habitar sobre la terra. D'entre ells, els que s'han purificat suficientment per mitjà de la filosofia viuen completament deslliurats del cos per a tot el temps a venir, i assolint uns habitacle encara més bells que els d'aquells, que no és fàcil descriure ni tampoc tenim el temps suficient per fer-ho en aquest moment.

Així que mirant a tot això que hem relatat, Símmies, cal que fem tot el que puguem per participar de la virtut i la prudència en aquesta vida. Perquè és bella la competició i l'esperança gran. [114d] Ara bé afirmar amb força que això és, fil per randa, tal qual jo ho he exposat, no és propi d'un home sensat. Però que hi ha aquestes coses o algunes altres de semblants pel que fa a les nostres ànimes i el seu sojorn, un cop queda clar que l'ànima és una cosa immortal, això em sembla que és convenient i que val la pena córrer el risc de creure-ho així -doncs és bell el risc-, i val la pena deixar-se encisar per una creença com aquesta, raó per la qual ja fa un estona que allargo aquest relat mític. Així que per tot això cal que tingui confiança respecte de la seva ànima tot home que en la seva vida ha deixat de banda els plaers del cos i els seus ornaments, [114e] considerant-los cosa aliena i amb efectes contraproduents, mentre que es va escarrassar pels de la instrucció, i ha tingut cura de la seva ànima no amb un ornaments aliens, sinó amb els que li són propis, amb la prudència, la justícia, el coratge, la llibertat i la veritat, aquest espera el viatge cap a l'Hades, [115a] prest a marxar en el moment que el destí el cridi. També vosaltres -va dir-, Símmies i Cebes i els altres, cadascú al vostre torn, us n'anireu en un determinat moment. Però a mi el destí ja em crida, diria un heroi tràgic, i és gairebé l'hora que m'encamini cap al bany. Perquè em sembla que és millor que primer em banyi i begui després el verí per no deixar les dones la feina de rentar un cadàver.

[VI. Disposicions per després de la mort i moments finals]

Després que Sòcrates va haver dit això, va parlar Critó: [115b]

-Bé, Sòcrates, què ens encarregues a aquests i a mi sobre els teus fills o qualsevol altre afer que nosaltres puguem fer al teu grat i que farem amb molt de gust?

-El que contínuament us dic -va dir ell-, res de nou. Tingueu cura de vosaltres mateixos i, si ho feu, fareu el meu grat i el dels meus i el de vosaltres mateixos, encara que ara no ho reconegueu així. Però si us descuideu de vosaltres mateixos, i no voleu viure seguint les petjades del que ara hem conversat i que hem dit en temps passat, per més que ara féssiu moltes i vehements promeses, no aconseguireu absolutament res. [115c]

-En això ens escarrassarem -va dir-. Però de quina manera vols que t'enterrarem?

-Com vulgueu -va dir-, si és que m'atrapeu i no m'escapo de vosaltres.

Somrient llavors serenament i dirigint-nos una mirada, va comentar:

-Amics, no aconsegueixo persuadir Critó, que jo sóc aquest Sòcrates que ara està dialogant i arranjant tot el que anem dient, sinó que creu que jo sóc aquell cadàver que veurà d'aquí una mica, [115d] i em pregunta ara com ha de sepultar-me. Això que jo hagi fet des de fa una bona estona un llarg raonament per establir que, un cop que hagi begut el verí, no em quedaré amb vosaltres, sinó que me n'aniré a les ventures reservades als benaurats, li sembla que ho dic en va, per consolar-vos a vosaltres i a mi mateix. Sortiu-me, doncs, fiadors davant Critó -va dir-, però amb una garantia contrària a la que ell volia presentar davant dels jutges. [115e] Perquè ell garantia que jo em quedaria, però vosaltres sigueu-me fiadors que no em quedaré després que hagi mort, sinó que me n'aniré abandonant-vos. Així Critó suportarà més fàcilment veure que el meu cos és enterrat o cremat i no s'excitarà per mi com si jo estigués patint mals terribles, ni dirà en el meu funeral que exposa [en un túmul] o que porta a la tomba o que està enterrant Sòcrates. Perquè has de saber bé, estimat Critó -va dir ell-, que no expressar-se bé no sols és faltar contra la llengua, sinó que, a més a més, fa mal a les ànimes. Així que és necessari tenir valor i afirmar que enterres el meu cos. I l'enterres com més t'agradi i com et sembli que és d'acord amb el costum. [116a]

Després de dir això, Sòcrates es va aixecar i es va dirigir a una altra habitació amb la intenció de banyar-se, i Critó el va seguir i ens va manr que esperéssim allí. Així que ens vam quedar xerrant entre nosaltres sobre el que s'havia dit, i tornant a examinar-ho tot, i també ens repetíem la gran desgràcia que ens havia sobrevingut. Pensàvem simplement que era com si perdéssim un pare i que hauríem de recórrer orfes la nostra vida futura. Quan es va haver rentat i li van portar al seu costat els seus fills [116b] -perquè en tenia dos de petits i un ja gran-, van arribar les dones de la seva família. Després de conversar amb elles davant Critó fent-los alguns encàrrecs que volia, va manar retirar-se les dones i els nens, i ell va venir cap a nosaltres. Llavors era ja prop de la posta del sol ja que Sòcrates havia passat una llarga estona allà dins. Va venir acabat de banyar i es va asseure, i després ja no es van parlar gaire coses. I va arribar el servidor dels Onze i, dret davant d'ell, li va dir:

-Sòcrates, no t'hauré de retreure a tu el que acostumo a retreure als altres, [116c] que s'irriten amb mi i em maleeixen quan els mano beure el verí, per ordre dels magistrats. Però, quant a tu, pel que he pogut comprovar en altres ocasions ets l'home més noble, més amable i el millor dels que mai hangin arribar aquí, i per això sé bé que ara no t'enutges amb mi, sinó amb ells, ja que coneixes els culpables. [116d] Ara, perquè ja saps prou bé el que he vingut a anunciar-te, que vagi bé i tracta de suportar el millor possible l'inevitable.

I posant-se a plorar, va donar la volta i va sortir.

Llavors Sòcrates, mirant-lo, li -va contestar:

-Adéu a tu també, i anem a fer-ho!

I dirigint-se a nosaltres, va comentar:

-Que educat és aquest home! Tot el temps que he estat aquí m'ha visitat i algunes estones em donava conversa i es portava com una persona excel·lent, i vegeu ara amb quina noblesa em plora. Doncs, anem, Critó, obeïm-lo, i que algú porti el verí, si està triturat, i si no, que el nostre home el trituri.

[116e] Llavors Critó digué:

-Però crec jo, Sòcrates, que el sol encara està sobre les muntanyes i no s'ha post del tot. I, a més a més, jo sé que hi ha alguns que el beuen molt més tard d'haver-los donat l'ordre, després d'haver menjat i begut en abundància, i altres, fins i tot després d'haver jagut amb aquells que desitgen. Així que no tinguis pressa; perquè encara hi ha temps.

Va respondre llavors Sòcrates:

-És natural, Critó, que facin això els que tu dius, perquè creuen que treuen guanys en fer-ho; i també és natural que jo no ho faci. Perquè penso que [117a] res guanyaré bevent una mica més tard, sinó posar-me en ridícul davant de mi mateix, aferrant-me a la vida i escatimant quan ja no queda res. Au, doncs -va dir-, fes-me cas i no em portis la contrària.

Llavors Critó, en sentir-lo, va fer un senyal amb el cap al noi que estava al seu costat, i el noi va sortir i, després d'una bon estona, va tornar amb l'home que havia de donar-li el verí. El portava trinxat en una copa. En veure Sòcrates l'individu, li va dir:

-Vingui, amic meu, ja que tu ets entès en això, què cal fer?

-Res més que beure'l i passejar -va dir- fins que notis un pes a les cames, i jeure't a continuació. [117b] I així això farà el seu efecte.

Al mateix temps va oferir la copa a Sòcrates.

I ell la va agafar, ben tranquil, Equècrates, sense cap estremiment i sense cap alteració del seu color ni de la seva cara, sinó que, mirant de reüll l'home, amb la seva mirada taurina, com solia fer-ho, li va dir:

-Què em dius d'aquesta beguda se'n pot fer una libació a algun déu? És possible o no?

-Només en piquem, Sòcrates -va dir-, la quantitat que creiem precisa per beure.

-Ho entenc -va respondre ell-. [117c] Però almenys és permès, sens dubte, i fins necessari de pregar als déus que aquest trasllat d'aquí fins allà resulti feliç. Això és el que ara jo prego, i que així sigui.

I després de dir això, va alçar la copa i molt destrament i serena la begué fins al fons. Fins llavors la majoria de nosaltres, per guardar les conveniències, havia estat capaç de contenir les llàgrimes, però quan el vam veure beure i que ja havia begut, ja no; sinó que, a mi almenys, amb violència i en tromba se'm sortien les llàgrimes, de manera que cobrint-me vaig començar a sanglotar, per mi, perquè no era per ell, sinó per la meva pròpia desgràcia: de quin company quedaria privat!

[117d] Ja Critó abans que jo, incapaç de contenir el seu plor, havia sortit. I Apol·lodor que ja des d'abans no havia deixat de plorar, finalment trencà en sanglots, crits i protestes que commogueren tots els presents a excepció del mateix Sòcrates.

Ell va dir:

-Em sorpreneu, amics, que feu això ? Certament per aquest motiu vaig fer sortir les dones, perquè no hi hagués res fora de to. [117e] Perquè he sentit dir que cal morir en un silenci ritual. Doncs tingueu valor i mantingueu la calma.

I nosaltres en escoltar-lo ens vam avergonyir i vam contenir el plor. Ell va passejar, i quan va dir que li pesaven les cames, es va estendre panxa enlaire, perquè així li ho havia aconsellat l'individu. I al mateix temps el que li havia donat el verí l'examinava agafant-li de tant en tant els peus i les cames, i després prement amb força en un dels peus, li va preguntar si ho sentia, i ell va dir que no. [118a] I després d'això va fer el mateix amb les canelles, i ascendint d'aquesta manera ens va dir que s'anava quedant fred i rígid. Mentre l'anava palpant ens va dir que, quan això li arribés al cor, llavors se n'aniria.

Ja estava gairebé freda la zona del ventre quan descobrint-se, perquè s'havia tapat, ens va dir, i van ser les seves últimes paraules:

-Critó, li devem un gall a Esculapi. Així que paga-l'hi i no te'n descuidis.

-Així es farà -va dir Critó-. Mira si vols alguna cosa més. [118b]

Aquesta pregunta ja no la va respondre, sinó que al cap d'una estona va tenir un estremiment. L'home el va destapar: tenia rígida la mirada. En veure-ho, Critó li va tancar la boca i els ulls.

Aquesta va ser la fi, Equècrates, que va tenir el nostre amic, l'home més bo, podem dir nosaltres, de tots els que hem conegut en el seu temps, i, molt especialment, el més intel·ligent i el més just.

Glossari

actitud final	kaì pôs eteleúta; el que li interessa a Equècrates no és la mort en si, sinó els detalls i la conducta de Sòcrates al llarg del seu encontre amb la mort: «Com s'enfrontava a la seva fi?». Poc després repeteix, a 58c, amb termes més precisos la pregunta. El fet en si mateix és sabut, però sobretot eren importants les circumstàncies, els gestos i les paraules. Recordeu que per als antics l'actitud final era molt indicativa de la grandesa moral del personatge en qüestió.
altres presents	Cebes i Símmies procedeixen de Tebes, del grup de deixebles del pitagòric Filolau. De Fedondes i de Terpsió no se'n sap res més. D'Euclides de Mègara (que va viure entre 450 i 380) sabem una mica més, pel que ens conta DIÒGENES LAERCI (en II 106) i algunes altres cites antigues. Va fundar la seva pròpia escola a Mègara, i va conrear especialment la dialèctica i una teoria metafísica amb influència de Parmènides. Conjuntament amb Antístenes, i amb l'absent Aristip, és un dels membres destacats, ja de mitjana edat i amb una filosofia pròpia, entre els socràtics. Aristip de Cirene, l'hedonista, és un personatge molt interessant, amb la seva doctrina sobre el plaer com a bé suprem, tan oposada a la d'Antístenes o a la de Plató. Cleòmbrot de Ambràcia es va suïcidar, segons una famosa anècdota, després de llegir el Fedó, no sabem si convençut de la immortalitat de la seva ànima o pel remordiment d'haver faltat a un col·loqui tan bonic. - Per a més dades sobre aquests personatges, en especial sobre Èsquines, Antístenes i Aristip, W. C. K. GUTHRIE, A History of Greek Philosophy, III, Cambridge, 1969, pigs. 389 i sigs.
Alliberament del cos	Aquesta 'apallagê apò toû sômatos' (apartament del cos) serà aviat considerada com un «alliberament» i una «purificació» d'aquest i dels seus impediments (67a-d). Després de l'escissió de cos i ànima, suposa ja Plató que aquesta subsisteix «en si mateixa». Però com han notat molts comentaristes, no se'ns dóna en tot el diàleg una definició del que s'entén per psyche, un concepte força complex. L'ànima és la part racional i espiritual en l'home, seu autèntica del jo, davant del cos, instrument i receptori de tot el sensible. Però l'ànima és també el principi de la vida, una noció que ve des de molt enrere, i que roman latent o expressa en la discussió. (Sobre l'etimologia de psyche, cf. Cràtil 399d-400b-399d-400b.) Les ànsies i desigs semblen aquí quedar assignats al cos, i hi ha en tot el diàleg un fervor ascètic singular. Es dóna per feta la unitat de l'ànima -sense les disquisicions sobre els seus informes que trobem a Rep. 435a-441-441 i Fedro 246a-b, 253c-e--i-, que a Plató li interessa subratllar. Sobre aquesta amplitud del concepte de psyche a Plató, veure E. R. Dons, Los griegos y lo irracional, trad. esp. M. ARAUJO, Madrid, 1960, cap. VII, i T. M. Rosarsox, Platós Psychology, Torontó, 1970, cap. II.
Aqueront	Riu d'aflicció
Cadmos	La divina Harmonía, filla d'Ares i d'Afrodita, va ser concedida per esposa a Cadmos, el fundador de Tebes, segons un famós mite sobre els orígens d'aquesta ciutat.
Cocit	Riu de planys
compatriotes	Els tebans compatriotes de Símmies i Cebes tenien fama de dedicar-se més als plaers del cos que als de l'esperit, com la majoria dels beocis, considerats pels atenesos com grollers i barroers.
daimon	El «daimon» significa una cosa semblant a la «moira» individual, en el sentit de «destí», encara que el terme està connotat amb un valor religiós, entenent-ho com a una cosa divina o assignada a cadascú per la divinitat. En el mite d'ER de la República (X 617), és l'ànima qui l'escull en el «Més enllà», fent-se així responsable del propi destí i resultant la divinitat innocent en aquesta assignació. D'aquest viatge a l'«Altre Món», Plató ens n'ofereix altres variants en el Gorgies i a la República, i té un rerefons mític tradicional.
dodecàedre	Figura tridimensional regular que més s'aproxima a l'esfera, feta de pentàgons. En el Timeu 55c Plató escriu que el demiürg usà el dodecàedre per fer el món.
Donar raó	Poder «donar raó» (lógon didōnai) es la tasca pròpia del dialèctic, tal como es diu a Rep.543b. Això, efectivament, distingeix el veritable coneixement de la creença o opinió encertada (Menó 98a).
El tirs	El tirs era una mena de bastó enramat que feien bellugar els qui anaven a les celebracions bàquiques, tot esperant sentir-se posseïts pel déu
Els Onze	Els Onze són els magistrats que tenen a la seva cura les presons i el compliment de les penes imposades en elles, d'acord amb la constitució atenesa. Cf. ARISTÒTIL, Const. aten. 52, 1. Aquests funcionaris corresponen a un per cada tribu i a un més com a secretari. En temps de Demetri de Faler se'ls va donar el nom de nomophyylakes «guardians de la llei».
Els presents	Entre els presents hi ha alguns dels més coneguts deixebles com l'apassionat Apol.lodor, esmentat en el Convit i en l'Apologia (34a), Èsquines «el socràtic», i Antístenes, el fundador de l'escola cínica. Epígenes és també un adepte de Sòcrates (cf. JENOFONT, Mem. III 12), i Hermògenes, germà del ric Càlies, fill d'Hipònic, és un dels dialogants del Cràtil. Ctesip és esmentat a l'Eutidem i en el Lisis. Critó, company de demo i gairebé de la mateixa edat que Sòcrates, és el personatge que coneixem pel diàleg del seu nom. Està acompanyat pel seu fill, el bell Critòbul (que reapareix en el Banquet de Jenofont). Menexen és el jove que dóna el seu nom a un altre diàleg platònic. - Plató se cita a si mateix tres vegades en els Diàlegs. Dos a l'Apologia (34 a, 38b), per fer ressaltar la seva presència en el judici, i aquesta, per assenyalar la seva absència en el moment de la mort de Sòcrates.
Endimió	Endimió, jove pastor del qual s'enamorà Selene (la Lluna). La deessa per tal de conservar-lo en la seva joventut i poder besar-lo tranquil·lament, el va sumir en un son etern, deixant-lo així immutable.
Filolau	Filolau de Crotona, filòsof pitagòric que, després de l'expulsió de la secta del S. d'Itàlia, havia fundat una escola a Tebes. CICERÓ conta, a De Orat. III 139, que va ser el mestre d'Arquites de Tarent. DIÒGENES LAERCI, que pren la notícia de l'erudit Sàtir, diu -en III 9- que Plató havia comprat, per cent mines, tres llibres seus de doctrines pitagòriques, i que se'n va servir per compondre el Timeu. Se'ns han conservat diversos fragments de les seves obres; però l'atribució és, en molts casos, dubtosa. Veure M. TIMPANARO-CARDINI, Pitagorici. Testimonianze i Frammenti, II, Florència, 1962. En tot cas, respecte al tema de l'ànima, ni Símmies ni Cebes no li havien sentit res de precís (saphes).
Iolao	Heràcles va demanar el suport del seu fidel company Iolao, en el seu enfrontament amb l'Hidra de Lerna perquè l'ajudés a defensar-se d'un monstruós cranc i cremés els colls de l'Hidra. Veure APOLODORO, II 5. La frase va quedar com a proverbial. Plató refereix l'episodi mític amb algun detall a Eutidem 297b-d.
L'escena inicial	L'escena inicial del diàleg, la trobada entre Equècrates i Fedó, té lloc a la pàtria del primer, Fliünt, una petita ciutat del Peloponès, situada al SO. de Corint. Allà Éurit de Tarent, un deixeble de Filolau, havia fundat un cercle pitagòric al qual pertanyia Equècrates. Que aquest sigui un pitagòric, com Símmies i Cebes, els interlocutors de Sòcrates en el diàleg, resulta molt significatiu. El tema de la immortalitat de l'ànima els semblaria, sens dubte, especialment atractiu a aquests filòsofs d'una escola ben coneguda pels seus afanys transcendents. - Fedó, testimoni dels últims col·loquis i moments de Sòcrates, està representat com un jove que el vell mestre tracta afectuosament. Tenim poques dades més sobre ell. Es contava que era de noble família, però que va ser esclavitzat i rescatat per un socràtic; però aquesta anècdota entra dins d'un tipus novel·lesc que fa dubtosa la seva autenticitat. Va fundar una escola de filosofia a la seva ciutat d'Élide, i se li atribuïa algun diàleg, segons explica Diògenes Laerci.- S'ha dit que el motiu de Plató per fer de Fedó el narrador de les últimes converses de Sòcrates va poder ser que fos ell qui les referís al propi Plató, absent de l'escena. La narració s'interromp en dos moments pels comentaris d'Equécrates -en 88c-89a-88c-89a i 102a--, que subratllen l'interès amb què segueix la discussió relatada, i recorden al lector el marc inicial del diàleg.
Minotaure (mite)	El mite refereix que el poderós Minos, rei de Creta, obligava els atenesos a enviar-li cada nou anys en una nau a set nois i set noies per ser devorats pel monstre del Laberint, i que Teseu, el fill del rei d'Atenes, Egeu, va aconseguir, a la fi, acabar aquest ferotge tribut donant mort al Minotaure, amb l'ajuda d'Ariadna (vegi's PLUTARC, Teseu 15 ss.). La peregrinació (thería) anual a Delos és una remembrança ritual del mite. Potser, pot resultar irònic que la ciutat es cuidi de «purificar-se» mitjançant aquests ritus, mentre ha condemnat a mort un home com Sòcrates. També aquest ha tingut cura de «purificar la seva vida». -L'al·lusió al mite conté, doncs, certes connotacions suggestives, ja que també Sòcrates es considera un servidor d'Apol·lo (en 60b, 61c i 85b).
misòlegs	Els misólogoi, els «que odien els arguments», són tot el contrari dels philólogoi, com els misánthrpoi ho són dels philánthrpoi. La paraula és, potser, una invenció de Plató. L'usa en uns altres dos texts, en el Laques 1ß8c i a Rep.411d.
música	mousike és, des del punt de vista grec, tot art patrocinat per les Muses, des de la poesia èpica i la dramàtica a la dansa i la pròpia música. Sòcrates pensava que, en un concepte tan ampli, hi cabia també la filosofia (a la qual els grecs no li van assignar mai una Musa), però amb un escrúpol una mica tardà accepta la versió tradicional.
palingenesia	pálin egígnonto. (Cf. Menó 81b.) C. Eggers anota que és més correcte parlar de «palingenesia» que de «metempsícosis», més freqüent, o de metensomátosis (que empren Plotí i Olimpiodor) per a aquesta doctrina de la reencarnació i el renaixement. Palingenesia és un terme que utilitzarà també S. Pau per referir-se a l'«home nou» renascut després del baptisme.
Phrourá (presó)	Aquests «misteris» són, amb seguretat, doctrines òrfiques. D'acord amb elles, el cos ve a ser una presó, o fins i tot una tomba, segons les al·lusions de Plató a aquesta doctrina, a Cràtil 400c, i Gorgies 493è (veure l'àmplia nota ad loc. de C. EGGERS LAN, Platón, Fedón, Buenos Aires, 1971, pàg., 97-100).
Piriflegeton	Riu de foc ardent
Poetes	Aquest «fins i tot» indica la poca estima de Sòcrates-Plató cap als poetes com a indagadors de la veritat. En aquest cas es tracta d'una cosa tan òbvia que «fins i tot» ells l'adverteixen i repeteixen. Olimpiodor pensava que aquí al·ludia a Parmènides i Empèdocles; Burnet pensa en una referència a EPICARM (fr. 249); Hackforth creu que es tracta d'una al·lusió, més directa, a algun text que no coneixem.
temprança	Traduir sophrosyne per «temprança», tal com és l'habitual, és una mica empobridor. El terme grec podria traslladar-se també per «moderació», «seny», «sensatesa», o «saviesa moral», i respon a un concepte molt més essencial i bàsic en l'ètica grega, que el terme «temprança» en la nostra.